laura al diari de la biblioteca pública de la ciutat del sants

Diumenge 31 de Maig (1931)

La gent continua sent escassa fins i tot essent dia festiu hem tingut un total de 15 llegidors xifra a que poques vegades s'ha arribat.

Continua tenint un gros exit l'obra "Laura a la ciutat dels Sants" premi Creixells d'aquest any, i que segons sembla va dedicada a Vic.

Tot el llibre és una invectiva contra la gent de Vic, contra l'hipocresia que segons sembla caracterisa als vigatans. Pero tot i reconeixent el valor literari d'aquesta obra, ademes de ser una mica injusta crec, com ja s'ha dit, que aquesta obra està situada en ple segle dinou, en un ambient diferent del que ara es viu en una ciutat moderna en tots els aspectes.

laura se fuet

L'itinerari centrat en la novel·la Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor, és el quart llibre de la col·lecció «Itineraris de Vic». La col·lecció s'enriqueix amb un nou volum que vol donar a conèixer el patrimoni cultural de Vic a partir de rutes i recorreguts de diferent tipologia: literària, artística, històrica i paisatgística, de manera que permeti aprofundir en el coneixement de la ciutat des de mirades, sensibilitats i punts de vista diversos.

[...] Els llibres d'aquesta col·lecció proposen un passeig per la ciutat a partir d'un guiatge que permet fixar-se en aquells detalls que de vegades ens passen desapercebuts. En definitiva, ofereixen l'oportunitat d'aproximar-se a la ciutat tot apreciant els espais i els edificis des d'una perspectiva singular.

Ens omple de satisfacció dedicar aquest volum a l'obra Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. Sens dubte que n'és mereixedora i que ajuda a completar les visions de la nostra ciutat; unes visions que han estat també dedicades a l'escriptora M. Àngels Anglada, al filòsof Jaume Balmes i a la religiosa Joaquima de Vedruna, tots ells personatges que, des de trajectòries diferents, han impregnat la ciutat de Vic d'una manera de fer i de ser característica.

Ramon Rial. Coordinador de la col·lecció «Itineraris de Vic».

Maria Carme Bernal i Carme Rubio. Miquel Llor i Laura a la ciutat dels Sants. Ajuntament de Vic | Departament de Cultura, 2013. (Itineraris de Vic; 4).

comarquinal és el poble del costat

Hem demanat als tres finalistes del premi Crexells 2014 que ens triessin una novel·la del palmarès d’aquest premi que els agradés especialment. Pep Coll ens invita a reviure la seva primera lectura de Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. Aquí sota en podeu llegir la ressenya.

“Tot just el tren ha sortit de les fragors del túnel que travessa el massís abrupte de Collat Negre, ja fa estrany a la Laura el canvi sobtat de la llum”. No vaig llegir la premiada novel·la de Miquel Llor fins a l’edat de 26 anys i, el mateix que la frase d’entrada, la lectura em va produir “un canvi sobtat de la llum”. Vaig tenir la sensació que la travessa del meu túnel de Collat Negre s’havia allargassat més de 20 anys: escola primària al poble en una llegua estranya, batxillerat entre sotanes de capellans i estudis de filosofia a la Universitat de Barcelona en un moment en què a cada classe canviaves d’escola filosòfica: escolàstica, marxisme , estructuralisme , psicoanàlisi filosofia del llenguatge, o la barreja de tot plegat. Un batibull d’idees i de sistemes filosòfics que no ajudava gaire a aclarir-te les idees.

De la mà d’aquesta noia barcelonina, de bellesa sense gaire esclat, a qui son pare havia infós el gust per les coses inútils, vaig tenir accés al país de la literatura catalana, per a mi fins llavors desconegut. Un món poblat de persones que parlaven en la llengua de fora de l’escola, i que, tot i ser personatges de ficció, semblaven de carn i ossos i vivien en un món més real que el dels tractats de filosofia. Personatges com mossèn Ferro vell, un capellà menut, encongit dins la sotana que li curteja amb les sabates mal cordades, l’home que amb paciència ha sabut organitzar un dels museus mes valuosos del país; o la Teresa, un verge de quaranta anys, corsecada per l’enveja; o l’hereu Muntanyola, desmemoriat com tots els homes. Aquesta mena de gent, tot i haver viscut de mentida més quaranta anys enrere, me’ls trobava tot sovint pel carrer en aquells anys esperançadors de la transició política.

La Laura em va presentar la seva mare, la Mila, una ermitana de principis del segle XX que també havia acabat abandonant el marit i la muntanya. I gràcies a les dues vaig conèixer l’Ana Ozores de Vetusta, la Nora d’Ibsen i finalment, l’Emma Bovary, la gran mare literària de totes aquestes dones especialment inquietes, ben vives encara avui, per bé que alguns pensen que a casa nostra es van extingir amb la més petita de les Ramones de la Montserrat Roig. El món boirós, clerical i tancat de Comarquinal va ser sense dubte, el que més em va impactar de la història. Durant molts anys vaig identificar-lo en l’ambient de la ciutat de Lleida. Més tard vaig comprendre que no cal que es tracti d’una ciutat petita o mitjana, ni que hi escassegi la boira o les capelletes de sants a cada cantonada, que el provincianisme de comarquinal també es pot respirar a Barcelona, a qualsevol ciutat dels EUA.

Pep Coll. Laura a la ciutat dels sants. Núvol. 13|6|2014.

xsssssst!

[Font: Noir Panda, via Els jugadors de whist]

de la tralla a la flama

Dels llibres a les pizzes
El 9Nou
22|6|2015

Una pizzeria-braseria s'ha instal·lat a l'històric local que havia ocupat la llibreria La Tralla a Vic

Durant gairebé 40 anys va acollir la llibreria La Tralla, que l'any passat es va traslladar a la plaça Major. Des d'aquest cap de setmana, aquell emblemàtic local, situat al número 5 del carrer de la Riera, l'ocupa una pizzeria i braseria, La flama, que ha sabut mantenir l'encant i l'essència d'un espai que forma part de la memòria col·lectiva de molts vigatans.

[...] Qui entri al nou local comprovorà, efectivament, que l'aspecte general resta gairebé intacte. Els canvis principals són a l'entrada, que han eixamplat i reculat una mica; i la gran sala del fons, on hi acostumaven a haver els llibres escolars i de gran format, on hi han habilitat cuina i lavabos.

[...] Com a detall simbòlic, han posat noms d'escriptors als diferents plats...

al divan

Un aspecte comú a tots els personatges de la novel·la per part de l'autor és l'anàlisi del seu comportament sexual. Aquí, Miquel Llor es fa ressò de la darrera tendència de la novel·la contemporània, que aplica amb precisió les descobertes de Sigmund Freud.

En l'univers reduït de Comarquinal, Llor contempla, mitjançant la penetració en la intimitat i els espais confidencials dels seus protagonistes, les vacil·lacions de la seva líbido. Així, Tomàs Muntanyola és presentat, com ja hem vist, amb actituds primàries i salvatges que, després d'una visió idealitzada, són comunes també al Pere. En tractar-se dels dos únics personatges masculins de l'obra, la seva actitud podria semblar arquetípica del pensament de Llor. Sobretot, si pensem que aquesta manera d'actuar els oposa —ambdós— a la Laura, que, per tradició literària i per voluntat del novel·lista, solament sembla accessible a un amor platònic i espiritual.

La figura més interessant pot ser la Teresa  —i el món que representa—: «verge de quaranta anys», que recull els aspectes més sòrdids de la vida sexual. La seva renúncia —forçada— a l'activitat de l'amor físic, l'ha convertida en una dona frustrada i amargada, que manté dues idees ambigües respecte el sexe: entre la repulsió i la frustració. I tot, sota una pretesa capa de moralitat i religiositat, que es desvela del tot quan ofereix a la cunyada un tracte vergonyós: llibertat absoluta per relacionar-se amb qualsevol home, a canvi de reservar-li «el meu Pere»: «Busca't el que més t'agradi i jo faré callar tothom; ni en Tomàs no en sabrà res; et guardaré el secret, tant si en vols un com si fossin deu, però deixa estar en Pere; no me'l prenguis, Laura! Laura!».

La Teresa presenta a la vegada una sexualitat poc madura, aturada en un record de joventut i fixada en un adolescent, construïda damunt un record i no pas sobre una vivència. Aquest estat de repressió la mena a recloure's en una vida sexual totalment passiva, traduïda en un cas clar de voyeur: «Tot just és a la part de fora que dubta un segon, i s'ajup a mirar pel forat del pany. Veu la Laura dreta al mig de la cambra, que ha començat a llevar-se el vestit. A la lluna del mirall, sota les irradiacions de la llum, compareix la nuesa rosada de la forastera, dins la lleu guarda de les robes íntimes brodades, talment com la Teresa no hauria pogut sospitar-ne l'existència».

De la Teresa, personatge de qui l'anàlisi és més completa —i més crua—, també s'estudien algunes manifestacions del subconscient, com resseguir amb els llavis la copa utilitzada per en Pere fins a sagnar (amb les possibilitats que això ofereix per a la psicoanàlisi), l'insomni, etc.

