tutto questo è nostro

Marina Garcés
Tutto questo è nostro
Ara. 22|9|2017

Visitem l’abadia de Grottaferrata un matí de juliol. Fa molta calor i s’agraeix la frescor del recinte emmurallat i del jardí interior. Ens acompanyen uns amics, italià i colombiana, que viuen i són professors de secundària en aquest poble dels voltants de Roma. A l’església de l’abadia s’hi celebra un casament i els invitats passegen pel porxo vestits amb aquella barreja d’elegància i kitsch que només els italians saben lluir. Mentre fem temps passejant per dins del recinte, passa un personatge de mirada franca, a qui despertem la curiositat. És el bibliotecari. A l’abadia de Grottaferrata hi ha una de les biblioteques de llibres antics més importants d’Itàlia. No està oberta al públic, només sota petició expressa. Però ell ens fa un gest amb la mà i ens fa passar. Treu un joc de claus de la butxaca i comença a obrir portes, passadissos endins. Es gira, amb un gest d’orgull i de malícia, i ens diu: “Tutto questo è nostro”.

Nostre. Des d’aleshores aquesta frase m’acompanya. Un bibliotecari que obre les portes d’un recinte clos, on encara hi viuen un petit grup de monjos, ja molt grans, que pertanyen a la tradició del catolicisme grec, ens diu que tot allò és nostre. Nostre de qui? Ens explica que aquella abadia, i per tant la biblioteca, és de titularitat pública des de la creació de l’estat italià. Però en la seva frase i en el seu gest, així com en la seva mirada, hi ha molt més que una adscripció funcionarial. Hi ha una expressió de veritable sobirania, que es concreta en la lliure decisió d’obrir-nos la porta des de la convicció que aquella biblioteca també és nostra, encara que no siguem d’allà ni tinguem permís per entrar-hi.

Els nostres. No hi ha espai, en el digne gest d’aquell home, per apel·lar al permís, a l’horari oficial, a un “està tancat” o a un “m’agradaria però no puc”. Si “tutto questo è nostro”, la llei i les normes, al final, són només aquelles que més s’acosten a l’interès comú. En el gest del bibliotecari no hi ha espai, tampoc, per a una distinció entre els uns i els altres, nosaltres i ells, els nostres i els que no ho són. Mentre travessem l’abadia, penetrant els espais íntims de l’edifici, els monjos ens miren amb els ulls cansats i segueixen encuriosits la nostra conversa, creuada de català, castellà i italià. No som religiosos ni investigadors. No som d’allà. Tampoc som estranys. Hi som. I la cura amb què entrem a la sala més antiga del recinte per obrir incunables, herbaris i divines comèdies manuscrites amb les nostres pròpies mans és el que ens permet dir nosaltres.

Nosaltres. Escric aquestes línies mentre la Guàrdia Civil entra a les dependències de la Generalitat de Catalunya a Barcelona, requisa paperetes i deté càrrecs públics. Pot semblar gratuït i anecdòtic recordar el gest del bibliotecari de Grottaferrata just en aquest moment. Però no ho és. És l’antídot i l’antítesi del sentit que aquesta frase té quan qui la pronuncia són les boques i les botes autoritàries d’un poder estatal que pensa que tot, també les nostres idees i voluntats, és seu. L’estat és un ens que existeix perquè té el poder de decretar l’estat d’excepció, sobre la base de dos monopolis: el de la força i el de la fiscalitat. Un estat no és un esplai. És la suma d’una hisenda i d’una policia, que estableix un dins i un fora, un ells i un nosaltres. En definitiva, l’estat és la instància que té el monopoli sobre un nosaltres definit per les armes i els diners. Enfront d’això tenim el gest del bibliotecari: “Tutto questo è nostro”. Les claus a la butxaca, la complicitat a la mirada i la decisió lliure com a condició per a la veritable autodeterminació més enllà del poder de cap estat.

manifest

Vegeu també - - -> Mobilització a favor del Servei de Biblioteques, de l'Associació d'escriptors en llengua catalana.

allò que va passar a cambrils

Luís Pousa
Todos somos fachas
La Voz de Galicia
20|9|2017

Una trabajadora de la biblioteca pública de Cambrils contaba ayer en Twitter que varios volúmenes de Juan Marsé habían aparecido marcados con las palabras renegao (sic) y botifler, que son los insultos con los que un lector furibundo quería responder a la firma, por parte del autor de Si te dicen que caí, de un manifiesto de intelectuales de izquierdas contra el referendo sin garantías del 1-O.

En la Cataluña partida en dos por el secesionismo no hay ya término medio: o eres independentista o eres un facha. Fachas son Juan Marsé, el veterano sindicalista y diputado Joan Coscubiela o el escritor Javier Pérez Andújar, guardián de la memoria obrera de Sant Adrià del Besós.

Esto me hizo recordar un episodio que contaba el admirable Isaac Díaz Pardo. Durante la campaña por el Estatuto de Autonomía de 1936, cuando tenía apenas 16 años, el entusiasmo llevó a Isaac a reprochar al entonces alcalde de Santiago, Ánxel Casal, la obligación de llevar sus octavillas al Ayuntamiento para obtener la correspondiente autorización. Tras un tira y afloja, en presencia del padre de Isaac, Camilo Díaz Baliño, y de Castelao, que dieron la razón a Casal, el joven Díaz Pardo les espetó:

-¡Sodes uns reaccionarios!

Isaac recordaba, tantos años después, que solo dos meses más tarde, Ánxel Casal y su padre habían sido asesinados por los sublevados fascistas y que nunca olvidaría aquella lección vital.

Y conviene no olvidarla. Porque, cuando el odio llega a las bibliotecas y hay gente que ve fachas volando por todas partes, tal vez sea el momento de encender la luz y poner fin a la fiesta.

 Comentarios

De la anécdota considerada como una de las bellas artes. Qué fácil que resulta tomar la excepción como norma para acabar dándonos la razón, especialmente si de lo que se trata es, desde la distancia, abonar las tesis de uno mismo. Son los prejuicios, todos los tenemos, lo importante es saber, en todo caso que están ahí y que en algún momento pueden hacernos errar en nuestras conclusiones. ¡La sociedad catalana está dividida! Bueno, si por dividida se entiende que no todos pensamos igual, por suerte es así. Quiero pensar que lo que nos une no es el pensamiento único sino la diversidad, el respeto mutuo y la aceptación de la voluntad expresada de manera mayoritaria. En relación a la anécdota que comenta el Sr. Luís Pousa permítanme dar algunos detalles que no aparecen en su artículo. Efectivamente en una (1) biblioteca pública (de las 404 que actualmente tenemos) aparecen unos libros de Juan Marsé en la zona de "bookcrossing" (intercambio de libros), es decir, no eran ni libros de la biblioteca sino de alguna persona que los dejo allí para quien los quisiera. Entre estos libros aparece uno (1) con dos (2) anotaciones, "botifler" i "renegao" [sic]. A partir de aquí el Sr. Pousa construye su relato. ¿No le sorprende que se escriba "renegao" y no "renegat"? ¿Da por hecho que los libros no fueran dejados en la biblioteca ya marcados con el objetivo precisamente de provocar esta reacción? O igual, sí, alguien decidió expresar su opinión sobre este autor de esta manera, de forma equivocada. Yo no lo sé, no estábamos ahí ni Usted ni yo. Pero lo importante es la anécdota. Déjenme que les explique que, como decía, en Cataluña tenemos más de 400 bibliotecas públicas, 15.000.000 de ejemplares (sí, 15 millones) y que entre ellos pueden encontrar muchos, muchos ejemplares de toda la bibliografía completa de Juan Marsé, de la discografía de Serrat y de las películas de Coixet, y también de autores gallegos (en gallego y en castellano) y eso sí que no es una anécdota, también lo han hecho "los catalanes" (los "buenos" y los "malos", para seguir con el reduccionismo). Y es que esta sociedad, la catalana, con sus contradicciones y diversidades, ha querido construir desde finales del XIX, pasando por el XX y ahora en el XXI una red de bibliotecas públicas moderna y al alcance de toda la población, con tantos fondos como nos ha sido posible y defendiendo el derecho de todos a opinar y a disentir. Esta sociedad, tan rota y maniquea no duda en rendir homenaje a todos aquellos que, con su aportación personal, han contribuido al desarrollo social y cultural de Cataluña. Es así que la ciudad de Barcelona rinde homenaje a Juan Marsé dándole el nombre de una espléndida biblioteca pública en el barrio donde se sitúan sus obras. Solamente me cabe permitirme invitar al Sr. Pousa a visitarnos para que con que mucho gusto le podamos enseñar algunas de nuestras magníficas bibliotecas públicas, sus obras, sus usuarios y sus profesionales de manera que pueda ver con sus propios ojos si el hecho al que se refiere es una mera anécdota o la pauta. Saludos cordiales, Josep Vives. Bibliotecario.

fent temps

[Font: Lady MerC‏ @mercbook]

«Saga és una sèrie de còmics de ciència-ficció i fantasia èpica escrita per Brian K. Vaughan i il·lustrada per Fiona Staples, publicada mensualment per Image Comics amb un gran èxit de vendes. La sèrie està fortament influenciada per Star Wars i es basa en les idees que Vaughan va tenir de nen i sent pare. Es representa un marit i dona, Alana i Marko, d'unes races extraterrestres llargament en guerra, i que van fugir de les autoritats dels dos bàndols de la guerra galàctica que lluitaven per tenir cura de la seva filla, Hazel, que neix al començament de la sèrie i que de tant en tant narra la sèrie com un adult. La sèrie és reconeguda pel seu retrat de la diversitat ètnica, sexual i social, i el seu tractament de la guerra.

