fins a arribar a cambridge

ROBERT SALADRIGAS
Fins a arribar a Cambridge
Cultura|s
La Vanguardia

29|9|2018 

En una novel·la, o sigui, en una obra de ficció hi caben i són admeses tota mena de possibilitats. Pot ser excepcional, molt bona, bona, mediocre, però també convèncer el lector (si qui narra la història és més que solvent) que la terra és quadrada. Qui gosaria posar-ho en dubte?

Bé, doncs d'entrada em sorprenen alguns aspectes d'un llibre com Una educació, òpera prima i segons que sembla èxit internacional de la nord-americana Tara Westover (Idaho, 1986). A la portadella es fa constar una cosa que per descomptat no ha de passar inadvertida: Una educació és una obra de no-ficció; explícitament, un llibre de memòries. Tot seguit una nota de l'autora ens adverteix que la història que enfila no tracta sobre el mormonisme ni sobre cap altra creença religiosa: tan sols hi ha "tipus de persones: n'hi ha que creuen, n'hi ha que no; n'hi ha que són bones, n'hi ha que no". Així de senzill. Després arriba el pròleg, en primera persona, que ens situa davant un paisatge geogràfic concret i escenari de la memòria sentimental de la narradora, dotada d'un talent singular per transmetre emocions intenses sense fer-se aclaparadora; no debades Westover ha triat com un dels lemes del seu llibre aquest de Virginia Woolf que reprodueixo textualment: "El passat és preciós perquè no comprenem mai una emoció en el moment. S'expandeix més tard, i per això no tenim emocions completes sobre el present, només sobre el passat". De la mateixa certesa parteix Tara Westover i ha de compartir-la qui ara vulgui esprémer la substància del seu text.

De manera que recomano que llegeixin amb deteniment la introducció. Ens la fa arribar la veu d'una nena de set anys que, segons diu, s'està sobre el sostre d'un vagó vermell abandonat. La tranquil·la vall d'Idaho l'endevinem desolada, de vegades batuda per despietats torbs. Darrere de la noia un turó suau puja cap a la base de la muntanya. Si mira cap amunt, Tara escriu, "puc veure la forma fosca (tot i que bellíssima) de la Princesa Índia", el Buck's Peak, com l'anomena el seu pare, el patriarca del clan familiar —constituït per tres nois i dues noies— que es dedica a desballestaments i soldadures mentre la mare, al fogons, prepara galetes de farina i segó i de vegades substàncies homeopàtiques.

De sobte Tara ofereix la clau de l'escena i la justificació del relat autobiogràfic; n'hi ha prou amb una senzilla frase: "Avall, per la carretera, l'autobús escolar passa sense aturar-se (...). Entenc que aquest és el fet, més que cap altre, que fa que la meva família sigui diferent: no anem a l'escola". Aquí és necessària una aturada. El nucli central del llibre, ho creguin o no, és que Tara Westover, la nena que no assisteix a l'escola, membre d'una tribu salvatge de mormons, sense ni tan sols historial clinic, disposada a no existir per al govern federal fins als nou anys quan sigui inscrita al registre civil, es proposa ingressar a Cambridge —sense passar per cap escola— i, aconsellada pel seu director de tesi, "fer una cosa que ningú ha fet: analitzar el mormonisme no com un moviment religiós, sinó com un corrent intel·lectual". Déu-n'hi-do!

Admeto que el tema em meravella. És possible creuar la majestuosa portalada de pedra del Trinity College de Cambridge i aspirar a un doctorat tan sols amb la cobertura de certes beques (les Gates Cambridge similars a les Rhode de Oxford) que subvencionen matrícula, allotjament i manutenció? Ho ha de ser quan sabem per endavant que Una educació, mite sagrat de Tara Westover que un dia va prendre la ferma decisió de desenvolupar un nou jo mitjançant alguna cosa que, ens suggereix, podríem anomenar transformació, metamorfosi, falsedat, traïció i ella anomena educació, és un llibre de no-ficció i per tant hem d'acceptar que respon a una veritat experimentada per l'autora.

Des d'aquesta perspectiva d'evolució interior d'una ment fracturada, no és fàcil ponderar l'interès del relat que atrapa i no deixa anar. D'altra banda, la incursió paral·lela al món agrest, salvatge, despietat de la família Westover, d'una violència que queda gravada en les maneres amb què cadascun dels fils abandonen el niu familiar, gairebé tots són víctimes d'accidents brutals i les seves relacions amb esposes i amants van ser sempre d'una conflictivitat no sempre justificable. Tor el que explica Westover és en alguna mesura cert (genuïnament real)? I fins a quin punt els personatges reflecteixen les pulsacions íntimes d'un territori com el d'Idaho on, no ho oblidem, s'aixeca la bonica mola (sobretot sota les rigoroses neus hivernals) de la Princesa Índia? I com no hem de veure el turó revestit de blat cotoner amb els ulls encesos pel record de Tara Westover?

Perquè el que passa, segons el meu parer, és que en l'últim segment de la confessió sobre la seva metamorfosi educativa, Westover aconsegueix difondre d'una manera nítida l'esperit de la naturalesa exultant que la va forjar i de la qual semblava haver-se emancipat amb el seu accés a l'àmbit de la cultura universitària. És curiós que el canvi tan radical de vida que per a ella va suposar l'educació porti implícit la tornada als orígens més purs i el seu testimoni, en acostar-se el desenllaç (provisional, és clar, de la història), atorgui al llibre la seva autèntica vàlua i —almenys en el meu cas— deixi el lector amb ganes de saber-ne més i amb el convenciment que la narració, com la vida i la carrera de Tara Westover, no s'acaben aquí.