Un altre angle d'estudi el proposa la figura del capellà col·leccionista d'art, Joan Serra, conegut amb el sobrenom de mossèn Ferro Vell. Aquí, Llor recull un altre d'entre els diversos arquetipus dibuixats per Freud: el de l'artista, la vida sexual del qual resta «sublimada» per la creació artística i el goig de contemplar-la: «—Tot això n'és obra. Quan sentis parlar de si tal home il·lustre, tal erudit, tenen el cap ple de ciència i que no saben res del món, no en facis cas ni te n'estranyis. Pensa que saben res del món, no en facis cas ni t'estranyis. Pensa que moltes vegades és perquè algun d'aquells homes no ha tingut més remei que ser savi o il·lustre per consolar-se d'altres fracassos, per obligar o per poder resistir la vida. ¿Qui sap si a tu, jove com ets, sense cap relleu, aquesta contrarietat d'avui et serà el triomf de demà? El triomf es paga molt car, a preu ja sap Déu de quins sacrificis».

Ferran Gadea i Gambús. Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. A: Lectures de COU 1993/1994. La Magrana, 1993. 

llibreries amb distintiu de qualitat

«El meu amic Óscar treballava a AENOR fins que, fart d'anar tot el dia amunt i avall amb el cotxe, va plegar per muntar-s'ho pel seu compte i poder fer-se ell amb una cartera d'empreses que no li suposessin tants de quilòmetres al mes al volant.

Per a qui no hagi tingut mai la curiositat d'aturar-se a llegir l’adhesiu d'AENOR, que veure’l l'heu vist segur a camions, autobusos, ascensors, fàbriques de qualsevol tipus que haguéreu pogut visitar...: es tracta d'una entitat que fa passar una mena d'examen pel qual s'avaluen aspectes importantíssims del funcionament higiènic, tècnic, laboral, legal, de qualsevol tipus d'empresa. Un exemple: l'Óscar un dia em va dir que no mengés 'fuagràs' en cap de les seves versions ni formats; que venia de visitar una planta on bullien olles totes plenes de tot tipus de parts animals descartades per a la venda a carnisseries i que, tot i que tot estava en ordre i ell em podia garantir que ho tenien súper ben muntat perquè cap treballador de la fàbrica hi caigués a dins, la cosa feia un fàstic que millor no m'ho explicava.

Això fa AENOR. Us ho explico perquè d'aquí a poc podreu trobar el seu segell també enganxat als aparadors d'algunes llibreries del país i, si tot surt com té previst el Departament de Cultura, cada any uns quants establiments més del sector s'aniran incorporant al club de les "llibreries de referència", que és com s'ha decidit anomenar el grup que passi l'examen.

L'examen té un preu, és clar. Que enviïn un tècnic a valorar si la teva botiga de llibres val la pena perquè cap treballador ha estat susceptible de fer-se mal amb el tall del paper, costa uns 600 euros l'any. No patiu però, que no els pagarà la llibreria aquests 600 euros: el conseller Vila i el Gremi de Llibreters han dit que s'inventen una partida de subvencions específiques per a cobrir aquesta despesa. O sigui, quan vinguin d'AENOR a mirar si a la llibreria hi treballem menys de vint persones, si tot -lavabos, sortides, rètols de seccions, extintors...- està marcat amb el seu rètol corresponent, si hi ha llibres en diferents idiomes i de continguts diversos, si organitzem una quantitat mínima d'activitats l'any, etcètera, hi deixarà un adhesiu i una factura: l’adhesiu ens el podrem quedar i la factura l'haurem de passar, mitjançant la seva corresponent paperassa, a la Gene, que la pagarà contenta com si hi tinguessin uns diners que són seus i que no són nostres.

A casa* estem una mica emprenyats perquè tot això que vindria a valorar AENOR ja ho veuen directament els clients que hi entren cada dia i el que significa l’adhesiu que ens volen vendre ja ens ho diu diàriament també qui marxa content amb els seus llibres sota el braç. Però sobretot estem bastant mosquejats perquè ningú fins ara ens havia demanat 600 euros per a dir-nos-ho, que d'acord que no els pagarem directament nosaltres, però és que això ens mosqueja encara més perquè, primer, d'on surten aquests calers que ara diu que té Cultura per a gastar-se en una cosa que considerem gens necessària?; i, segon, com s'explica aquest traspàs de diners públics cap a una empresa privada disfressat de subvenció per a llibreries?

Potser és que tenim la mania de qüestionar-nos les coses, sobretot quan vénen de fora a fer com si ens regalessin els diners. La cosa és que no sabem què hi ha darrere de tot això, però en cap cas no ens agradaria, no voldríem pensar, que ens estiguessin fent servir per a fer ells els seus negocis».

Isabel Sucunza. Sis-cents euros regalats. Directa. 15|11|2016.

Vegeu també: Llibreria de referència de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Novembre 2016.

___________
P.S.: *Llibreria La Calders.

él vino en un barcooo, de nombre extranjeroooo ♫

Libros para salvar el mundo

400 voluntarios de 60 nacionalidades animan el Puerto con la mayor biblioteca flotante y espectáculos culturales en el buque 'Logos Hope'

Manuel Reyes
La Província
20|11|2016

El 'Logos Hope', con 5.000 libros a bordo, estará hasta final de mes en el muelle de Santa Catalina. Su misión es llevar el conocimiento a todos los puertos. A bajo precio, porque por seis euros se puede comprar Matar a un ruiseñor, de Harper Lee, aunque abunda la literatura comercial, infantil y los libros de temática cristiana. Un barco con miles de historias.

Y de repente atracó el Logos Hope, con sus 132 metros de eslora, sus 21 metros de manga y sus 5,22 metros de calado. Aunque lo más llamativo de este barco son los 5.000 libros que transporta en su barriga de acero y sal, "la mayor biblioteca flotante del mundo", aseguran los responsables de este proyecto humanitario, que ayer abrió sus escotillas a la ciudad de Las Palmas de Gran Canaria para quien quiera sumergirse en sus espectáculos culturales, con una tripulación de 400 voluntarios y 60 nacionalidades que han hecho de la convivencia su medio de vida.

[...] El Logos Hope pertenece a la asociación sin ánimo de lucro GBA Ships, con sede en Alemania. Desde su creación en 1970 han recalado en más de 1.400 puertos y 160 países, con la visita de 45 millones de personas a bordo de los cuatro barcos que han estado al servicio del proyecto: Logos, Logos II, Doulos y Logos Hope. Sus voluntarios suelen permanecer enrolados durante un período de dos años...

el simbolisme recurrent com a principal estratègia formal (amb perdó) (i II)

Fixem-nos en l’onomàstica. «Laura» ens condueix a Petrarca: l’apel·latiu poètic, pseudònim o no (debat obert entre els petrarquistes), de l’adolescent que li va robar el cor a primera vista, un Divendres Sant de 1327, quan la va clissar en un ofici religiós a Avinyó. L’etimologia, la vincula al nom «llorer», signe d’immortalitat: s’hi coronen els cèsars, sobrehumans, i els poetes, de fama perenne. Així doncs, la immortalitat, privilegi de la divinitat, associa planta, nom i dona a l’empiri. Petrarca, al dictat de la filosofia amorosa en voga des del dolce stil novo, angelitza Laura: es tracta d’una idealització extrema, fins a la conversió de l’amada en un ens celestial, un resplendent besllum terrenal de l’esfera suprema, una corporeïtat la sublimitat de la qual enlaira fins a la contemplació de la bellesa absoluta de Déu. Ella és aura, claredat, llum, dolçor, tenuïtat, ingravidesa, equilibri: la donna angelicatta, rèplica burgesa de la midons trobadoresca, que apareix entre la segona meitat de segle XIII i el trecento italià, a mesura que emergeix una civilització urbana, a recer dels burgs, a partir de la qual es consolida una nova classe social, amb una cosmovisió alternativa al feudalisme. Bastant fidelitat al model traspua la descripció física de la Laura catalana: «[...] blava d’ulls, de veu sense estridències, harmoniosa de línies [...]» (pàg. 20). Ni exuberància rotunda, ni femme fatale que inspiri un amour fou, ni pigmentació ètnica: «Ella és d’una bellesa sense gaire esclat, que en Tomàs va descobrint de mica en mica» (p. 20). És una Venus tranquil·la, casta, discreta, d’halo serè, l’anatomia i el gest de la qual conjunten de meravella amb el seu platonisme.

Temprança, pau balsàmica, perfum lleu, figura diàfana, exhala, semblantment, l’altre paradigma de dona ungida: la Beatriu de Dant, cap de brot dels stilnovisti (fixem-nos com el lexema, «beat-», insinua la santificació). Casualment Beatriu també és el nom de la companya de fadigues de Laura. Llor atesta la desgràcia comuna (ambdues víctimes, ambdues repudiades) i les identifica amb les homònimes transalpines. A l’extrem oposat de la gamma antroponímica que connota transparència, acampa el tenebrisme, reservat per al caciquisme oficial: Llibori Terra Negra. Una negror que, per extensió, tinta l’orografia pròxima a Comarquinal: el Collat Negre; que satura la ceguesa de l’ocell a qui Tomàs buida els ulls, un toc gore retocat respecte a Tàntal, en què la crueltat s’encarregava a Elena, una nena. L’au reenvia a Laura. L’ocell constitueix el referent alat, com l’àngel. Pensem, a més, que s’entrenava per a «un concurs de refilets» (pàg. 200). Simbolitza, igual que Laura la personifica al principi, la cançó, l’alegria que passa i emmudeix. Dos traus li nafren els «ulls innocents»: la història de la protagonista és, exactament, la crònica d’una innocència ferida.