La sèrie ha tingut gran acceptació de la crítica i és un dels còmics publicats, receptora de nombrosos premis, incloent diversos premis Eisner i Harvey i el 2013 el Premi Hugo a la millor història gràfica». [Viquipèdia dixit].

la primera de l'onzena

«Aleshores estava acabant aquest llibre i la veritat és que n'estava força content. Em deia: he après moltes coses escrivint-lo, qui el llegirà també n'aprendrà moltes, i aquestes coses el faran pensar. Això vol dir que he fet bé la meva feina. Al mateix temps em turmentava una temença: haver passat per alt l'essencial, no haver entès res malgrat la meva erudició, el meu rigor i els meus escrúpols.» [P. 505.]

«Aquest llibre que acabo aquí, l'he escrit de bona fe, però allò a què intenta acostar-se és tan més gran que jo, que sé que aquest bona fe és irrisòria. L'he escrit afeixugat pel que sóc: un intel·ligent, un ric, un home de dalt: tres desavantatges per entrar al Regne. Però ho he intentat. I el que em pregunto, en el moment de deixar-lo, és si traeix el jove que vaig ser, i el Senyor en el qual vaig creure, o si, a la seva manera, s'hi ha mantingut fidel.

No ho sé» [P. 514 i final]

Emmanuel Carrère. El Regne. Traducció de Jordi Martín Lloret. Anagrama, 2015. P. 505.

de la secta a l'església

VICENÇ PAGÈS JORDÀ

De la secta a l’església.

L’Avenç. Núm. 418. 

Desembre 2015. P. 66-67.

Sempre m’ha agradat començar llibres sense tenir la menor idea del contingut, descobrir el tema de mica en mica, seguir sense prejudicis les evolucions de la trama, caure en les trampes que m’ha parat l’autor. Salinger era antipàtic, però hi tocava quan prohibia les imatges i les sinopsis als seus llibres, ja que el primer dret del lector hauria de ser encarar-se al llibre sense saber-ne res.

La meva experiència amb Emmanuel Carrère (París, 1957) era limitada. Tenia un bon record de L’adversari, però havia abandonat El bigoti a la meitat (un altre dret del lector). D’El Regne només en coneixia el títol i la coberta, on hi figura un jove i tres vells rubensians, una representació dels quatre evangelistes. Sóc d’una època en què la Historia Sagrada es considerava part de la cultura general, i he assistit a prou enterraments per preguntar-me si hi ha alguna cosa després de la mort. En altres paraules, que un llibre sobre el catolicisme no m’espantava. Més aviat al contrari: podia ser una bona manera de contrarestar la pressió per llegir novel·la negra escandinava, sagues èpiques i Bildungsromans d’adolescents empastillats.

El Regne comença amb un pròleg. Me’l salto, és clar. Ni que sigui de l’autor, perquè ni ell té dret a fer-me de guia. Ja el llegiré al final, com tots els pròlegs. Va ser un error, ja que després vaig comprovar que no és un comentari del llibre, sinó més aviat el primer capítol. En fi.

PASSIÓ I INTEL·LIGÈNCIA. La primera part del llibre es titula Una crisi (París, 1990-1993), i parteix dels divuit quaderns que Carrère va escriure als anys noranta, durant la seva etapa de fervor cristià. Coneixem dues persones que el guiaran en el seu camí espiritual, la seva padrina i el seu amic Hervé. També ens assabentem que l’autor considera l’evangelista Joan com un pura sang, i els altres tres com uns perxerons. En aquesta evocació, Carrère barreja els dubtes sobre l’escriptura amb els dubtes sobre la religió, recorda les visites al psicoanalista, a qui mira de vèncer, o si més no de sorprendre (les escaramusses intel·lectuals amb el psicoanalista són un dels subgèneres literaris característics de la segona meitat del segle vint, i hem de dir que Carrère hi excel·leix), repassa la solidesa contraargumental de Nietzsche, compara el fanatisme religiós amb el fanatisme estalinista, es pregunta si el cristianisme és la malaltia o la curació. De moment el llibre està bé, però no m’apassiona. De sobte, apareix un personatge fascinant: la vella hippie que fa de cangur als nens, i que havia exercit la mateixa feina amb la mainada de l’escriptor Philip K. Dick. Aquest personatge permet recordar la conversió de Dick al cristianisme, i d’altra banda dóna molt de joc literari quan es converteix en una okupa a l’immoble de Carrère. En aquest punt, les cavil·lacions metafísiques convergeixen amb una evocació autobiogràfica egòlatra i tanmateix fascinant. No sé cap on va aquest llibre, però a partir de l’aparició de la cangur sé que ja no podré deixar de llegir-lo.

La segona part, Pau (Grècia, 50-58), té com a protagonista l’apòstol que va expandir el cristianisme. Carrère llegeix amb atenció els Fets dels Apòstols, destria el que és essencial de l’anecdòtic, recupera les reaccions dels contemporanis de Pau quan sentien el seu missatge i intenta esbrinar com una petita secta jueva va ser capaç de devorar l’Imperi romà des de dintre. És aquí on ens presenta Ernest Renan, que ens acompanyarà al llarg del llibre amb les erudites —i tan criticades al seu temps— explicacions no religioses sobre la vida de Jesús. Al seu costat apareixen citats el filòsof Sèneca i Timoteu, el secretari de Pau. Per ajudar a situar-nos en aquest viatge de vint segles enrere, Carrère se serveix de comparacions amb el retorn d’Ulisses i amb la posició de Trotski, i torna a introduir la conversió de Philip K. Dick. Ens assabentem, així, que Pau tenia problemes diguem-ne polítics amb Jaume, Pere i Joan, els quals es veien a si mateixos com a garants dels ensenyaments originals de Jesús, mentre que Pau era considerat poc menys que un intrús. Aquestes pàgines, que combinen història, geografia, exegesi, assaig i crítica literària, són obra d’un lector apassionat que no es conforma amb interpretacions senzilles i que és capaç de relacionar tots aquests autors majúsculs sense perdre peu.

Som a mig llibre. Arriba La investigació (Judea, 58-60). Quan Lluc acompanya Pau a Jerusalem s’adona de l’abisme que separa jueus i hel·lenistes, les dues branques de seguidors del mateix Jesús. Carrère segueix les versions d’historiadors i exegetes, i el que no sap s’ho imagina. Entre tots els estrats, com una deu primigènia, sobresurt una veu que diu el que no havia estat mai dit: estimeu els vostres enemics, alegreu-vos de ser infeliços, preferiu ser petits més que no pas grans, pobres més que no pas rics, i estar malalts més que no pas sans. Carrère, que té una posició acomodada, reflexiona sobre la sentència que assegura que els rics no entraran al Regne. Hem arribat a la síntesi perfecta entre lectura de textos sagrats, autobiografia, fabulació i making of. 

Desemboquem a la tercera part, Lluc (Roma, 60-90). Aquí Carrère ressegueix els últims anys i els últims textos de Lluc, destria les fonts, estudia la manera com és narrat el naixement de Jesús i finalment es postra als peus de l’autor, però no com a evangelista, sinó com a guionista. «El que contribueix a l’èxit d’una pel·lícula no és pas la versemblança del guió, sinó la força de les escenes i, en aquest àmbit, Lluc no té rival [...]. Els Reis Mags provenen de Mateu, el bou i l’ase són afegitons molt tardans, però tota la resta s’ho va inventar Lluc i, en nom del gremi dels novel·listes, jo dic: respecte.»

ELS DOS JOANS. Emmanuel Carrère ha escrit un llibre sobre els anys en què no se sabia ben bé què era el cristianisme, quan es confonia amb el judaisme: els anys sense església. Devorador de llibres, curiós infatigable, es submergeix en aquella època inicial i en surt amb tot de visions i d’hipòtesis, com ara la dels dos Joans. Un és el deixeble de Jesús, l’altre és un escriptor fulgurant, que escriu un evangeli sense cap exorcisme, sense cap paràbola, amb prou feines jueu, que recull el combat entre la llum i les tenebres, i el Logos que baixa a la Terra: el jove evangelista que apareix a la coberta d’aquesta edició.

Jesús, que va fracassar en l’intent de ser rei dels jueus, va acabar regnant sobre gairebé tothom excepte els jueus. Heus aquí una síntesi: «Jesús era la infantesa d’aquest organisme, Pau i l’Església dels primers segles la seva adolescència rebel i apassionada. Amb la conversió de Constantí comença la llarga història de la cristiandat a Occident, és a dir, una vida adulta i una carrera professional feta de feixugues responsabilitats, de grans èxits, de poders immensos, de compromisos i d’errors que fan vergonya. Les Llums i la modernitat assenyalen l’hora de la jubilació.»

