neuromania

JOAN BURDEUS
L'estafa intel·lectual de la neurociència
Quadern | El País
9|2|2025

Josep Pla va deixar escrit que “el cervell és un òrgan meravellós. Comença a funcionar quan ens llevem i no s’atura fins que arribem a la feina”. David Bueno, neurocientífic i, per tant, expert en el cervell, ha guanyat el premi Josep Pla amb L’art de ser humans, un assaig que promet fer-nos entendre com “el cervell s’enriqueix a través de l’art”, explicant, per exemple, que “si estem llegint una partitura, s’activen les zones de lectura i d’interpretació, com l’escorça visual i l’àrea de Broca, que està implicada en el processament del llenguatge […] i també es poden activar zones que intervenen en la creativitat i la improvisació, com l’escorça prefrontal, les àrees d’associació i la xarxa neuronal per defecte”. Naturalment, hem après molt més sobre la condició humana i sobre el cervell amb la ironia de Pla que amb una redescripció científica com la de Bueno.

La neurociència s’està convertint en una estafa intel·lectual que empobreix la conversa cultural, no pas per culpa dels neurocientífics que disseccionen cervells tranquil·lament als seus laboratoris, sinó pels divulgadors que prometen que la disciplina explica coses que simplement no pot explicar. La fal·làcia és vella, però les editorials i els diaris encara aconsegueixen vendre llibres i publicar articles com si el truc no s’hagués exposat ja. El filòsof Joseph Tallis ho va anomenar neuromania, una confiança excessiva o excessivament simplista de la neurociència per explicar la conducta humana, la cognició i els fenòmens socials. Comença amb una metàfora tan aparentment innocent com dir que l’art enriqueix el cervell, quan, en realitat, el que enriqueix és l’esperit. Perquè no som processos neuronals tenint reaccions químiques, sinó jos que viuen i pensen en el medi del llenguatge. Els cervells no s’enamoren: nosaltres ens enamorem. Entendre l’amor no és saber quines parts del saquet s’activen ni quines hormones se secreten: és llegir una novel·la de Julian Barnes. L’esperit no és una substància separada del cos, però no s’explica a través de la neurociència, sinó de la filosofia i la literatura.

Bueno, que en un nivell elemental sap tot això, s’aprofita de la confusió existent sense ser excessivament abjecte. Dir que el nostre cervell s’enriqueix a través de les arts és legítim si vol dir que tenim indicis observables per creure que la seva neuroplasticitat augmenta. És el tipus de coses que podem descobrir amb la ciència: que, dormint vuit hores, el cervell funciona millor, o que el sucre i el cafè fan carburar la màquina. El problema de L’art de ser humans, com tots els llibres similars contra els quals caldria fer un pensament, és que no ofereixen una llista de consells de salut perfectament respectable, sinó una barreja confusa entre anècdotes pseudointeressants i una proposta eticopedagògica que, sense la xerrameca del cervell, quedaria despullada en la seva banalitat eixordadora. La idea que les arts són importants per a la formació dels éssers humans i que les ciències tenen components creatius —idea que es repeteix circularment i ad nauseam al llibre— està absolutament assumida. Es podria dir que no fa cap mal afegir 300 pàgines més sobre la qüestió. Però que un premi literari com el Josep Pla sorprengui guardonant aquest assaig envia el senyal que la neuromania continua, i que, com deia l’escriptor que dona nom al premi, el nostre cervell potser s’atura abans del que caldria. Aquí no volia dir literalment “cervell”, però si heu entès la metàfora no és gràcies a l’escorça prefontal, sinó al fet que sabeu llegir.