Blanc i negre dansen per més racons, a la novel·la. Els exegetes han advertit abastament com l’antítesi de caràcters Teresa / Laura té una torna cromàtica en el color del vestuari. La fadrina Muntanyola, pretoriana de les essències comarcals, guarneix el celibat amb robes fosques, ben conjugades amb l’antroponímia i la toponímia opaca de la zona. La mestressa Muntanyola s’adoba amb draps blancs, esmalt immaculat: els àngels es pinten blancs. I s’aroma de muguet, un lliri de maig, molt avingut amb les vibracions pures que emet la fada barcelonina. Mentrestant, l’abric de Teresa olora a rebost, a «pomes guardades a la calaixera» (pàg. 25). Poc resta a dir, en aquestes alçades. Si de cas, s’ha d’aclarir que la bestialització a què es condemna Tomàs no es circumscriu al to boví de l’acte sexual. La bestialització resulta transversal, sistemàtica: grapeja l’espatlla de la seva dona «tal com hauria fet un bordegàs de les seves masies» (pàg. 23); esbufega fort, com un toro, mentre l’estimada es desvetlla devora seu. Fet i fet, la regurgitació gutural esdevé denominador comú en els prohoms de l’avorrida vulgaritat petitburgesa: Charles Bovary i Francisco Ventura (el pater familias fundador de la dinastia a Ramona, adéu) ronquen. La tècnica, per postres, remet a la narrativa modernista, on sovintegen les versions de la Bella i la Bèstia, amb l’animalització pertinent del galant: així Josafat, el campaner simiesc de la catedral de Girona, a la nouvelle homònima de Prudenci Bertrana; l’Home del Bosc, que assetja Fineta al primer conte de Marines i boscatges, de Joaquim Ruyra; l’Ànima, que viola Mila al terra d’una capella, amb Sant Ponç de testimoni, en acabar-se Solitud.

Enric Martín. Guia de lectura. Laura a la ciutat dels sants. Cruïlla.

el simbolisme recurrent com a principal estratègia formal (amb perdó) (I)

A Laura..., tot succeeix entre un adveniment i un èxode: la irrupció de l’heroïna a Comarquinal en un cap del relat; la seva fugida cames ajudeu-me en l’altre. Enllaça les dues escenes, malgrat que la distància en pàgines tendeix a esborrar-la, una correspondència teixida mitjançant la inversió de referents narratius. Així, Laura arriba i se’n va en dos crepuscles: el primer, encara rialler i temperat, som a dos quarts de sis d’una tarda assolellada de setembre, al tomb de l’estiu amb la tardor; el segon, ja tèrbol i emboirat, a l’horabaixa del novembre, franca tardor. Just abans d’aturar-se el tren, reparem-hi, la narració esmenta una «portella» a punt d’obrir-se, quan Tomàs, en rapte romàntic irrepetible, n’entela el vidre per ratllar-hi el nom d’ella amb l’ungla; a l’hora dels adéus, esbandida la temptació suïcida, el «cop de portella», aquesta vegada d’un cotxe, la fa conscient que «se’n va de debò». Ara i adés, hi ha ulls que la repassen: l’envegen, o la mig cobegen, a l’estació, mentre puja al carruatge al costat d’un espòs complagut, que treu pit amb «urc de gall triomfador» (pàg. 25) davant la curiositat compatrícia; l’últim cap al tard, la gent també es tomba a mirar-la, però per riure-se’n.

Llor contraposa un detall més. El «tel de boira», avís de la maltempsada propera, que a penes si gosa enteranyinar el sol a la vinguda, contrasta amb la broma espessa, plena d’ombres amb què entretopar, a l’hora del comiat. L’apunt climatològic, no costa adonar-se’n, actua de correlat: el vapor es densifica, convertint la lleugeresa de la filagarsa en pesantor, ensems que la ingenuïtat optimista de Laura es carrega de desencís a cops d’experiència vital i angúnia moral. Si s’enceta la novel·la al pas d’una jove Caputxeta (vint-i-quatre primaveres compta la noia bufona) convençuda de travessar il·lesa el bosc («Feliç! Sí que serà feliç; i estimarà sempre aquell marit que Déu li ha ofert amb la seva divina generositat», pàg. 23), la cloem al contrapàs d’una dona ben mossegada pels ullals del llop («Tornarà a Barcelona de seguida, mal sigui a deshora. Ha de restituir-se la pau d’abans», pàg. 216). Alícia, que havia de regnar en terra de meravelles, presonera al cor de les tenebres. Hi trobem, per tant, maduració, canvi de visió del món, pèrdua de la innocència. Un trajecte iniciàtic que comporta l’acarament amb la «veritat», l’acceptació d’un rosari de descobertes: el desajust ideal / realitat, la decepció, la impermeabilitat de les societats endogàmiques, el rol assignat al foraster, les dreceres cap a l’infern anímic, i la fi de tot plegat: el fracàs existencial.

Aquests aprenentatges es despleguen a partir d’un doble pretext: els afectes traumàtics i el xoc individu / comunitat, i cristal·litzen argumentalment, segons manen les convencions de gènere, en una trama amb viatge inclòs. Perquè Laura... se’ns planteja, ho hem anticipat de bon principi, com un itinerari d’anada i tornada en què la topografia constitueix un transsumpte de la psicologia: el desplaçament geogràfic, extern, metaforitza l’evolució íntima de la protagonista. Mentre que a Solitud, el circuit iniciàtic de sortida / retorn descriu un cicle d’ascens / descens explícit des dels epígrafs (capítol I, «La pujada»; capítol 18, «La davallada»), aquí, el periple de la costa al pla, l’expressa l’horitzontalitat de les vies o de la carretera. Sempre, però, s’ingressa en un microcosmos simbòlic, muntanya o ciutat, respectivament. En Víctor Català, la dicotomia terra alta / terra baixa, de clara ascendència guimeraniana, suggereix la dimensió mítica de l’espai, funció adjudicada, en Llor, a l’embolcall etern de broma baixa, que entotsola Comarquinal dins la pròpia closca, que li garanteix autarquia espiritual i l’arrenca de la realitat per preservar-lo de qualsevol contaminació ideològica forana. Ambdues narracions, doncs, subratllen l’entrada en un paisatge al·legòric: Solitud amb una orografia connotada, distintiva; Laura... amb una frontera atmosfèrica, que parteix la vida en dos ecosistemes, intramurs i extramurs. A sobre, tant en l’una com en l’altra, es paga el mateix peatge per la lliçó rebuda: la inadaptació al nou àmbit, la impossibilitat d’harmonitzar-s’hi, els procura una «revelació», un coneixement profund del sentit de la vida, que les anihila en tant que individus. S’acompleix, al capdavall, un tòpic més del relat de formació: l’heroi, en sentit estricte, mai no recupera el món d’origen, encara que hi torni. Ha canviat: per això fins i tot casa seva (Barcelona, per a Laura), intacta en aparença, semblarà diferent a un esguard trasmudat.

[…] El cànon de la novel·la psicològica, o de narracions on la introspecció pesa, quasi estipula la verbalització simbòlica de la intimitat, trenant diversos leitmotiv que filen una xarxa metafòrica de rendiment estructural i retòric amb la qual es cohesiona el relat. Manipulen el recurs, en un inventari mínim, clàssics de les lectures de batxillerat: Solitud; Mirall trencat; Ramona, adéu o, tot i l’omissió circumstancial en els programes, Bearn o la sala de les nines, de Llorenç Villalonga. Laura... adopta la mateixa metodologia: treballa amb simbolisme recurrent com a principal estratègia formal. Per no pagar tots plegats el preu de l’extenuació, ens estalviarem glossar la boira, els ulls que sotgen, la buidor, símbols el sentit dels quals, difícilment discriminable de certs missatges, s’ha comentat, de manera esparsa, al llarg de la guia. Ens entretindrem, a simple tall il·lustratiu, en alguns altres aspectes, no gaires...

Enric Martín. Guia de lectura. Laura a la ciutat dels sants. Cruïlla.

a sant antoni, llibres i ànima

A Sant Antoni, llibres i ànima

Joan Mateu i Font és el president de l’Associació de Comerciants del mercat dominical des de fa un parell d’anys

TONI VALL
Ara
12/11/2016 

A Sant Antoni cada diumenge al matí, ben aviat, la vida recomença. Els venedors munten les seves parades, el llibre vell que reviu una vegada més, la postal en blanc i negre d’aquell poble de muntanya, tots els còmics i tebeos del món, el programa de cine de quan al cine els artistes treballaven tan bé i els àlbums de cromos inacabats on el temps s’ha aturat a cada pàgina. És la personalitat d’un indret tan especial que un té la sensació que no pot morir-se mai. Fa quasi trenta anys que m’hi passejo sovint, de fet, molt més que sovint. Hi he canviat cromos, hi he comprat, hi he treballat durant incomptables diumenges a la parada familiar. Ara hi vaig de visita dos o tres cops al mes, si puc, més. És una universitat del coneixement, elevat i popular. Les lletres dels llibres sembla que allà tinguin més sentit i el pensament s’hi propaga i s’hi encomana a ran de terra, per contacte humà, amb la naturalitat incrustada en tots els tractes de compra i venda. S’hi fan cursos accelerats de psicologia i empatia, pots conèixer qui vulguis, has de saber escoltar molt.