El Regne es beneficia de la traducció exemplar de Jordi Martín Lloret. En sortim una mica savis, però sobretot impressionats per la gestió d’un cabal tan ampli d’informació i de teories, que l’autor sap abocar en un llibre que es llegeix com una novel·la d’investigació. Sempre que el lector estigui interessat en la matèria, és clar. Carrère no és un investigador fred, sinó una intel·ligència que contempla el món sense perdre’s de vista a si mateixa. Sap que la religió no és només cultura, sinó també il·luminació. Entreveu el Regne, però no acaba de voler ser tocat per la gràcia. No creu en Déu, però li està agraït. La padrina ja l’hi havia dit: «Prova de no ser massa intel·ligent».

el que déu ha unit, que no ho separi la dewey

Weddings at NYPL

___________________

P.S. : La Classificació Decimal de Dewey o Sistema Dewey de Classificació és un sistema de classificació bibliogràfica del coneixement humà, desenvolupat per Melvil Dewey el 1876, amb el títol A classification and subject index for cataloguing and arranging the books and pamphlets of a Library, que el 1885 s'edità com a Decimal classification and relatix index. Dewey era bibliotecari de l'Amherst College de Massachusetts, i la seva classificació volia resoldre les problemàtiques de la catalogació i l'accés davant l'augment de les col·leccions. [Viquipèdia]

reemissió: casant biblioteques

«Fa uns mesos el meu home i jo vam decidir ajuntar els nostres llibres. Ens coneixem des de fa deu anys, n'hem viscut sis de junts, i cinc de casats. Les nostres tasses desaparellades han conviscut amigablement; ens hem posat les samarretes indistintament, i quan ha convingut, els mitjons; i les nostres col·leccions de discos ja fa molt de temps que es van barrejar sense incidents; els meus motets de Josquin Desprez conviuen amb Worst of Jefferson Airplane d'en George. Vam creure que per a l'enriquiment de tots dos. Però les nostres biblioteques s'han mantigut separades, la meva majoritàriament a l'extrem nord de l'àtic, la seva al sud.

Vam arribar a la conclusió que no tenia cap mena de sentit que el meu Billy Budd s'esllanguís dotze metres enllà del seu Moby Dick, però cap dels dos no va moure ni un sol dit per ajuntar-los.

Ens vam casar casar en aquest àtic contemplats pels Melvilles de cadascú, col·locats en quarentena. La promesa de l'amor en la riquesa i en la pobresa, en la malaltia i la salut -i fins renunciant a tota la resta- no va ser cap problema, però fou un gran què, que El llibre d'oracions no digués res sobre casar biblioteques i llençar-ne els duplicats. Això hauria estat una promesa molt més solemne, i, probablement, hauria estat la causa que el casament hagués quedat en un punt mort.»

Anne Fadiman. Ex-libris: confessions d'una lectora. Eumo, 2000. Traducció de Carlota Torrents.

PUBLICAT EL 12JULIOL2011.

#bookfacesaturday

Cartell de Fernando Vicente.

_____________

P.S.: #BookFace. Es tracta de fer-se una fotografia encaixant la cara (o alguna altra part del cos, si s'escau) en la coberta d'un llibre i compartir-la en les xarxes socials. L'ideal és penjar-les els divendres, amb el hashtag #Book­FaceFriday.

the beinecke rare book & manuscript library

Si se pudiera hacer comparaciones con la gran biblioteca perdida de Alejandría una de las candidatas sería sin duda la Biblioteca Beinecke de Libros Raros y Manuscritos.

Perteneciente a la Universidad de Yale y situada en New Haven (Connecticut), la biblioteca sobresale no solo por la cantidad de ejemplares que atesora o por la calidad de algunos de sus principales tesoros, como el Manuscrito Voynich, sino también por el magnífico y sorprendente edificio que la alberga.

Se construyó entre 1960 y 1963 siguiendo el diseño de Gordon Bunshaft con una fachada sin ventanas, en granito y mármol translúcido inscrito en una cuadrícula de hormigón que deja pasar la luz solar de manera muy tenue, adecuada para la conservación de los libros, y que al mismo tiempo proporciona una ambientación interior especial en consonancia con el contenido. Por la noche el mármol permite transmitir la luz del interior produciendo un efecto de ámbar resplandeciente.

El edificio, que parece flotar sobre el suelo sostenido únicamente por pilares en sus cuatro extremos, tiene seis pisos de altura, pero continúa bajo tierra hasta una profundidad de 15 metros. Sus dimensiones siguen las proporciones platónicas 1:2:3.

En la parte que está sobre el suelo alberga unos 180.000 volúmenes, mientras que en la subterránea se guardan otros 600.000, así como varios millones de manuscritos de todas las épocas.

El sistema de iluminación pionero de la biblioteca sería más tarde adoptado por otras instituciones como la Biblioteca Británica o la Biblioteca Nacional de Francia.

La seguridad de la biblioteca incluye un sistema anti-incendios que libera una mezcla de Halon 1301 e Inergen, gases supresores del fuego que, aunque reducen el nivel de oxígeno, permiten sobrevivir a los bibliotecarios y usuarios que puedan quedar atrapados en su interior. No obstante la exposición a estos gases puede conllevar daños en el sistema nervioso.

Además las vitrinas interiores, que albergan los ejemplares más valiosos, están cerradas herméticamente al vacío, para frenar y prevenir el deterioro de los libros.

Esto es una opción efectiva, salvo cuando el problema ya está dentro de los libros. Así, en 1977 se propagó una plaga de escarabajo del reloj de la muerte (Xestobium rufovillosum) desde uno de los nuevos ejemplares adquiridos que amenazó con destruir buena parte de la colección.

Las larvas de este coleóptero son xilófagas, esto es, comen madera y papel, y están consideradas una de las peores carcomas que puede sufrir una construcción de madera o, efectivamente, una biblioteca.

Debido al sistema de almacenado hermético resultó imposible emplear el método tradicional con fumigación de insecticidas, por los que los responsables de la institución pidieron ayuda al entomólogo Charles Remington. Siguiendo sus recomendaciones todos los libros afectados fueron envueltos en plástico y congelados a 36 grados centígrados bajo cero durante tres días.

El sistema funcionó aunque llevó más de dos años completar el proceso y, desde entonces, la biblioteca lo utiliza con todas sus nuevas adquisiciones. Cualquier libro que llega a la Beinecke es congelado durante tres días antes de pasar a integrar la colección como medida de precaución.

Su efectividad es tal que muchas otras bibliotecas del mundo, sobre todo las que guardan ejemplares especialmente raros, lo han adoptado también desde entonces.

Guillermo Carvajal. La biblioteca que congela todos sus nuevos libros a 36 grados bajo cero. La brújula verde. 31|7|2017.

accés universal a la informació

  [Font: Biblioteques StCugat‏ @bibliotequesstc]

l'evangeli segons carrère

Clic!

Que los textos sagrados son un filón narrativo lo saben los muchos creadores que han encontrado inspiración en ellos, y cualquier lector que haya abierto una Biblia. Enseguida nos viene a la mente el Evangelio de Saramago, o entre nosotros el José novelado por Martín Garzo y la más reciente fabulación de Menéndez Salmón con la infancia de Jesús.

Pero donde la mayoría de autores intuye una novela, llega Carrère y dice “¡alto ahí!”. Su mirada al Nuevo Testamento pasa por renunciar a la ficción (por supuesto que no, pero esa renuncia es parte del juego desde hace varios libros) y aplicar al cristianismo primitivo lo que podríamos llamar la “fórmula Carrère”, esa escritura personal que desde El adversario convierte sus libros en irresistibles: una bien medida mezcla de no-ficción, metaliteratura soft y autobiografía, aliñada con un ligero ensayismo, algo de humor y un estilo fluido y llano, intencionadamente alejado de la preocupación estilística de un Echenoz o un Michon. Una fórmula exitosa, que coloca a Carrère a la cabeza del nutrido batallón europeo de autores de ficción que dicen no escribir ficción.

El Reino, su nueva novela, comienza con un episodio íntimo de Carrère: su “conversión” al cristianismo 20 años atrás, cuando una crisis personal le hizo ser “tocado por la gracia”. Son 100 páginas que cobran sentido por lo que leeremos después, pero que arriesgan aquello que tanto preocupa al Carrère escritor: la verosimilitud. Es cierto que para el no creyente toda conversión tiene algo de increíble, pero la de este escritor, aunque real, resulta en un episodio algo forzado (además de efímero) y retrasa el momento en que El Reino enfoca su verdadero objeto (sí, esas maniobras de distracción y desenfoque son también marca de la casa).

Veinte años después, Carrère vuelve a los textos sagrados, pero ya no como creyente, sino como “investigador”, condición a medio camino entre el novelista y el historiador. Y dirige su interés hacia el Evangelio de Lucas y los Hechos de los Apóstoles, del mismo autor.

Ciñéndose al original, y apoyado en otros textos bíblicos, exegetas y fuentes historiográficas, el protagonismo recae inicialmente en Pablo de Tarso, que en manos de Carrère resulta arrollador, un visionario, un seductor (“un granuja”); un líder equiparado a un revolucionario o un directivo empresarial, comparando el cristianismo primitivo con el comunismo soviético o con una multinacional con franquicias por el Mediterráneo.

