poe retratista

Enfilem la recta final de l'ofensiva Poe. Un parell d'apunts més sobre els contes i, apa, cap a la mare Rússia-hi-falta-gent, que hem quedat amb Dostoievski. Un no parar.
Avui publico una entrada que signo jo, però que no és meva. M'he limitat a compaginar-la i a batejar-la, amb no gaire fortuna, val a dir. El contingut -les il·lustracions i el text que trobareu quan jo calli- me l'ha fet arribar per correu en Girbén, l'home just de qui no diré ni mu. Ho ha tret del llibre Y además saben pintar, on per 50 leurazos ens podem endur a casa pintures i dibuixos desconeguts (o poc coneguts, vés a saber, que parlo d'oïdes, jo) de grans escriptors: Brontë, Baudelaire, Carroll, Dostoievski, Plath, Twain...M'ha fet venir set.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Pese a no existir constancia de su asistencia a ningún tipo de clases de pintura, Edgar Allan Poe da la impresión de haber sido un artista nato: han llegado hasta nosotros retratos pintados por él con gran destreza (como el autorretrato y el dibujo de su joven esposa, reproducidos aquí). Poe dibujaba en su época de estudiante; de hecho, cuentan que cubrió de arriba abajo las paredes de su habitación en la Universidad de Virginia con dibujos a carboncillo. Hacía caricaturas de profesores y copiaba ilustraciones de una colección de lord Byron, su modelo romántico de aquellos días.

Además, Poe dió muestras de una sensibilidad estética que presagió el movimiento de William Morris de devolver el arte a la vida cotidiana. En un desenfadado ensayo escrito en 1840, titulado The Philosophy of Forniture, Poe les leía la cartilla a sus conciudadanos por ver en el precio de un artículo "la única prueba de su valor":

Hay razón, se dice, en unos huevos que se cocinan, y hay filosofía hasta en los muebles, una filosofía, no obstante, que los americanos parecen entender de manera más imperfecta que cualquier otra nación civilizada sobre la faz de la tierra...Difícilmente podría haber nada que resultase más directamente ofensivo al ojo de un artista que el interior de lo que se considera en Estados Unidos un apartamento bien amueblado.

[Un bon 2010 per als clubaires i la resta d'amables lectors d'aquesta casa]

contes del sobrenatural

Seguint la classificació de Cortazar el proper grup de contes és l’anomenat contes del sobrenatural. En el seu famós tractat sobre la composició, Poe diu que no hi ha tema més poètic que la mort d’una dona maca. Avui, això pot semblar excessiu (i ahir també) però hem de tenir en compte que moltes de les dones que Poe va estimar van morir molt joves, per exemple les seves mares (Eliza i Frances ), la seva pròpia esposa i la primera dona de qui es va enamorar, la mare d’un seu company d’estudis que es va tornar boja només sis mesos després de conèixer al jove Edgar (no, no va tenir-hi res a veure). Així doncs, els contes que pertanyen a aquest grup són:

Morella (1835)
Berenice (1835)
Ligeia (1838)
La caida de la casa Usher (1839)
Eleonora (1842)

L’únic dels contes que no porta per títol un nom de dona en té una com a personatge importantíssim. A mi, particularment, fou Berenice el conte que em va fer entrar en l’univers de Poe, vaig trobar extraordinari el retrat d’aquella obsessió.
Ligeia era el conte dels seus que més li agradava al mateix Poe.

cinc manolos

Gentilesa d' en Girbén, un just.