Des del juliol del 2011 el vell mercat està cap per avall, s’hi fan obres de rehabilitació que sembla que no s’hagin d’acabar mai. Durant la setmana les parades de roba estan sota les marquesines dels carrers del perímetre i diumenge la carpa del carrer Urgell acull el brogit de venedors i compradors. Diuen que la tardor de l’any que ve les parades tornaran a ser allà on toca, al voltant de les parets de pedra robustes i restaurades, posades al dia. Tinc ganes de parlar amb el Joan Mateu, és el president de l’Associació de Comerciants del mercat dominical des de fa un parell d’anys. S’hi deixa la pell, parlant, negociant, explicant als col·legues de feina les últimes novetats i també fent publicitat, transmetent la passió pel mercat, buscant que cada cop sigui més gent la que descobreixi l’encant especial d’aquesta porció d’espai on tant val la pena habitar.

Li agrada explicar que la seva especialitat són els llibres de petons i que la seva paradeta té el sobrenom de “romàntica”. “Sóc el més tendre del mercat”, fa broma mentre conversem a la bodega Rafel del carrer Manso. Dedica tota la setmana a preparar el material per diumenge, tria els llibres amb cura d’entre els milers que té, sap quins són els que vendrà segur, i afina la punteria per treure el màxim partit a la feina. Deu fer uns deu anys que va trobar el gustet a això de vendre llibres a la parada dels seus pares, que s’havien anat retirant a poc a poc, i a ell li va semblar una gran idea quedar-s’hi. Els canvis de vida mai li han semblat exagerats, ans al contrari, necessaris, perquè l’important, no és cap obvietat, és intentar sempre ser feliç, també mentre t’intentes guanyar les garrofes.

Treballador incansable

El Joan, ja d’adolescent, va voler treballar perquè això de parar la mà i esperar que algú que te l’ompli no li ha agradat mai. Els ni-ni, en definitiva, no parlen el seu mateix idioma. Durant disset anys va treballar a La Maquinista com a tècnic i electricista, una activitat laboral que combinava amb una ferma conscienciació política. A finals dels anys setanta, “la vida era al carrer i el carrer era del PSUC”. Com a simpatitzant del partit va col·laborar en tasques de propaganda, missatgeria i enganxades de cartells: “Ens agradava anar a la Rambla i descobrir amb quina manifestació ens trobàvem”. Relata Barcelona com tothom qui la va viure en aquells anys: com una realitat viva i il·lusionada. Segur que li ve d’aquella etapa la capacitat de parlamentar, d’estirar i afluixar, d’entendre’s amb la burocràcia i els polítics que no hi guipen gaire més enllà el seu hortet.

Com que la feina mecànica no l’omplia, i ni en broma volia quedar-s’hi per sempre, una consolidada afició fotogràfica l’impulsa a obrir un estudi. Primer enfocat a la foto artística de models i després a la publicitat especialitzada en metall i vidre, segurament la branca més difícil i exigent. És interessant escoltar algú parlant de les interioritats d’un ofici: ¿com s’aconsegueixen evitar els reflexos del vidre i el metall en una foto publicitària? Molt complicat i moltes hores de feina. Encara conserva l’estudi a casa però la fotografia ha tornat a ser només una afició. Massa feina per a agències i per a clients impersonals, ni punt de comparació amb el cos a cos, la xerrada improvisada, un senzill i directe “Com anem, Joan?” Aquesta és la filosofia que li agrada, la filosofia de Sant Antoni.

“Això ha d’acabar bé”. Ho té molt clar, claríssim. Destaca que el trencaclosques del nou mercat és una situació complicada, que hi ha massa pressions i interessos, comercials i polítics no del tot ben explicats: “L’Ajuntament ha d’entendre la importància i el valor del mercat dels diumenges”. La primera idea que van tenir era delirant: ubicar el mercat de llibres a l’encreuament de Tamarit amb Borrell i cedir els nous espais del perímetre de l’edifici per a usos veïnals no especificats. El seny sembla que tira endavant i que s’acabarà imposant. El Joan hi ha dedicat hores i més hores. La lluita val la pena, Sant Antoni és important, és un bocí de la vida de tots.

 Joan Mateu i Font. Foto: Pere Tordera.

biblioteques, usos i costums

«Hi havia una persona, un home d’aspecte oriental, que un dia dormia a una de les butaques de la Biblioteca Central de Reus. El vaig veure en pujar jo les escales, arraulit amb el cap com penjant d’un fil i els braços que semblaven pesar-li molt. Ni tan sols havia agafat un llibre per simular que la becada en aquella primera hora de la vesprada era accidental. No és la cosa més extravagant que he vist a una biblioteca, per això em fascina tant com a espai. No només com a espai facilitador de cultura, sinó com a lloc on la característica de públic genera unes dinàmiques que vistes amb certa perspectiva resulten delirants. 

Com la dona que demanava la llista de novetats en DVD, prenia els discs, i amb el seu portàtil gravava in situ aquells que acabaven d’arribar. Guixava el títol a la llista quan ja l’havia gravat, i a pel següent. Com la doctoranda que fent ús de l’ordinador de la biblioteca, va imprimir debades pdf de centenars de pàgines. Com el sense-sostre que a la biblioteca de l’Antic Hospital de València, gaudia d’uns lavabos nets i una temperatura més agradable que la dels carrers. Fins que el guarda de seguretat li aclaria els límits difusos de la publicitat. O a Ciutat, post-it amb números de telèfon d’estudiants que apareixien sobre les taules on altres estudiants tornaven després d’eixir a fer un café.

O com la caterva d’avis que a primeríssima hora s’apilen a les portes de Xavier Amorós fins que un bibliotecari aixeca una banderoleta on hi ha escrit start i corren tots tant com poden per agafar els periòdics nostres de cada dia. I no soltar-los, clar, en hores, que el seu esforç els ha costat. Per descomptat després comenten en veu alta les notícies més destacades amb els companys de pòdium. En veu molt alta, superlativa. O el cas d’una bibliotecària que explicava per Twitter fa poc que va haver de trucar un usuari per reclamar-li el Manifest Comunista de Marx. 

Tot això ho he vist (o m’ho han explicat com un llibre obert) com a treballadora o usuària paràsit —sí, jo també ho he sigut— d’una biblioteca. Aquestes històries ens són regalades gràcies al fet que la biblioteca és un espai públic, amb la majoria de serveis de caràcter gratuït, i unes butaques notablement còmodes. Estic molt a favor de les biblioteques i els seus bigarrats transeünts, no us penseu. Però de fet, encara estic més a favor de la transformació d’alguns edificis d’ús menys romàntic en biblioteques: antics escorxadors, esglésies, cases de ric, virtuosament abillades per ser hostatgeria de llibres al servei de tothom.

Però en realitat jo no venia a explicar l’ús, abús o mal ús de les biblioteques municipals, en realitat. Venia per dir que crec —n’estic pràcticament convençuda— que aquell oriental que dormia vora l’escala no era sinó el japonés del conte de Calders. N’estic segura, vaja».

Alba Camarasa. Ex-libris. delCamp.cat. 7|11|2016.

Vegeu també:

Les alegries de les biblioteques públiques.

Bibliomanies.

la recepció de la laura a vic

Després d’obtenir el premi Crexells, Laura a la ciutat dels Sants fou publicada l’any següent per Edicions Proa, el 1931. Tot i que majoritàriament les crítiques foren favorables, provocà una reacció violenta entre amplis sectors vigatans que s’hi sentiren directament al·ludits i despertà les queixes dels crítics per la suposada amoralitat de certes actituds, encara que, aquestes últimes, no foren tan airades com les que havia suscitat Tàntal.

La ubicació geogràfica de Comarquinal, la descripció de la ciutat amb la plaça porxada, la Seu i el Museu Episcopal, així com l’enorme pes atorgat a les instàncies religioses permeteren identificar fàcilment la creació literària amb la ciutat de Vic. Les classes benestants i els sectors eclesiàstics se sentiren directament criticats per Llor i consideraren l’obra, en la seva globalitat, una caricatura irritant i vexatòria del comportament dels seus habitants. Un article aparegut a La Gazeta de Vich (4|11|1931) sota el pseudònim de «Càrmides» es fa ressò de l’escàndol:

Però lo que revolta més és l’ambient en què es mouen les figures.

De tan carregat que s’ha volgut fer, el medi ambient és una caricatura grotesca, en la qual hi entren només dos elements: boira i hipocresia.

Gairebé tot l’any una broma baixa que s’arrossega de tan densa i una colla de gent que aparentment es mengen els sants i per dintre estan farcits d’enveges, de baixes concupiscències i mesquinesa en tots els sentits, canonges que col·loquen diners de vídues a un interès del dotze o setze per cent i l’únic raig de llum, el fundador d’un museu famós, xiroi com unes castanyoles i que és l’únic que comprèn l’esperit de la protagonista.

I per mil indicis l’autor us vol donar a entendre que la ciutat de Vic és això; i aquí està la monstruositat.