Pero Pablo acaba dejando paso a Lucas, el evangelista, y descubrimos que a Carrère no solo le interesan los orígenes del cristianismo, sino más aún la escritura de aquellos primeros textos decisivos para el futuro de la Iglesia.

El Lucas de Carrère, convertido en personaje de ficción (con perdón), y acompañado por secundarios como María, Nerón, Flavio Josefo o los apóstoles, es nuestro guía por el primer siglo de la era cristiana, de Jerusalén a Roma. Nos embarca en un turismo bíblico que bromea con las formas propias del péplum, reniega de las convenciones de la novela histórica y maneja referencias cinematográficas, despojando las escenas bíblicas de épica para narrarlas con sencillez y realismo.

El autor tensa hasta los límites el relato evangélico, y donde aquel no ilumina, ya lo hace él con su imaginación. Su compromiso no es con la historia de la religión, sino con la ficción: que su relato sea verosímil. Y maestro como es Carrère en el manejo de la información y de las expectativas, nos conduce hasta donde él quiere, no donde querríamos los lectores. Si en una página nos detalla hasta la forma en que “Pablo tragó saliva con dificultad”, en la página siguiente nos da con la puerta en las narices y renuncia a seguir contando: “No lo sé”.

Hasta que, ante la limitación de las fuentes, dice, “me lanzo solo”: “Soy a la vez libre y estoy obligado a inventar”. La parte final es puro vuelo: decide llenar una gran elipsis, los dos años que Lucas no cuenta en su Evangelio. Hace del evangelista un anacrónico reportero que visita los escenarios, entrevista a testigos, consulta escritos, tras los pasos de Jesúcristo. En un giro aún más audaz, convierte a Lucas en novelista. También el evangelista usa la imaginación, asimilada a la inspiración divina. Tras pasar el algodón narrativo al Evangelio o los Hechos, señalando hallazgos y errores de novelista, Carrère reivindica a Lucas como autor, con personalidad propia, frente a la idea de comunidad generadora de los textos.

Un Lucas que se parece mucho a Emmanuel Carrère. Como creador, pero también con sus dudas en materia religiosa y humana: un “tibio”, alejado por igual de los fanáticos y de los ateos que presumen de tener respuesta. Para Carrère, ser cristiano es ser agnóstico. No saber.

Pese a que su madrina Jacqueline advirtió al converso que no debía ser “demasiado inteligente”, El Reino de Emmanuel Carrère es una muestra de gran inteligencia narrativa, una obra escrita en estado de gracia.

Isaac Rosa. «El evangelio según Carrère». Babelia | El País. 15|9|2015

el temple dels llibres prohibits

«A la Friedrichsplatz de la ciutat alemanya de Kassel, el mateix lloc on el 1933 els nazis van realitzar una de les seves cremes de llibres en un intent per reduir a cendres les idees dels qui no pensaven com ells, l’artista argentina Marta Minujín ha aixecat una rèplica a escala real del Partenó d’Atenes amb 100.000 exemplars de llibres que en algun moment van ser prohibits. Un colossal temple de tinta i paper que des del cor de la Documenta, la major i més influent exposició d’art contemporani del món, s’erigeix com un record en temps present de l’entusiasme amb què governs de tots els colors s’apliquen a censurar idees i creences.

Minujín, que el 1983 ja va realitzar un projecte similar amb les obres silenciades durant la dictadura militar argentina, ha reunit ara còpies de 170 títols, dels que ha deixat deliberadament fora Mein Kampf (La meva lluita) d’Adolf Hitler, l’edició crítica del qual es va convertir l’any passat en un best-seller a Alemanya malgrat que en el moment de la seva publicació les llibreries es van negar a exhibir-lo a les vitrines i aparadors. Per les columnes del Partenó de Minujín, degudament embolicats en plàstic transparent per evitar els efectes de la pluja, s’enfilen des d’El primer cercle, d’Aleksandr Solzhenitsyn, fins a Les aventures de Huckleberry Finn, de Mark Twain, passant per les Obres completes de Freud o l’Homenatge a Catalunya d’Orwell. La història de la censura és tan antiga com la de l’escriptura. La Inquisició sempre torna.

La pròpia Documenta, nascuda el 1955 de la mà del pintor i arquitecte Arnold Bode, tenia per objectiu tornar a donar visibilitat als artistes d’avantguarda que havien estat exclosos pel règim nazi després de l’exposició Art degenerat a Munic el 1937. Des d’aleshores s’ha anat reinventant cada cinc anys, fins a convertir-se en aquell lloc que identifica quins artistes vius i morts hem de mirar, quines idees i temes hem d’atendre, a quins problemes i oportunitats s’enfronta l’art contemporani i, potser, anticipar el que passarà en el futur pròxim. Des de la radicalitat i el compromís polític. L’actual edició, que va tenir una primera etapa a Atenes, parla de patriarcat, del fosc llegat del colonialisme, de vells i nous feixismes, de migració, de censura... Els visitants no paren de fer-se selfies davant el Partenó però, paradoxalment, s’han quedat sense veure Auschwitz, una performance de l’artista italià Franco Bifo Berardi que els organitzadors (el director Adam Szymczyk i el comissari de programes públics Paul B. Preciado) han hagut de retirar del cartell davant la pressió de diverses organitzacions i intel·lectuals alemanys que veien en el títol un intent de relativitzar l’ Holocaust jueu al comparar-ho amb la si­tua­ció dels immigrants que arriben a les costes d’ Itàlia. Un altre maó per al Partenó de Minujín?».

Teresa Sesé. El temple dels llibres prohibits. La Vanguardia. 28|8|2017.

-- --> Vegeu també: La torre de Babel.

anar allà on no es vol anar

Joan Garí
Anar allà on no es vol anar
El temps
Núm. 1657, 15 març 2016

Les religions han encaterinat el personal amb la promesa d’una vida ultraterrena. Les derivacions d’aquesta indemostrada circumstància es poden trobar, insospitadament, en dues sèries de televisió actuals tan diferents com The Walking Dead i Les Revenants. La primera és una producció nord-americana que explota la figura del zombi tal com la va fixar a finals dels 60 George A. Romero. La segona és una producció francesa igualment premiada (va rebre l’International Emmy Award a la millor sèrie del món), on es partia de la següent hipòtesi: què passaria si els morts tornaren a la vida, no com a zombis o fantasmes terrorífics, sinó reprenent l’existència exactament en el punt en què la van abandonar.

En l’origen del guió de Les Revenants hi havia l’escriptor francès Emmanuel Carrère. Tal com explica al principi d’El Regne, va participar en la creació dels primers episodis, però no va poder suportar el constant examen a què el sotmetien “uns jovenets amb barba de tres dies que podrien ser fills meus”. Va abandonar el projecte com Pete Best, el primer bateria de The Beatles, va deixar el grup abans del seu formidable èxit públic.

És probable que Carrère ens conte açò perquè l’argument de Les Revenants té molt a veure amb la doctrina cristiana, d’alguna manera. La resurrecció dels morts, en efecte. I Carrère té una història a contar amb relació al cristianisme. L’any 1990, en concret, s’hi va convertir. La lectura d’un fragment de l’evangeli segons sant Joan va provocar aquesta transformació. És aquest:

“T’ho dic de debò: quan eres jove, et cenyies tu mateix el cinturó i anaves on volies. Quan siguis vell, allargaràs les mans i un altre et cenyirà a tu, i et conduirà allà on no volies anar”.

“El que més volia del món —reflexiona l’escriptor— era això: ésser conduït allà on no volia anar”. Durant tres anys va anar a missa diàriament, es confessava, combregava i va batejar els dos fills que va tenir. El Regne és la crònica d’aquesta sobtada conversió. Com tot el que escriu Carrère —un dels grans literats europeus actuals—, és un relat amè i profitós, es llegeix amb interès i sovint amb un somriure als llavis. L’autor alterna el seu nou furor eclesial amb les visites a una psicoanalista. El resultat de tot plegat és una experiència intensíssima, inigualable, de la qual va eixir amb una incredulitat semblant envers Jesucrist i Sigmund Freud.

Però El Regne no és només això. No s’abandona una fe tan absorbent impunement. Carrère hi queda tocat. Necessita indagar en els orígens d’aquesta estranya secta que va fundar el fill d’un fuster jueu. Ara que ja és un incrèdul en termes religiosos és el moment d’enfrontar-se al gran llibre —la Bíblia— i provar d’explicar-se què és tot això del cristianisme. És una llarga indagació, formidablement documentada, on no faltarà la provocació. En pensar en la figura de la Mare de Déu, per exemple, li ve al cap el seu porno favorit (el de dones masturbant-se), i es pregunta si va ser el cas de Maria. Al cap i a la fi, “bé que tenia un clítoris entre les cames”...

És així com tornem al principi. Les Revenants forma part d’un procés lògic, és una idea inquietant i fecunda: retornar els morts a la vida no per fer por, sinó per provocar que els vius es replantegen les condicions de la seua existència. Enfront de l’espectacle sanguinolent de The Walking Dead (genuïnament americà), l’elegància filosòfica d’uns francesos descreguts. I Carrère hi guanya, òbviament, perquè el que ens agradaria és que la religió fos veritat...tot i saber que és mentida.

en marxa

Martin Jarrie

història radicalment concentrada de l'era postindustrial

Cuando fueron presentados, él hizo un comentario ingenioso porque quería caer bien. Ella soltó una risotada estrepitosa porque quería caer bien. Luego los dos cogieron sus coches y se fueron solos a sus casas, mirando fijamente la carretera, con la misma mueca en la cara.

Al hombre que los había presentado no le caía demasiado bien ninguno de los dos, pero fingía que sí porque le preocupaba mucho tener buenas relaciones con todo el mundo. Después de todo, nunca se sabe, ¿verdad que no? ¿Verdad? ¿Verdad?

David Foster Wallace. «Historia radicalmente concentrada de la era postindustrial». A: Entrevistas breves con hombres repulsivos. Traducció de Javier Calvo. Debolsillo, 2016.

meetic point

LA SEGUNDA DE TODA ESPAÑA

La biblioteca de Catalunya en la que más se liga está en Sabadell

Los estudiantes del Vallès le sacan más partido a sus horas de estudio que en otras universidades del estado a la hora de conocer gente

La Vanguardia. Sabadell-Vallès.
8|9|2017

Septiembre ya está aquí. El verano ha terminado y las clases ya han comenzado. Una vuelta a la rutina que puede ser menos tediosa si no focalizas todas tus fuerzas únicamente en estudiar.

Y es que aunque de primeras puede sonar aburrido y un tanto deprimente, tu opinión puede cambiar con este top 10 de las bibliotecas universitarias donde más se liga. Seas universitario o no, puedes aprovechar para 'hincar un poco los codos' y conocer a la que puede ser tu media naranja.

Con la ayuda de Meetic, hemos elaborado este ranking de las bibliotecas universitarias donde más se liga. ¿Quieres saber si la de tu facultad está entre ellas? Pues ahí va esta completa lista:

TOP 10 BIBLIOTECAS UNIVERSITARIAS DONDE MÁS SE LIGA

1. Univ. de Granada. Facultad de Derecho. Granada.
2. Univ. Autónoma de Barcelona. Biblioteca Universitaria de Sabadell. Sabadell.
3. Univ. Complutense. Facultad de Ciencias Políticas y Sociología. Madrid.
4. Univ. de Valencia. Biblioteca de Ciencias Sociales "Gregori Maians'. Valencia.
5. Univ. Complutense. Ciencias de la Información. Madrid.
6. Univ. de Sevilla- Facultad de Derecho. Sevilla.
7. Univ. de País Vasco. Biblioteca del Campus de Vizcaya. Leioa (Vizcaya).
8. Univ. de Salamanca- Biblioteca Francisco de Vitoria. Salamanca.
9. Univ. de Vigo. Facultad de Ciencias Sociales y Comunicación. Pontevedra.
10. Universidad de Málaga. Biblioteca General. Málaga.

per què ja no treballo de franc

Ricard Ruiz Garzón

«Per què ja no treballo de franc»

El Periódico

5|9|2017

Durant aquestes vacances he rebut una dotzena d’estupendes propostes 'laborals': una xerrada, una presentació, un article, un pròleg, un assaig.... Totes tenien una cosa en comú: venien del món del llibre i no es pagaven. En cap d’elles veuria jo un cèntim per la meva feina. «No tinc patrocinador», «ja saps com va» o el simpàtic «tinc una proposta deshonesta» han sigut els arguments habituals.

Aquesta columna és la meva resposta: he decidit no tornar a treballar de franc.

Tenia una altra opció, que era convèncer els meus col·legues escriptors i paralitzar el país deixant d’escriure un mes en lluita per les nostres reivindicacions. Respecto molt el dret de vaga, però que l’anterior soni a acudit no és graciós. És molt trist.

Cap de les persones que feien les propostes demanen gratis una carrera a un taxista o els serveis a un notari. Tampoc els imagino deixant de pagar comissions al banc tot i els seus obscens beneficis (ai, perdó, que això és demagògia, no recordo mai que la demagògia només es denuncia de dalt a baix).

Si una cosa no es pot fer perquè per fer-la s’ha d’explotar el personal, potser cal valorar si és millor no fer-la.

La meva resposta, doncs, és senzilla: prou. La meva resposta és que ja hi he accedit durant un quart de segle, així que prou. ¿La meva resposta? Que fins i tot jo ofereixo a un escriptor el que cobro si el porto a les meves classes. És la meva resposta que he acceptat tants anys per por, per costum o per vergonya… però que prou. Aquesta és la meva resposta, que si una cosa no es pot fer perquè per fer-la s’ha d’explotar el personal, escolta, potser s’ha de valorar si és millor no fer-la. I que no necessito rebre mil excepcions d’amics perquè si són tan amics ja els conec i m’hi ofereixo jo. Ah, i una d’òbvia: que fins i tot si no cobro, jo pago; a l’administrador, internet i els meus impostos. Així que prou.

La meva resposta és que soc un professional i mereixo respecte. La meva resposta és que cobrar és una reivindicació justa, solidària i progressista. La meva resposta és que no podem demanar que es respecti la cultura si no la respectem ni nosaltres.

I, si de cas, d’aquí uns anys parlem de pagar un preu digne per les coses.

la rentrée

Xavier Aliaga · Paul Auster · Sebastià Bennassar · John Berger · Aurora Bertrana · Prudenci Bertrana  · Roberto Bolaño · Blai Bonet · Edward Bulwer Lytton · Karel Capek · Joaquim Carbó · Emmanuel Carrère · Mircea Cartarescu · Carles Casajuana · Tracy Chevalier · Jordi Coca · Victor del Árbol · Emily Dickinson · William Faulkner · Elena Ferrante · Lluís Foix · Ken Follet · Belen Gopegui · Almudena Grandes · Maria Guasch  · Mohsin Hamid · Knut Hamsun · Victor Hugo · Nikos Kazantakis · Siegfried Lenz · Lluís Llach · Joan Margarit · Javier Marías · Carme Martí · Ramon Mas · David Monteagudo · Trevor Noah · Pruden Panadès · Arturo Pérez Reverte · Ricardo Piglia · Valentí Puig · Jordi Puntí · Mercè Rodoreda · Montserrat Roig · Joseph Roth · Arundhati Roy · Roberto Saviano · Zadie Smith · Lize Spit · Lluís Maria Todó · Colm Tóibín · Francesc Trabal · Rafael Vallbona · Manuel Valldeperas · Colson Whitehead  · Carlos Zanón · Monika Zgustova

· Jordi Nopca. Els 15 llibres que cal llegir aquesta tardor. Ara Llegim. 26|8|2017.

· Manuel Rodríguez Rivero. Cosecha de otoño. Babelia|El País. 25|8|2017. 

· Josep Massot. Al·luvió de retorns i reedicions. La Vanguardia. 26|8|2017.

· Xavi Ayén. El taxi de Zanón recorre Barcelona. La Vanguardia. 26|8|2017.

· Xavi Ayén. ¿Quién quiere ser millonario? La Vanguardia. 25|8|2017.

· Josep Lambies. 10 llibres per a la rentrée del 2017. TimeOut. 22|8|2017.

· Ernest Alós. 100 novetats literàries de tardor. ElPeriódico. 1|9|2017. 

· Francesc Ginabreda. La Setmana de la rentrée: 12 novetats i un clàssic de ficció per aquesta tardor. Núvol. 6|9|2017. 

una obra important

Josep M. Ripoll
«Tria personal»
Serra d’Or. Núm. 676. Abril 2016

Ja fa temps que Emmanuel Carrère és considerat un dels millors escriptors francesos actuals. Autor tant de novel·les de ficció —recordem la inquietant El bigoti— com de no-ficció —L’adversari o Limonov— es lliura en El Regne a un singular exercici de barreja de gèneres que comprèn la investigació històrica, l’assaig i l’autobiografia, tots ells convenientment novel·lats. Considerat un dels millors llibres del 2014 a França —aquí s’ha traduït i editat el 2015—, suposa una apassionant investigació sobre els inicis del cristianisme a partir d’una lectura summament atenta dels evangelis, el Llibre dels fets dels apòstols o les cartes de Pau. La singularitat de l’obra rau en el fet que no es tracta d’una simple síntesi, explicació o estudi sobre aquestes obres, sinó d’una visió molt personal feta des de l’agnosticisme i l’evocació autobiogràfica d’una etapa de fervent religiositat. Lluny de qualsevol temptació dogmàtica, Carrère estudia els textos fundacionals del cristianisme entrellaçant-los en una novel·la total en què va aportant la pròpia visió subjectiva del fet religiós tant des de la perspectiva de l’actualitat com des de les pròpies vivències, sovint a través de la paradoxa i, fins i tot, la contradicció permanents.

En l’obra, dividida en quatre parts força extenses —«Una crisi», «Pau», «La investigació», «Lluc»— i un pròleg i un epíleg, l’autor combina l’autobiografia novel·lada —sobretot la primera part— amb la investigació sobre Pau, Lluc i les diferents versions de la vida de Jesús que aporten els evangelis, tot comparant-les entre elles.