Seria curiós d’esbrinar quin mòbil intern, quin esperit de venjança implacable ha empès a Miquel Llor a escriure aquesta novel·la, la tesi de la qual pot sintetitzar-se així: una barcelonina que per un casament afortunat va raure a la Plana de Vic i d’on ha d’arrencar-ne a fugir d’una manera vergonyosa, víctima de les enveges i de les baixes insídies dels seus habitants que vénen a resultar poc menys que troglodites o africans.

De fet, enrenous similars provocaven, quasi al mateix temps i per motius similars, Mort de Dama (1931) de Llorenç Villalonga a Palma de Mallorca i Vida privada (1932) de Josep M. De Sagarra a Barcelona. L’actitud de Llor, però, dista molt de la dels altres escriptors que ja adoptaren una postura provocativa i que utilitzaren l’escàndol fins i tot amb fins propagandístics. Molt proper en certs aspectes a Vic, Llor preferí guardar un mutisme total i mantingué una posició conciliadora, com demostren alguns articles que publicà en aquells anys i la seva participació en el certamen literari-musical celebrat a Vic el juny de 1935. Evidentment, Llor havia extret comportaments i anècdotes de personatges vigatans per fer-ne una reelaboració novel·lada, però, segons que sembla, la identificació d’alguns personatges fou immediata. Era prou evident, per exemple, que el personatge de Mn. Joan Serra es formulava a partir de mossèn Gudiol, ànima del Museu Episcopal; d’altres van creure veure un retrat denigratori de Jaume Collell rera la figura del canonge Jaume Grau. Per a la figura de Laura i la família Muntanyola també es trobà correspondència directa, i així successivament per a la resta de personatges...

LLUÏSA JULIÀ. Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. Empúries, 1994

*  *

«La fotografia és d'una jove que a principis de segle es casà amb un membre de la vigatana família Rocafiguera i que considerem la "Laura" autèntica. Segons l'opinió més extesa, Llor s'havia identificat amb aquesta família per escriure la seva novel·la, a partir d'uns fets més o menys semblants ocorreguts dècades abans, i que havien tingut com a protagonista la jove de la imatge, de nom Maria Mercè de Ventós».

Francesc Farrés i Malian. Fotografia històrica de Vic. Volum II: De la República a la postguerra. Ediciones Catalanes Comarcals, 1985. P. 117.

amb zeta de zweig

Un formato original y novedoso grabado con tecnología móvil en HD con el que Mediaset España, en colaboración con La Fábrica de la Tele, emprende una nueva línea de producción de contenidos propios para sus canales temáticos, experimentando con planteamientos adaptados a su tipología de contenido y al público segmentado al que se dirige y con la que se abren nuevas posibilidades divulgativas y culturales en la programación de Be Mad.

En cada emisión de 'Convénzeme', los lectores charlarán con Mercedes Milá en la librería +Bernat de Barcelona, tratando de convencerle de por qué se tiene que leer o no determinados libros de literatura clásica y contemporánea, de todo tipo de géneros y narrativas, haciendo un repaso a las historias que plantean los libros, analizando la trayectoria de sus autores y exponiendo en primera persona qué sentimientos les ha generado su lectura, todo ello en una conversación ágil y a la vez relajada entre la presentadora y sus invitados...

Telecinco.  'Convénzeme', programa literario presentado por Mercedes Milá. 3|11|2016.

Aquí,  la primera entrega.

estat d'estupor

LA POLÍTICA en España está sobrevalorada. Para desastre, desastre, el cultural.

Una amiga librera, Begoña, me cuenta que tomó plena conciencia de lo que significa “estupor” al intentar describir la expresión de una persona que entre­abrió la puerta, asomó la cabeza y por un instante su cara quedó atrapada entre grandes signos de interrogación y exclamación. Balbuceó una disculpa que no llegó a cuajar, tiró de la puerta y Begoña vio por la cristalera que se escabullía hacia la calle como quien se libera de un cepo. Era el rostro de una persona que iba a entrar en el lugar equivocado. Pero para alcanzar el estupor era necesaria otra condición: el lugar equivocado era una librería.

Cada vez que se dan a conocer los datos del barómetro del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) sobre los hábitos culturales en España, la gente que intenta explicarlos parece también sumida en un estado de estupor. Atrapada entre signos de interrogación y exclamación, a la manera gráfica en que se expresa la estupefacción en las viñetas de cómic. La última entrega del CIS podría figurar como apéndice cultural del Apocalipsis. Más del 36% de los españoles declaran que no leen nunca un libro. De cada 10 personas, 7 no han entrado en una biblioteca ni por equivocación.

Volviendo al estupor, solo hay un detalle “nuevo” en la última encuesta: la sinceridad en el desastre. El 42% de los que no leen nunca un libro declaran que no lo hacen porque no les gusta o no les interesa. Un defecto de las encuestas es que no reflejan el matiz. Puede darse el caso de que a una persona no le guste el libro como objeto paralelepípedo, pero que le encante lo que lee. Recuerdo una discusión en un bar en la que uno de los implicados intentó resolver la disputa buscando la verdad en un libro. Fue a casa y volvió con el volumen de una enciclopedia. Sonreía, triunfador. Hasta que el contrincante dijo: “¡Ahí viene un burro con un libro en la mano!”. Me temo que la encuesta cultural va en el mismo sentido, pero sin ninguna ironía. Uno de cada tres españoles no ha digerido ningún libro ni está dispuesto a probarlo. Sería un error pensar que es un asunto de edad. Hay una peligrosa tendencia a cargar las taras típicas en los más viejos. Se emplea con demasiada ligereza viejo como sinónimo de retrógrado o ignorante. Hay una especie de gerontofobia en el ambiente.

La mayoría de los viejos que conozco, empezando por los que no saben leer, tienen un respeto por los libros. E identifican la cultura con una cierta redención. Por el contrario, amigas profesoras y bibliotecarias me comentan que suelen ser jóvenes los que muestran, sin complejos, un rechazo primario a los libros y a la lectura. Traten de lo que traten. No es una enfermedad, pero a la larga puede ser una peste. En los últimos tiempos ha habido leyes educativas que conspiran contra la lectura. El desastre cultural no tiene una sola causa, pero sí que se intoxica el medio ambiente con la subestimación de lo que se ha dado en llamar humanidades. Hay incluso voces públicas que asocian la libertad con un curioso derecho a la ignorancia: ¿Para qué aprender cosas inútiles, como lenguas muertas o filosofía?

En la lista de gastos de los golfos detentadores de las llamadas tarjetas black había casi todo tipo de productos y caprichos. Lo que no hay en el escándalo es ningún desliz cultural. Toda esta gente con estudios, con mucho máster en el historial, no tuvo nunca la tentación de un libro, ni siquiera de serie negra o policial.

Es verdad que una mayoría de gente en el mundo no lee libros. Nos queda el teatro, la música, la danza o el cine. Pero también en esas artes los datos en España son demoledores. Lo más inquietante es que van a peor. Hay quien pide autocrítica: tal vez lo que se ofrezca no resulte atractivo. No comparto esa visión. Si en algún lado hay crítica y autocrítica, a veces descarnada, es en el mundo cultural. La primera causa del desastre es la desatención, el abandono, cuando no la hostilidad. Hay una prueba inmediata: cines y teatros se llenan los días en que no rige el ivaicidio.

Tal vez hace falta una nueva heroicidad frente al estado de estupor. Ya hay jóvenes y viejos que la practican. Mantener vivo un grupo de teatro o danza. Compartir un sótano sórdido donde nacen canciones que cambian el paisaje. Abrir una librería. Al fin y al cabo, algunos entramos, la primera vez, por equivocación.

Manuel Rivas. El estupor cultural. El País Semanal. 13|11|2016.

préstec a domicili

Quan fa uns anys li van oferir fer-se càrrec del servei de préstec domiciliari de la biblioteca Sofia Barat de l'Eixample de Barcelona, Jandra Piera de seguida va dir que sí. La possibilitat de trepitjar el carrer i visitar els usuaris a casa seva li venia més de gust que passar hores asseguda entre quatre parets. I així va ser com un dia va entrar a casa de l'Albina Francitorra, la mare de Montserrat Roig. Gràcies a aquesta relació, la biblioteca Sofia Barat ofereix en consulta títols difícils de trobar de la popular escriptora que va morir fa 25 anys, com 100 pàgines triades per mi o les sèries d'entrevistes Retrats paral·lels.

Va néixer, viu i treballa a la Dreta de l'Eixample. Vostè és un exemplar autèntic d'aquest barri barceloní.

Sí, però quan puc m'escapo a Portbou i surto amb la barca al mar. Vaig estudiar Psicologia Social i formo part de la primera promoció de funcionaris democràtics de l'ajuntament. Treballava amb joves en risc d'exclusió, però vaig agafar una excedència per cuidar les meves filles i quan em vaig reincorporar em va tocar anar a biblioteques. Vaig passar per Sant Martí de Provençals i Gràcia abans d'arribar a la biblioteca Sofia Barat.

Aquí va conèixer Albina Francitorra.

Crec que era l'any 2006. Ella venia en cadira de rodes, amb una noia que l'ajudava, i sempre tenia molt clar el que volia. Era sorprenent que una dona de gairebé 100 anys estigués tan al dia de tot, especialment de literatura catalana. Fins i tot ens va demanar si algun voluntari podria anar a casa seva per ensenyar-li a usar internet.

Era una dona àvida de coneixement i una lectora voraç, com la seva filla.

Sí, però jo al principi no la relacionava amb Montserrat Roig. Per a mi era només la senyora Albina, una usuària més.

¿Quan va descobrir qui era?

Quan vam inaugurar el préstec domiciliari li vaig oferir la possibilitat que una voluntària li portés els llibres a casa, i va ser una de les primeres usuàries del servei. Abans de començar a portar llibres sempre visito les cases, i com que la seva era tan a prop m'hi escapava sempre que podia. Recordo que el pis em va causar impacte, perquè havia quedat congelat en els anys 70. En una d'aquelles visites em va dir que era la mare de Montserrat Roig.

 ¿Com va anar la conversa?

La primera vegada vam parlar en un gabinet que tenia les parets forrades de llibres, i les altres vegades em va fer passar al saló menjador que donava a un pati interior.

¡El pati que apareix a les seves novel·les!

Va ser llavors quan em va explicar que havia tingut set fills: sis noies, entre elles Montserrat Roig, i un noi. Va assenyalar el pati i va dir que els seus fills havien passat moltes hores allà. Va ser una conversa dramàtica, perquè llavors ja se li havien mort diversos fills, però em va semblar que era una dona molt forta, amb les idees molt clares i que estava molt orgullosa de la vida que havia portat.

¿Com van acabar a la biblioteca els llibres de la seva filla que tenia a casa?

Ella ens els va oferir i li vaig dir immediatament que sí. N'hi havia tants que vam anar a recollir-los amb un carret d'anar a comprar. Els havia ordenat en munts i no em vaig atrevir a agafar-los tots. Vaig seleccionar 15 títols i em vaig emportar un exemplar de cadascun. També em vaig endur alguns llibres escrits pel seu marit, Tomàs Roig Llop. Em va explicar que ella el va ajudar a transcriure alguns textos.

¿Quant de temps va seguir demanant llibres?

Si no recordo malament, la voluntària de la biblioteca li va estar portant entre quatre i sis llibres al mes fins al 2009, i després n'hi va seguir portant a una residència, però ja no eren d'aquesta biblioteca. Va viure 101 anys [va morir el desembre del 2013] i mai va abandonar la passió per la lectura.

Gemma Tramullas. Per a mi era només la senyora Albina, una usuària més. ElPeriódico. 12|11|2016.

em dic laura

L'escriptora Maria Àngels Anglada —poeta, crítica literària i especialista en la Grècia clàssica— va fer-se un lloc en la narrativa catalana el 1978, quan va guanyar el premi Josep Pla amb la novel·la titulada Les closes. Tres anys després va voler escriure un relat que aplegués els seus records d'infància a la ciutat de Vic. La memòria li va retornar els carrers i els jocs, les olors de la casa familiar i l'aparador de la xocolateria. Un relat que explicava la seva ciutat i aquella nena ingènua i feliç. I quan va buscar un títol per a aquest relat, Maria Àngels Anglada ho va tenir clar: No em dic Laura. Potent, original i ple de significats ocults. Negant el nom de Laura, l'escriptora s'allunyava del personatge de Laura a la ciutat dels sants, el clàssic de Miquel Llor, víctima de la pressió asfixiant de Comarquinal, el nom de ficció que l'escriptor va triar per parlar de Vic. Maria Àngels Anglada, la protagonista de No em dic Laura, es definia a la contra, negant qualsevol semblança amb aquella dissortada protagonista literària. La demostració més evident de les connotacions que pot assumir un nom propi.

Però aquest nom, abans d'Anglada i abans de Llor, ja tenia reminiscències literàries. De fet, es va començar a posar de moda a tot Europa arran de l'obra del poeta renaixentista italià Petrarca. Laura era la seva inspiració, la dona a la qual dedicava els seus poemes. Encara ara es discuteix si es tractava d'una Laura real (sembla que podria ser la dama Laura de Noves) o el poeta va triar aquest nom per parlar de la idealització de la dona. Pel que fa a l'etimologia, Laura ve del terme llatí laurus, que vol dir llorer. Laura —com Llorenç— vol dir coronat o coronada amb llorer, és a dir, victoriós o victoriosa. Potser per això —i per la seva sonoritat— és un nom que els creadors han triat sovint per inspirar-se.

Així, recordem les cançons de Llach, Billy Joel, Nek, Roberto Carlos i Christopher Cross, entre d'altres; la pel·lícula d'Otto Preminger i els inoblidables personatges televisius de Laura Ingalls (La casa de la pradera) i Laura Palmer (Twin Peaks).

Sílvia Soler. El nom, el món. Laura. Arallegim, 29|3|2014.

a mitges

Dissenyades per Dega, es poden adquirir aquí  (21,57 € + despeses d'enviament).

No he pogut esbrinar si són mitges-mitges (fins més amunt del genoll i prou) o pantis.
Per a mi és important.
Font: Il Libraio.

Vegeu també: de quatre potes.

la biblioteca de joan solà

El CRAI Biblioteca de Lletres rep la biblioteca privada de Joan Solà

10|11|2016

Ja fa un dies que vam rebre la primera de les dues parts de la biblioteca del Dr. Joan Solà (1940-2010). Prèvia a aquesta fase, la Biblioteca de Catalunya va seleccionar i traslladar el seu arxiu personal.

Com podeu veure en les fotos que us adjuntem, gràcies al reportatge fet per l’Oriol Miralles per a la Biblioteca de Catalunya, es tracta del fons que el Dr. Solà tenia al despatx de casa seva, gairebé tot centrat en el seu àmbit de treball, la filologia catalana i especialment la lingüística.

La part arribada a la nostra biblioteca consta de gairebé 80 caixes que inclouen uns 4000 volums amb una acurada selecció d’obres filològiques, datades entre el segle XVII i principis del XX, a més de diversos materials d’arxiu que en aquest moments es troben en procés d’ordenació i per tant encara no són consultables. Els títols més antics (fins al 1820) ja formen part del fons del CRAI Biblioteca de Reserva.

El fons especial publicat entre 1821 i 1945 es conservarà a la secció central de la Biblioteca de Lletres, amb l’excepció d’alguns títols molt representatius (diccionaris, especialment) que s’incorporaran a la Secció de Romàniques, com la totalitat del fons modern, que ocuparà els prestatges de les sales de treball 1 a la 5. Tot el fons estarà a la vostra disposició, exceptuant-hi alguna part de la producció del Dr. Solà, que es desa al dipòsit com a garantia de preservació. Per cert, donat que una part important de la col·lecció porta anotacions manuscrites, estem fent constar en quins títols i a quines pàgines les podeu trobar. Aquests títols no podran sortir en préstec.

La col·lecció es pot identificar fàcilment a catàleg amb la paraula clau: Fons Joan Solà. Volem que tots els volums estiguin disponibles al més aviat possible, però cal recordar que la mida de la col·lecció és important i que de moment només s’està incorporant la primera part d’aquesta donació (una mica més de la meitat)...

mapa de llibreries de barcelona

Madrid y Barcelona empatan en librerías

Contexto Editores lanza el 'Mapa de librerías de Barcelona' dos años después del de Madrid con la esperanza de que alguien «recoja el guante» en el sector

LAURA FERNÁNDEZ
ElMundo.
8|11|2016

He aquí que un editor fue de viaje a Londres, e hizo algo que suelen hacer los editores y los amantes de las letras en general cuando viajan: organizarse una ruta por las librerías de la ciudad. Y cuál fue su sorpresa al descubrir que no tenía por qué organizársela porque la ruta ya estaba hecha. Alguien había publicado un mapa de las librerías de la ciudad. ¿Por qué nadie lo había hecho en España aún?, se preguntó.

El editor en cuestión era Enrique Redel, de Impedimenta, uno de los cinco sellos independientes que forman el grupo Contexto. A su vuelta habló con el resto de sus socios, los responsables de Libros del Asteroide, Periférica, Sexto Piso y Nórdica, y decidieron lanzar un mapa con las librerías de Madrid. Su intención, indicaba ayer Luis Solano, de Asteroide, era la de «lanzar un guante» al sector, esperando que alguien lo recogiera e hiciera algo con él, porque, como dice Diego Moreno, de Nórdica, «dicen mucho del tejido social del lugar en el que se encuentran». Dos años después de aquello, lanzan el Mapa de Librerías de Barcelona con la exacta misma intención, a la que, evidentemente, como editores, suman un reconocimiento a sus aliados, los libreros.

Lo más sorprendente de este nuevo mapa son los números. «Hemos descubierto que Barcelona tiene exactamente el mismo número de librerías que Madrid: 122», dijo Solano. Aunque, eso sí, indicó Redel, «en Madrid se concentran en el centro mientras que en Barcelona están mucho más repartidas». 

Esa es otra de las sorpresas, que la red de librerías de Barcelona llega mucho más lejos que la de Madrid. Prácticamente todos los barrios -excepto Horta- tienen librerías. «Esto demuestra que en los barrios de Barcelona hay vida, mientras que en Madrid toda la vida está en el centro. Porque la figura del librero, y de la librería, tiene mucho que ver con la vida de un barrio. Porque la librería no es sólo una tienda, propone actividades y articula relaciones», apuntó Moreno.