A partir d’aquí va establint hipòtesis, sempre personals i provisionals, sobre la possible part de veritat i de ficció que poden contenir. Com a obra total que és, a El Regne hi tenen cabuda els elements més diversos, des de l’evocació dels últims anys de bogeria de l’escriptor de ciència-ficció Philip K. Dick fins a la presència de personatges de ficció inspirats en altres de reals, com la padrina Jacqueline o el periodista Hervé, a banda d’una colla de referències que van de Nietzsche a Renan, de l’Odissea a Marcial o, simplement, a nombrosos fets d’actualitat. Això no vol dir en absolut que ens trobem amb una obra difícil: estructurada en capítols breus, El regne és una lectura planera que aconsegueix crear addicció. També una obra alhora agosarada i respectuosa, en cap moment gratuïta —malgrat algun episodi que d’entrada ho pot semblar—, molt documentada —tot i que hi ha qui hi ha trobat alguna inexactitud— i que, sobretot, invita a la reflexió. Escrita des del dubte permanent —s’acaba amb un significatiu «No ho sé»—, suposa un híbrid de gèneres d’una gran habilitat i un exercici narratiu i, en menor mesura, assagístic d’un virtuosisme considerable. Sense cap dubte, una obra important. 

bona diada a tothom i totdon

Sobretot, no llenceu papers a terra, gràcies.

can folga

Jordi Llovet
Les biblioteques pervertides
El País
7|9|2017

Fa cosa de trenta anys, un bon dia va aparèixer, al cancell de la biblioteca de l’Institut Francès de Barcelona, un cartell que deia “Médiathèque”, allà on sempre s’hi havia llegit “Bibliothèque”. Fetes les investigacions que són del cas, va resultar que els francesos, que tenen una administració pràctica i formidable des de Napoleó, havien arribat a la conclusió que, si la gent anava a aquell lloc a llogar pel·lícules i no llibres, el nom s’havia de canviar per no enganyar ningú. Després es va saber que, abans de canviar el nom, els llibres de l’Institut havien estat llençats als contenidors del barri, cosa que Néstor Luján i Paco Noy, pel que sé, van comprovar per al seu goig i enriquiment de les llibreries pròpies: hi van trobar primeres edicions de molta literatura francesa, volums que haurien costat un dineral.

Han passat molts anys, però ara li ha arribat a les nostres biblioteques el torn de deixar de ser tal cosa. Un article esborronador publicat en aquest mateix diari el 27 de juliol ens explicava que les biblioteques de Catalunya ja no es plantegen prestar llibres a ningú —atès, segurament, que ningú no en demana— sinó oferir una altra mena, vària, de serveis. La primera barbaritat que s’hi llegia deia: “Fins avui, les biblioteques oferien l’accés al coneixement, però a partir d’ara han de ser capaces de generar-lo a través de l’experimentació i la creació”. Com si els llibres no generessin, més que cap altra cosa, experiència i models per a la més digna activitat dels homes: saber, i viure en el llenguatge. En comptes de llibres, ara a les biblioteques s’hi fan cursos de cuina, ponsiupilates, agricultura urbana, assessorament matrimonial, atenció psicològica i Starbucks, amb cafeteria i tot. Hi ha learning spaces, inspiration spaces, permotive spaces, i “laboratoris” per a l’experimentació tecnològica (aprendre a jugar amb videojocs, per exemple).

Els pares hi deixen els nens considerant que és un lloc civilitzat; els vells hi troben caloreta a l’hivern i a l’estiu fresca; les mestresses aprenen a fer plats empordanesos, que són més catalans que els altres: pollastre amb escamarlans, “mar i muntanya”. Si tenen un sostre ben alt, els castellers hi assagen. Si és espaiós, s’hi aprèn a ballar el tango, mai el minuet. L’article al·ludit es preguntava: “¿En un futur hi haurà biblioteques sense llibres?”. Doncs sí: és més que probable, en vista de l’avançada dels nous aparells tècnics —mal anomenats “tecnologies”, nom d’una disciplina, no d’una eina—, en vista de l’analfabetització funcional progressiva de la societat, i atès el desprestigi de gairebé tot el que era sòlid i analògic: els llibres, el paper, els llapis, la goma d’esborrar i la maquineta de fer punta.

Hi havia uns centres on es feien totes les coses que hem dit més amunt: es deien “centres culturals”. N’hi havia a cada barri. Ara resulta que es multiplicaran per tres o per quatre gràcies a la càndida assistència dels bibliotecaris, molt sovint contra la seva idea del que caldria fer. Una bona colla deu pensar: O tempora!

La directora de la biblioteca Elisenda de Montcada —on deu jeure l’impressionant llegat de Juan Ramón Masoliver— deia: “La biblioteca deixarà de ser un espai on m’adreço [SIC]a cercar informació i coneixement per passar a ser un centre per al desenvolupament personal”. Com si llegir no fos una operació destinada al desenvolupament de la persona, més que cap altra cosa. I una guinda: “Les biblioteques perduraran en el temps i s’aniran renovant perquè sempre hi haurà noves necessitats”. Home! Dona! Posem que un vol cardar (la llana) i necessita un espai per fer-ho: doncs a la biblioteca! L’altra necessita que li ensenyin a fer-se la manicura: corrents a la biblioteca! El de més enllà necessita aprendre a conduir: vinga un curset a la biblioteca, amb pràctiques incloses! Hi haurà de tot, i tota mena de serveis; llegir, no llegirà ningú.

A proposta del president Pujol, quan era sant, vaig demanar-li a la llavors consellera d’Educació, Irene Rigau, que potenciés l’ensenyament de la literatura —o l’afició a llegir— a tota l’educació secundària i el batxillerat si no volíem veure buides les llibreries i les biblioteques en cosa d’anys. No va fer res. Si ara ho proposés a la titular dels nostres dies, tampoc no faria res. Aviat els nois i noies del país no sabran què és la literatura, no se’ls acudirà entrar en una llibreria, i, per descomptat, si les biblioteques no s’acaben de pervertir en el sentit que ja hem assenyalat, llavors tampoc no hi aniran. Només hi entraran, a manats i a carretades, a betzef i a la baldor, quan uns llums de neó, a l’exterior, indiquin “Can Folga” o “Biblioteca pervertida”, en comptes de la noble paraula “Biblioteca”, com es llegia a Alexandria.

ex libris, lo flim

Frederick Wiseman a la Biblioteca de Nova York

El cineasta nord-americà presenta un extraordinari documental a Venècia

ARA

4|9|2017

El bostonià Frederick Wiseman, infatigable retratista de la realitat nord-americana, ha esdevingut un habitual de la Mostra de Venècia. Fa dos anys, el reputat documentalista va presentar al Lido In Jackson Heights, una aproximació al còctel d’ètnies i cultures que conviuen al barri de Queens, a Nova York, que donava títol al film, mentre que en fa quatre de la presentació d’At Berkeley, un estudi del funcionament de la universitat californiana. Ex Libris: New York Public Library, el documental de 190 minuts amb què el cineasta de 87 anys aspira al Lleó d’Or, és una barreja dels dos films anteriors. Incisiu i alhora expansiu retrat del funcionament de la Biblioteca Pública de Nova York, una institució que la pel·lícula reconeix com un exemple d’ètica i servei públic, la pel·lícula presenta les diferents seus del complex cultural com un punt de trobada per a les diferents sensibilitats que formen el multiètnic teixit social de la gran ciutat nord-americana.

En un moment clau d’aquesta gran pel·lícula -en què apareixen Elvis Costello i Patti Smith presentant els seus projectes literaris-, una arquitecta especialitzada en el disseny d’edificis públics renega del concepte de biblioteca com a recinte per emmagatzemar llibres: “Les protagonistes han de ser les persones!”, exclama. Adoptant aquest lema com si fos un mandat estètic, Wiseman situa les piles de llibres en el rerefons de les imatges, mentre que el primer pla l’ocupen els nens que acudeixen a tallers, la gent gran que fa classes de dansa, professionals que ofereixen feines, els membres de l’equip directiu (obsessionats amb la gestió de la revolució digital) i els treballadors que atenen les demandes d’investigadors i visitants. Tota una lliçó del compromís de la institució novaiorquesa amb la culturització dels ciutadans als quals serveix.

mort als pòstums

«Poques qüestions més delicades que les que es refereixen a la gestió d’una herència i molt en especial al llegat d’un artista. La Història va plena de familiars plens de zel legítim que han fet amb l’obra dels seus difunts tota mena de manipulacions: del segrest, a la tergiversació, de la sobreexplotació a la censura. Un cop el mort és a la tomba, els seus desitjos poden ser interpretats a gust del consumidor. Ja Milan Kundera va escriure un recomanable assaig sobre aquesta qüestió («Els testaments traïts»); potser perquè el destí de tot testament és el de ser traït. El cas paradigmàtic que sembla sancionar la tradició de la traïció és el de Max Brod, marmessor de Franz Kafka. Si no hagués desobeït la petició del seu amic de condemnar tots els seus inèdits a les flames, potser a hores d’ara l’escriptor de Praga ens seria un perfecte desconegut, desconegut i tanmateix perfecte.