«El mapa es una manera de realzar el esfuerzo que hacen los libreros, el eslabón más débil de la cadena del libro, y el que más ha sufrido la crisis», consideró Solano. «Un homenaje», en palabras de Redel. Y a la vez «una herramienta útil para el lector».

¿Y cuál ha sido el criterio para elegirlas? «Tomamos la decisión que fuesen cuantas más, mejor», contestó Solano. De ahí que se hayan incluido las librerías de algunos centros comerciales. «Decidimos incluir todas en las que pudiera encontrarse literatura», señalaba Redel. No segunda mano, sólo primera, que puede o no vender también segunda. «Lo interesante sería poder editar un mapa así cada cinco años, y comparar, así podría descubrirse cómo está de vivo el sector», dijo Solano.

Esa es una de las propuestas que lanzan a aquellos que quieran recoger, como ellos dicen, «el guante». Otra podría ser la de la creación de un gremio de libreros. O la de que el Ayuntamiento de Barcelona sea consciente de su tejido librero. El mapa, que puede descargarse de forma gratuita en la web de Contexto, se encontrará en librerías, en cafeterías, en bibliotecas, en todo lugar afín a amantes de las letras, y al lector le bastará un vistazo para organizar su ruta, porque además de señalar el lugar en el mapa, hay indicaciones sobre la especialización (o no) de la librería y sus horarios.

la llista de hemingway

Arnold Samuelson era un joven estudiante de periodismo que, como tantos otros, soñaba con convertirse en escritor. En 1934, cuando contaba con solo 22 años, cayó en sus manos un relato que Hemingway había publicado en Cosmopolitan bajo el título de «Un viaje al otro lado» ‒y que más tarde pasaría a formar parte de su novela Tener y no tener‒. Samuelson quedó tan impresionado con la historia que sintió que necesitaba conocer a su autor a cualquier precio. Como ya tenía cierta experiencia como mochilero, no dudo ni un segundo en recorrer por sus propios medios los más de 3000 kilómetros que separaban donde se encontraba del lugar en que vivía Hemingway, concretamente desde Minneapolis ‒en Minnesota‒ hasta Cayo Hueso ‒en Florida‒. Según escribiría más adelante, «parecía una tontería, pero un vagabundo de veintidós años que vive durante la Gran Depresión no debía tener muchos motivos para hacer las cosas».

Así que Samuelson cargó una mochila con su violín y su sueño y se lanzó al mundo para cumplirlo. Tras un largo viaje haciendo autoestop y colándose en vagones de carga ‒sí, como en las películas‒, el chico se presentó en la casa de Hemingway.

[...] El joven escritor preguntó al veterano cuáles eran sus autores favoritos, a lo que este respondió con algunos nombres como Henry David Thoreau, Robert Louis Stevenson o Tolstói. Hemingway le preguntó si había leído Guerra y paz y como la respuesta fuera negativa le dijo: «Ese es un maldito buen libro. Debes leerlo. Vamos a ir a mi taller y voy a hacerte una lista con lo que debes leer»...

Alejandro Gamero. Las lecturas que Hemingway recomienda a los jóvenes escritores y otros consejos. La Piedra de Sísifo. 3|12|2014.

Vegeu també: Hemingway’s Advice on Writing, Ambition, the Art of Revision, and His Reading List of Essential Books for Aspiring Writers. Maria Popova. Brain Pickings. 1|4|2016.

llor, traductor de la recherche

TRADUCCIÓ INÈDITA. VALÈRIA GAILLARD

I Proust va sonar en català

Recuperem un document inèdit de Miquel Llor, que va traduir la primera part d'‘A la recerca del temps perdut', de Proust, de la qual enguany se celebra el centenari de la publicació. Es tracta de la primera traducció que es va fer en català del clàssic francès

ELPUNTAVUI. 15|3|2013

“Longtemps je me suis couché de bonne heure.” L'escriptor Miquel Llor va ser el primer que es va afrontar a la prosa laberíntica de Proust, que comença amb aquesta frase mítica, tot un trencaclosques en si mateixa (en quin temps verbal s'ha de traduir?) i que obre l'espai mig de vetlla mig oníric propici a l'anamnesi, que es descabdella en la resta del llibre. «Durant molt temps, vaig anar-me'n al llit dejorn», escrivia Llor. El novel·lista va traduir tota la primera part d'A la recerca del temps perdut, integrada per Combray i Un amor de Swann, que va aplegar sota el títol de Pel cantó de Swann.

Tot i que alguns fragments van sortir publicats a la revista Reus (el març del 1926), el gruix de la traducció –en la seva major part manuscrita–, va quedar inèdita. En canvi, sí que va a publicar posteriorment traduccions de l'obra d'André Gide, Alberto Moravia i Martin Maurice. En tot cas, sembla ser que va descobrir l'obra de Proust arran de la seva mort, el 1922, i d'aleshores ençà el va tenir com a un autor de capçalera fins al punt de voler traduir-lo el 1930. La seva influència es pot rastrejar en obres com la primerenca Història grisa, del 1923.

De fet, Proust no va arribar a les llibreries en català fins al 1932, quan Jaume Bofill i Ferro va traduir de manera solta Un amor de Swann, publicat amb Proa.

L'obra de l'escriptor francès va introduir-se relativament aviat a principis de segle en una Catalunya afrancesada que seguia de prop el que es coïa al país veí. Però el Dr. Boulbon en aquest cas (recordem el personatge que estén la llavor de l'obra de Bergotte en la novel·la) és, sens dubte –i curiosament–, un altre doctor: Quim Borralleras. D'ull ràpid per a les novetats sucoses, es va encarregar de difondre l'obra de Proust no ja des de la seva consulta, sinó des de la penya de l'Ateneu barcelonès. Aquí vantava les qualitats a un jove Pla que aleshores encara no se l'havia llegit (tal com esmenta al Quadern Gris, en l'entrada del 7 de juny de 1919). Més endavant, en l'entrada de l'1 d'octubre del mateix any, amb la feina feta, Pla s'esplaia analitzant l'obra de Proust, que comparava, en importància, amb l'Ulysses de James Joyce i l'obra de Luigi Pirandello.

Xènius, un altre dels contertulians de la penya, va ser testimoni directe de la publicació de l'obra de Proust. Ara bé, sembla que aquest no era sant de la seva devoció. De fet, va protagonitzar una picabaralla amb Gaziel (que el defensava a tort i dret des de la seva tribuna del diari La Vanguardia). Com havia fet Gide a l'hora de rebutjar el manuscrit de Proust per ser publicat per la NRF, pensava que això de les “vèrtebres que es transparenten en el crani de la tia Léonie” no tenia ni cap ni peus. En canvi, Gaziel lloava “l'estil simfònic” de Proust i el va comparar amb Wagner.

El professor i traductor valencià Vicent Alonso, que ha dedicat un article a estudiar l'enfrontament entre Gaziel i Eugeni d'Ors, a causa de Proust, defensa la tesi –seguint l'anàlisi de Joaquim Molas (Proust a Catalunya, dins de Lectures crítiques)– que la lectura de l'obra proustiana es va donar de forma simultània a França i Catalunya, on es van debatre els mateixos temes, i per tant s'hauria de considerar ni més ni menys que un apèndix. Comptat i debatut, tard o d'hora la majoria dels escriptors del país van passar pel sedàs de la Recherche. També Josep Maria de Sagarra es va inspirar en la catedral proustiana a l'hora d'escriure Vida privada (“un Proust amb samfaina”, segons va dir Gaziel quan li van concedir el premi Crexells el 1932). El polític i escriptor Maurici Serrahima és un altre dels intel·lectuals que més es van deixar seduir pels efluvis proustians i li va dedicar l'assaig Marcel Proust, (1959), que Edicions 1984 ha reeditat recentment. Sense oblidar els dos relats d'un altre proustià declarat, l'escriptor mallorquí Llorenç Villalonga, Marcel Proust intenta vendre un de Dion-Bouton i Charlus en Bearn, recollits a El lledoner de la clastra (1958). La mateixa Mercè Rodoreda sembla que el va llegir en l'exili a Bordeus esperonada per Joan Sales, i Salvador Espriu l'esmenta en el conte La tertúlia, aplegat a Ariadna al laberint grotesc,: “Un artistàs, sabeu?... Ehem, ehem, un artistàs, vaja! Oh! Proust, Proust!” Avui dia la proustianitis continua en bona salut, mal que més discreta, i autors com Narcís Comadira, Xavier Rubert de Ventós o Xavier Bru de Sala, per mencionar-ne alguns, se'n declaren admiradors.

Pel que fa a la traducció de Miquel Llor, que es conserva a la Biblioteca de Catalunya juntament amb el seu llegat, entre les particularitats hi ha el fet que tradueix els noms d'alguns personatges. Així la Françoise, la minyona, es converteix en la Francesca. En canvi, Swann no duu l'article personal, així com tampoc el personatge femení d'Odette. Llor va optar pel tracte de vostè, en lloc del vós. A banda, tradueix el punyeter esprit francès (mot que designa molt més que l'esperit en català, que sovint té connotacions religioses) com esperit. Usa el passat simple, en lloc del perifràstic, més corrent avui dia. Així escriu “De vegades, tal com Eva nasqué d'una costella d'Adam...” A nivell lèxic usa paraules caigudes en desús, com ara el dejorn per bonne heure –que va emprar també Jaume Vidal Alcover en la seva traducció posterior–, pinyol per noyeau i pel que fa a la controvertida cocotte (entre cortesana i meuca) ho deixa en l'original francès.

la biblioteca artur martorell

Avui us volem parlar d’una biblioteca pública potser no gaire coneguda per molts de vosaltres, igual que tampoc ho era per molts dels membres del grup de treball Bib.Botó que ens hi vam reunir ara fa un parell de setmanes. Parlem de la Biblioteca Artur Martorell, ubicada a la Plaça d’Espanya de Barcelona, i que forma part de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona (IMEB), del qual en depèn.