A l’altre costat de la balança tindríem les vídues ferotges, a l’estil de les de Borges o d’Hergé, que no en deixen passar una en qüestió de drets d’autor; o el fill penques de Nabokov, que va editar una col·lecció de fitxes gargotejades del seu pare com si fos la gran obra mestra inacabada.

I llavors tenim Terry Pratchett el qual, malgrat haver sigut diagnosticat d’Alzheimer el 2007, va demostrar tenir les coses molt clares fins gairebé el final, esdevingut el març de 2015. Coneixedor de com són d’atzarosos els destins dels inèdits, va estipular en el seu testament que el disc durs del seu ordinador fos col·locat al bell mig de la carretera i que una piconadora li passés pel damunt. Mort el gos, s’acabaria la ràbia, devia pensar.

M’assabento per The Guardian que aquest cerimonial de la destrucció va tenir lloc el 29 d’agost proppassat. L’executor fou Rob Wilkins, gestor del llegat de Pratchett; la piconadora va ser un veterà model de la casa John Fowler & Co anomenada «Lord Jerico»; i el lloc dels fets la Gran Fira del Vapor de Dorset. Contempleu ara la magnitud de la tragèdia.

L’autor té dos llibres pòstums, una col·laboració amb Stephen Baxter («The Long Utopia») i «The Shepherd’s Crown», la darrera novel·la de Discworld. Amb tota seguretat els va deixar enllestits abans de dinyar-la; en tot cas, si hi ha llibres sospitosos, seran els hipotètics que vindran publicat més endavant. Els típics conspiranoics de la Internet ja diuen que el disc dur de la foto pertany a la tecnologia de l’any de la picor i que Pratchett (o el seu fantasma) ens amaga coses.

Que alci la mà qui no amagui coses.»

Allau. «Mort als pòstums». The Daily Avalanche. 31|8|2017.

solvitur ambulando

«Hi ha paraules que, alguns cops, tenen tanta força i lucidesa que desborden, per excés i sobreabundància, la conjuntura concreta per a la qual van ser pensades. Passa poques vegades, però és com si es beneficiessin d’una estranya generositat, aquella que fa dir a les paraules més del que estrictament, literalment, diuen. En aquests casos, les paraules rebenten el seu ús merament instrumental i esdevenen, en cert sentit, oraculars, perquè són capaces d’endevinar alguna cosa molt profunda de les inquietuds humanes. Els grans poetes ho saben bé, però, entre els assagistes i teòrics, passa molt rarament. Aleshores, quan passa, descobrim en les paraules, més que el seu sentit, un horitzó tenyit per la llum de l’albada.

Fixeu-vos, per exemple, en aquesta meravella: “No ens és indiferent la direcció en la qual caminem. N’hi ha una de bona; però som molt propensos, perquè perdem el cap o perquè som estúpids, a agafar la dolenta. Ja ens agradaria agafar aquell camí que no hem agafat mai encara en aquest món, que simbolitza de manera exacta el camí que ens agradaria fer en el nostre món interior i ideal; però moltes vegades, sens dubte, ens costa molt triar l’orientació, perquè encara no existeix de manera clara dins del cap”.

Henry David Thoreau, de qui aquests dies es commemoraven els dos-cents anys del seu naixement, les va escriure per a una conferència l’any 1851. I van ser paraules que va repetir, en diversos llocs i durant nou anys, fins al 1860, cada cop que va fer -i en van ser molts!- la mateixa conferència. El text complet no va ser publicat fins al 1862, amb el títol de Walking (Caminar, en la meravellosa traducció al català de Marina Espasa, a Angle Editorial), poc després de la seva mort, que li va arribar quan només tenia quaranta-cinc anys. Es tracta d’un text aparentment, però només aparentment, menor, en el qual, partint de la idea que l’ésser humà és un habitant o una part essencial de la Naturalesa, intentava esbossar el que considerava “una declaració radical” sobre “l’art de caminar, és a dir, l’art de fer camí”.

És un text de butxaca (o, si es vol, de motxilla), no per les seves reduïdes dimensions sinó per la seva voluntat de companyia, ja que està pensat per acompanyar-nos abans, durant o després dels nostres passejos, a propòsit de les nostres meditacions caminades i peripatètiques. Rousseau havia fet alguna cosa semblant, abans que Thoreau i amb un sentit diferent, quan va escriure les seves Rêveries du promeneur solitaire. Perquè hi ha una meditació pròpia del cos quan camina, sobre el terreny, en la solitud de les planúries o els boscos, de les valls o les muntanyes, quan es deixa enrere la vida urbana i s’entra en territoris no disciplinats encara pel treball humà sobre el paisatge. El pensament segueix un ritme sobre l’asfalt i un altre sobre el terra; un sobre els carrers o avingudes i un altre sobre els camins més intuïts que fressats o dibuixats. Hi ha un deixar-se anar del cos en el caminar per la naturalesa, a la muntanya o a la vora del riu o la platja, que genera el seu propi moviment del pensament, paradoxalment més lliure. Potser, com suggeria Thoreau, perquè “el paisatge no té propietari i el caminant pot gaudir d’una certa llibertat”.

No és estrany que la literatura europea estigui plena de moments meravellosos quan els caminants s’enfronten a la passejada sense orientació predeterminada. Caminar no és donar un tomb per acabar sent el mateix, sinó que és recórrer un espai travessant-lo i alhora, sobretot, deixant-se travessar per ell, permetent que sigui el paisatge el que defineixi, també, el nostre món interior.»

Xavier Antich. El pensament del cos que camina. Ara. 22|7|2017.

literapolisbcn

Literapolisbcn és un joc per a telèfon mòbils que té la intenció de fomentar la lectura i el coneixement de la ciutat entre el públic de 14 a 18 anys.

Es tracta d’una «gimcana literària» en la qual el jugador ha de localitzar diferents punts geogràfics reals de la ciutat per on transcorre l’acció d’un llibre. Una vegada geolocalitzat cada indret, i després de resoldre una prova o un enigma, el jugador és recompensat amb una nova informació i pot seguir jugant. Al final de cada itinerari, el jugador rep un premi.

Hi ha tres itineraris diferents per a cada novel·la: un serveix per descobrir el llibre desconegut, un altre per contestar preguntes sobre la lectura una vegada s’ha llegit el llibre, i un tercer per desxifrar enigmes i jocs d’enginy relacionats amb la novel·la i la ciutat.

Cada dinàmica o itinerari consisteix a completar una llista de 10 proves geolocalitzades: només quan el/la jugador/a arriba al punt exacte marcat al mapa, s’activa la pregunta corresponent a aquell punt. Hi ha 3 tipus de proves:

• Pregunta-resposta
• Fer una foto i penjar-la de forma opcional a Instagram
• Escriure un text breu de resposta a una pregunta

Per cada prova contestada, el joc genera una recompensa (il·lustració, foto, vídeo) per al jugador, que l’emmagatzema al seu telèfon mòbil i continua jugant.

Per cada itinerari completat, el joc genera un Premi: entrades 2x1 o descomptes especials per a equipaments o Institucions que tenen a veure amb l’argument de la novel·la.

Cada cert temps el joc genera uns Premis VIP entre els millors jugadors que hi han participat durant aquell període: entrades a esdeveniments especials, visites guiades o nocturnes...

Per començar, s’han triat sis novel·les adreçades a públic juvenil, però la intenció és que en siguin moltes més. El projecte s’ha guanyat la complicitat dels autors, i també la de les editorials i els agents literaris, les llibreries, les biblioteques i el Consorci d’Educació de Barcelona, que agrupa tots els instituts de la ciutat.

Novel·les que hi ha a l’App Literapolisbcn i barris per on transcorren els itineraris de cadascuna:

• Cites amb història (Dreta de l’Eixample)

• Els secrets del Born (Born)

• Persecució a Sant Antoni (Raval)

• La Barcelona subterrània (Esquerra de l’Eixample)  

fauna domèstica

Detenido un ‘voyeur’ cuando hacía fotos a mujeres en una biblioteca

Una joven vio que le tomaba imáganes a las piernas y llamó a la Policía Nacional. Los agentes le incautaron el móvil en el que encontraron un banco de imágenes

La Policía Nacional detuvo anteayer a un hombre que fotografiaba las piernas y la ropa interior de mujeres en la Biblioteca de Aragón, situada en la calle Doctor Cerrada de Zaragoza. Fue una de sus víctimas la que se percató de los extraños movimientos y no dudó en llamar a la Policía Nacional que finalmente le arrestó.

Según fuentes consultadas por EL PERIÓDICO, el hombre acostumbraba a acudir a estas instalaciones con un móvil y una cámara de fotos para fotografiarles debajo de la mesa. El sospechoso se hacía pasar por un usuario más de la biblioteca para llevar a cabo la toma de imágenes. Hasta ahora había conseguido pasar desapercibido, tal y como demuestra el amplio archivo que pudieron comprobar los agentes de la Unidad de Familia y Mujer (UFAM) de la Policía Nacional que se han encargado de la investigación.

Sin embargo, el día de su arresto le falló la táctica. Una mujer que se encontraba sentada observó que el hombre que tenía delante tenía sus dos manos debajo de la mesa. Una actitud que le extrañó, según estas mismas fuentes, por lo que la joven decidió tirar al suelo una goma para comprobar qué era lo que estaba haciendo el que posteriormente fuera detenido. La sorpresa se la llevó cuando observó que tenía el terminal entre sus manos y que pretendía realizarle una foto a sus piernas, aunque en su caso llevaba pantalones.

Con templanza pero con valor, la mujer decidió alertar de lo que estaba ocurriendo al Cuerpo Nacional de Policía que inmediatamente envió varias patrullas a las instalaciones. Cuando los agentes le interceptaron y le pidieron que les acompañara, el hombre no mostró ningún tipo de resistencia. De hecho, llegó a admitir los hechos ante los mismos agentes que intervinieron. También les entregó de forma voluntaria tanto el móvil como la cámara que empleaba para hacer fotografías a las mujeres. Un material que está en poder de los investigadores de cara a poder identificar a más jóvenes y así poder ofrecer a las víctimas las acciones legales pertinentes posibles contra este hombre como autor de un delito contra la intimidad.

Una labor que, según estas fuentes, va a ser complicada debido a que la mayoría de las mujeres están filmadas de cintura para abajo. También tratan de indagar si el material era para consumo propio o si se enriquecía con el mismo.

Este hombre pasó a disposición del Juzgado de Instrucción número 7 de Zaragoza, que estaba en funciones de guardia, cuyo titular decretó su libertad provisional. Ante el magistrado y asistido por el abogado José Ignacio Martínez Val volvió a admitir los hechos.

La violación de la intimidad está castigada con uno a cuatro años de privación de libertad y multa de doce a veinticuatro meses. Si este hombre hubiera difundido el material la pena máxima sería cinco años.

elPeriódico de Aragón. 31|8|2017.

the boston typewriter orchestra

The Boston Typewriter Orchestra

l'hora del pati

Ahir, al Truiter i amb el hashtag #RuinABookTitleInOneLetter:

Al paro
Campos de pastilla
Cinquanta ombres de Brey
Crim i fàstic
Cròniques murcianes
De la tierra a la tuna
Diccionari per a odiosos
El boig i el negre
El comino
El Cuixot
El darrer estret
El hambre sin atributos
El llibre de les bústies
El quadern gros
El retraso de Dorian Grey
El viejo y el bar
Els gèrmens Karamàzov
Els rots feréstecs
Eren alls
Fricciones
Germà de fel
Glans de futur
Jardí vora el bar
L'art de la fricció
La Carmeta és blava
La conjura de los recios
La guarra del fin del mundo
La guerra de los mandos
La penyora Dalloway
La plaga del Diamant
La rebelión de las mesas
La sort i la primavera
La Visa, manual d’ús
Las bicicletas son para el vegano
Les dones i els dius
Les toies de la Principal
Les xones i els dies
Madame Ovary
Mam i cel
Mamona, adéu
Mi ducha
Mi hucha
Micciones
Mirall trincat
Moc pàl·lid
Olor de Polònia
Pedra de partera
Primera histèria d'Esther
Rebelión en la franja
Rictus (i Vae Rictus)
Ruja a casa
Tibant lo Blanc
Ties de frontera
Tintín al Tongo
Trames rurals

estranyes formes de vida

Emmanuel Carrère dice en 'El Reino' sobre los cristianos: "Si se les pregunta, responderán que creen de verdad que hace dos mil años un judío nacido de una virgen resucitó tres días después de ser crucificado y que volverá para juzgar a los vivos y a los muertos. Responderán que estos acontecimientos constituyen el centro de su vida. Sí, ciertamente es extraño".

Carrère se ha especializado en hechos y personajes extraños, y, sin duda, él mismo es extraño. Y así debió de sentirse cuando en 1990 se convirtió al catolicismo. Tenía 32 años. Se confesó, comulgó, se casó por la Iglesia con Anne, su mujer de entonces, y bautizó a sus dos hijos. Durante tres años, y antes de volver al agnosticismo, Carrère tomó la comunión y asistió a misa a diario. A diario rezó y leyó el Evangelio. A la vez, se psicoanalizaba dos veces por semana y llevaba un diario sobre su experiencia, cuadernos que nunca pensó en publicar y que, sin embargo, están en la base de 'El Reino' (Anagrama), sobre todo de las apasionantes 115 primeras páginas, en las que el escritor confiesa todos los detalles de su «extraño» recorrido, y que terminan así: "Te abandono, Señor. Tú no me abandones".

Diplomado en el Instituto de Altos Estudios Políticos de París y crítico de cine en sus comienzos, Emmanuel Carrère, en 1990, no era todavía el autor de gran éxito y de gran envergadura que es hoy, pero ya había publicado, con premios y reconocimiento, cuatro novelas y dos ensayos. Atravesaba una fuerte crisis de pareja, tenía problemas con el alcohol, había barajado la idea del suicidio y llevaba tres años sin poder escribir.

El carácter -sigamos diciendo que extraño- de Carrère, ya estaba patente en su obra publicada hasta el momento. Como crítico de cine, y para su primer y único libro sobre la materia, había optado, en 1982, por un estudio sobre Werner Herzog, un cineasta volcado en los personajes diferentes, anómalos y enormes, como él mismo. Como novelista, había publicado, entre otras, 'El bigote' (1986), la pesadillesca y kafkiana historia de un hombre que se afeita el mostacho y va comprobando con creciente horror que ni su mujer, ni sus amigos, ni sus colegas de trabajo perciben el cambio. Y, en los años de su conversión, elaboró 'Yo estoy vivo y vosotros estáis muertos' (1993), biografía novelada del escritor norteamericano de ciencia-ficción Philip K. Dick -muy mencionado en 'El Reino'-, que experimentó con las drogas y tuvo visiones y serios trastornos mentales. Carrère iba a comulgar y luego se adentraba en el autor que inspiró 'Blade Runner'...

Emmanuel Carrère nació en París dentro de una muy notable familia. Su padre se dedicaba al negocio de los seguros, pero su madre, Helène Carrère D'Encausse, francesa de origen georgiano, es una sobresaliente escritora e historiadora, miembro de la Academia y experta en Rusia. Su apellido de soltera es Zourabichvili y procede de una familia georgiana con antecedentes nobiliarios, exiliada a París tras la Revolución Soviética y con miembros destacados en la política, la cultura, la ciencia y la industria.

Aquí, obviamente -y en su interés personal por el tema de la identidad por quienes parecen no tenerla o tenerla tambaleante-, está la causa de que Carrère, en busca de aclarar la figura de su abuelo materno, escribiera -siempre móvil- sobre el terreno la tremenda 'Una novela rusa' (2007) y la no menos tremenda 'Limónov' (2011), sobre el indescriptible y casi inabarcable político y escritor ruso Eduard Limónov, dos formidables saltos adelante que confirman que la cumbre de 'El adversario' (2000) no fue casual.

Desde que publicara 'Una semana en la nieve' (1995), Carrère no ha regresado a la ficción pura. Investiga como reportero e historiador, introduce el ensayismo, noveliza situaciones, personajes y hechos y se incluye él mismo en primera persona dentro del relato dando cuenta de sus ideas, sentimientos, vivencias, estados de ánimo y pasos durante la elaboración de sus libros que -como sucede en 'El Reino'- adquieren carácter confesional y testimonial.

Todo empezó en 'El adversario', la historia real de Jean-Claude Romand, un francés que asesinó en 1993 a su mujer, a sus dos hijos y a sus padres y que, después de pasar la noche con su amante, regresó a su casa y, con intención de suicidarse, la prendió fuego tras ingerir barbitúricos. Salvaron su vida, quedó en coma, se recuperó, fue juzgado y condenado a cadena perpetua, que sigue cumpliendo, convertido -según revela Carrère en 'El Reino'- en ferviente creyente.

Como recordará el lector de ese inolvidable libro, lo escalofriante de Romand no sólo son sus crímenes, sino que durante 18 años engañara día a día a su familia y a todo su entorno fingiendo ser médico y trabajar para la OMS. Vivía de la estafa y, cuando cometió los asesinatos, se había quedado sin dinero y creía estar a punto de ser descubierto. Para evitar la vergüenza, mató. ¿Extraño?

'El adversario' o/y la historia de Romand tuvieron tres adaptaciones al cine -una de ellas, estupenda y libre, 'La vida de nadie' (2002), de Eduard Cortés-, y eso nos lleva al Carrère cineasta, que ha escrito dos guiones y ha dirigido dos películas para el cine, siendo también el guionista de una docena de telefims y series de la televisión francesa. Casado ahora con la periodista Helène Devynck, ha tenido otra hija y, en estos días, es jurado, como ya lo fue de Cannes, de la Mostra de Venecia.

Hace tiempo que no leía, con sus más de 500 páginas, un libro actual tan contundente y magnífico como 'El Reino'. Deseando comprender el sentido de su conversión, Carrère se sumerge en los orígenes del cristianismo, reconstruye con realismo la vida de Jesús y sus apóstoles y, sobre todo, las descomunales peripecias de San Pablo y San Lucas, poniendo en pie de forma irresistible un inmenso fresco histórico, repleto de información y fuentes, sobre Roma, Grecia y Jerusalén. Y con humor. Irresistible, sí. E imprescindible, desde luego.

Manuel Hidalgo. «Escritor de lo extraño». El Cultural | El Mundo. 5|9|2015.