La  Biblioteca Artur Martorell va ser inaugurada l’any 1953, tot i que des de llavors ha estat situada en diferents espais fins arribar a la seva ubicació actual. Es tracta, com us dèiem, d’una biblioteca pública (això vol dir que ofereix els seus serveis gratuïtament a tots els usuaris que ho sol·licitin), però especialitzada en temàtiques relacionades amb l’educació, la pedagogia, la biblioteconomia, els llibres per a infants i joves tant de ficció com de coneixements, la psicopedagogia, el foment de la lectura, els llibres de text, etc… És a dir, tot tipus de documents que puguin ser d’interès a mestres, bibliotecaris, pedagogs, i altres professionals del sector educatiu. Disposa d’un fons de gairebé 78.000 documents, on hi són presents tant les últimes novetats com un impressionant fons històric de gran valor patrimonial, una veritable joia de la història de l’educació a la ciutat de Barcelona i de la literatura infantil i juvenil catalana i d'arreu del món.

A més de posar el seu fons a disposició tant de les persones com institucions que ho sol·licitin, des de la Biblioteca Artur Martorell es dóna suport a la xarxa de 77 biblioteques escolars i 96 escoles bressol municipals de la ciutat de Barcelona, ajudant en l’organització de les biblioteques i proporcionant serveis de préstec i assessorament als professionals encarregats de gestionar-les. La biblioteca organitza xerrades, disposa de maletes temàtiques i elabora materials de suport com ara guies de lectura. A més, realitza una tasca exhaustiva en la catalogació dels documents dels quals disposa, amb un profund anàlisis del contingut i una classificació i indexació acurades, fet que ha estat de gran utilitat per a bibliotecaris d’altres institucions.

Malauradament, la Biblioteca Artur Martorell s’està deixant morir.

En el capítol de personal, actualment només hi treballen dues persones, una de les quals es troba en una baixa de llarga durada i no ha estat substituïda. Quan es va jubilar la seva última directora, no es va nomenar a ningú que ocupés el seu càrrec, passant la direcció a dependre del director de Promoció Educativa de l’IMEB (un càrrec amb dedicació no exclusiva a la biblioteca). Pel que fa a l’horari, i després de diverses reduccions, actualment es limita a sis hores setmanals, repartides en dos matins (dimecres i divendres de 10 a 13 h). Aquest no és un horari especialment favorable per als professionals de l’educació, probablement els usuaris que més partit podrien treure dels serveis de la biblioteca.

No  existeix a Barcelona una biblioteca que disposi d’un fons públic tan interessant i necessari per al món educatiu com el de la Biblioteca Artur Martorell. El fons de llibres infantils i juvenils potser es pot trobar repartit entre les biblioteques públiques de la ciutat, i el fons especialitzat en biblioteques que no són d’accés públic i universal com poden ser la de Rosa Sensat o la de la facultat de magisteri de la UB. Ens dol veure com aquesta biblioteca de biblioteques és oblidada i maltractada per les institucions, començant pels propis responsables de l’IMEB, enlloc de ser promoguda com un recurs de gran valor, especialment si tenim en compte la situació més que precària de les biblioteques escolars.

[...] Des del grup de treball Bib.Botó, volem donar suport a la Biblioteca Artur Martorell, i aprofitem l’avinentesa per convidar a tota la comunitat bibliotecària i educativa a sumar-se a aquest suport davant del risc, molt real, que aquest espai de documentació i coneixement es vagi empobrint encara més fins que sigui inevitable la seva desaparició.

El grup de treball visita la Biblioteca Artur Martorell. El Bloc del Bib. Botó. 2|11|2016.

miquel llor

Avui fa cent anys del naixement del novel·lista Miquel Llor: un 11 de maig del 1894, en un pis modest del passeig de Sant Joan. Marcat pel tarannà d'un pare irresponsable i per la mort de la seva mare, va viure una infantesa sòrdida, carregada de misèria i de grisor. Entre els deu i els dotze anys, a més, se li manifestà una escoliosi, una visible deformació de la columna vertebral, que el va marcar físicament per tota la vida. Amb poca empenta i més aviat retret, va viure a casa de la seva germana petita, Esperança. Es va guanyar la vida com a delineant fins que, el 1928, quan ja era conegut com a escriptor, va entrar com a funcionari de l'àrea de Cultura de l'Ajuntament. S'interessà, alhora, mig professionalment, per les antiguitats.

Miquel Llor va trobar en la música (a la qual havia pensat de dedicar-se) i la literatura els espais de llibertat que la grisor de la seva vida no li oferia. Un cas semblant al de Joaquim Folguera, que sublima en la literatura les insuficiències físiques, però amb una considerable distància: Llor només tenia estudis primaris i el seu perfil sociològic s'acosta als escriptors formats a les escoles nocturnes o afiliats al CADCI. A diferència d'ells, però, l'autodidactisme no es contradiu amb la solidesa de la seva formació cultural. Coneix bé el francès i l'italià i, sobretot, té un gran sentit de la pròpia llengua. Llor, amb discreció i treball, se sobreposa a totes les dificultats i ens dóna una de les obres novel·lístiques més sòlides de la literatura catalana del segle XX.

El seu nom, la seva popularitat, apareixen associats a Laura a la ciutat dels sants, la novel·la amb la qual obtingué el 1930 el premi Crexells. De totes les seves obres, escrites sempre amb dignitat i pols segur, és aquesta l'única que ens el situa de manera inequívoca en la memòria col·lectiva, com a referent inevitable de la lectura catalana del nostre segle. És una de les poques novel·les catalanes que, d'ençà de la primera edició, no ha deixat de trobar-se mai als prestatges de les llibreries. No li han calgut recuperacions perquè encara no ha deixat de ser literatura vivent. Ha fet plorar molts ulls femenins que també ploraven amb La Puntaire, de Clovis Eimeric, o amb les novel·les de Folch i Torres. Ha resistit les anàlisi a les aules de la Universitat, tot i comptar amb una crítica decididament adversa de Carles Riba. És, encara, lectura obligada de qui vulgui conèixer les beceroles de la literatura catalana. I, per a altres, com Mercè Rodoreda, que pretenia captar també aquells ambients interiors que tan bé evocava Llor, va ser un model en el qual aprendre. Compta, fins i tot, amb una versió cinematogràfica, encara que malauradament hom ens en va fer una lectura massa pròxima a les peces sicalíptiques d'Artemio Precioso o del Caballero Audaz, en un joc interessat de qui, tot desconfiant de l'obra, especula amb la credibilitat dels encarregats de concedir subvencions públiques. En tot cas, fins sumant-hi tot això, cal considerar-la una de les novel·les més importants de la literatura catalana del nostre segle.

[...] La guerra i la postguerra van representar, per a ell, un cop considerable. Si ja abans del 1936 havia fet una vida prou retreta, després del 1939 accentua més encara la marginació de la vida pública. Tot i això, el grup de Destino, en l'esforç per castellanitzar la tradició novel·lística catalana i amb la voluntat d'utilitzar-lo com un dels models del realisme amable que proposaven enfront del tremendismo de Cela, li va publicar, el 1943, en traducció castellana d'Ignasi Agustí, Laura, un volum que contenia Laura a la ciutat dels sants i la seva desafortunada continuació-rectificació, El somriure dels sants. Llor va tornar a la novel·la i al conte, sovint extremant les tensions i el pessimisme que ja s'havien fet presents a l'obra de pre-guerra. El 1952, l'Editorial Selecta li publica Tots els contes i el situa, com a figura emblemàtica, al jurat del premi Víctor Català. I, amb Un camí de Damasc, una novel·la en la qual pretenia vagament seguir la moda de la novel·la catòlica, se li concedeix, el 1958, el premi Joanot Martorell. Moria uns anys més tard, el 1966. Com deia Domènec Guansé, el que ens ofereix Llor és una literatura feta de "sàvies tonalitats grises o malves".

Jordi Castellanos. «La Literatura dels paisatges interiors». Avui. 11|5|1994.

ser-hi o no ser-hi

No sóc gaire de saraus literaris (ni dels altres tampoc, de fet), però el cas és que aquesta setmana passada, el mateix dia i a la mateixa hora, dijous a les set del vespre, concretament, se n'han celebrat un parell a can Colau d'aquells que (em) fan venir set.

1. A la Laie, la presentació en societat del nou (i esperadíssim, parlo per mi) llibre d'en Jordi Lara, el de La màquina d'espavilar ocells de nit.

2. A l'Ateneu Barcelonès, la sessió dedicada als traductors del cicle Diàlegs, on intervenien la Dolors Udina i en Ferran Ràfols.

No vaig poder ser-hi (do de la ubiqüitat a banda), perquè (a sobre) estava de servei. Sempre em quedaran les fotos.