Autoretrat (1933) ......................Josep Maragall (1942)



Noi llegint (1924).........................Retrat masculí (1935)













Totore llegint (1937)

Matilde rep un missatge al bloc. És d'en Girbén, de Foravial. Tinc una cosa per a tu, si la vols. Cinc lectors per ampliar i renovar la petita galeria de la dreta. Sí, vull, diu ella, una mica sorpresa, que hom està acostumat a viure en la selva, on un bon moc val més que mil bondies i el cos, preparat per a esquivar pedres, poc sap d'acceptar regals. Un present d'aquells de te'l- faig-perquè-em-don-la-gana-que-no-tinc-cap-obligació. La generositat d'en Girbén em commou tant que no sé què carai dir. Gràcies.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Manuel Martínez i Hugué, conegut a tot arreu pel nom de Manolo, va néixer a Barcelona l'any 1872 i va morir a Caldes de Montbui l'any 1945.

Passà deu anys a París, del 1900 al 1910, i després a Ceret (1910-1914 i 1919-1927). Va ésser, en el curs de la seva vida, escultor, pintor, creador de joies i poeta. Els seus versos en català, castellà i francès són aplegats en un volum. En totes aquestes activitats demostra un esperit i una personalitat ben definides d'un caràcter i expressió únics. Exposa individualment a Nova York, París, Barcelona, Zuric, Frankfurt, Berlín, i té escultures als principals museus de tot el món. La primera edició de la Vida de Manolo va ésser publicada l'any 1927 després de diverses estades de Josep Pla a Ceret i és el resultat d'una sèrie de soliloquis i diàlegs sobre la vida i les opinions d'un dels homes més notòriament interessants -segons Pla- de la nostra època. Parlen de tot: de la seva infància i adolescència a Barcelona, dels primers contactes artístics, de la seva vida atzarosa, tant a Barcelona com a París, de la bohèmia artística i literària i del realisme intel·lectual de la seva obra a la recerca sempre del moviment, de la llum i d'un modelatge totalment personal. Manolo té una agudesa i una intel·ligència natural que fascinen Pla, i d'aquesta mútua comprensió neix aquest llibre, que recull les expressions més típiques de l'artista. Aquestes pàgines tenen molt de reportatge perquè no es perd mai la vivacitat del més immediat i directe. "L'escultor ha de donar el pes", diu Manolo. L'escriptor també, i així entre Manolo i Pla tenim un llibre admirable.


(Text de la solapa del llibre Vida de Manolo contada per ell mateix. Josep Pla. Destino, 1988)

contes de terror

Tot i que només són una petita part de la seva producció, els contes de terror són els que van obrir les portes de la posteriotat al de Baltimore. A la introducció als Tales of the grotesque and arabesque, responent als que l’acusaven de morbós i de triar temes d’ E.T. Hoffmann, Poe responia que el terror dels seus contes no provenia d’Alemanya sinó de l’interior de l’ànima.

Els que Cortázar va incloure en aquesta categoria són:

William Wilson (1839)
El pozo y el pendulo (1842)
Manuscrito hallado en una botella (1833)
El gato negro (1842)
La verdad sobre el caso Valdemar (1845)
El retrato oval (1842)
El corazon delator (1843)
Un descenso al Maelström (1841)
El tonel de amontillado (1846)
La máscara de la muerte roja (1842)
Un cuento de las montañas escabrosas
El demonio de la perversidad (1845)
El entierro prematuro (1844)
Hop-Frog (1849)
Metzengenstein (1831)
La Cita
La caja oblonga (1844)
El hombre de la multitud (1840)
Sombra (1835)

En aquesta autèntica llista de “greatest hits” apareixen contes històrics com Metzengenstein, el primer conte que va publicar, Manuscrit trobat en una ampolla, amb el qual va guanyar un premi de cinquanta dolars i el que li va obrir les portes del Messenger, Un descenso al Maelstrom, el preferit de Borges, autor que el considera un dels grans. Hop Frog, el primer conte de Poe que vaig llegir al meu nen ( i jo que em pensava que Poe no era per a la canalla), no és el protagonista d’el cor delator un antecedent de Raskolnikov? , la caixa oblonga, un romàntic conte de misteri; va tenir en compte William Wilson Robert L. Stevenson quan escribia Dr. Jekyll & Mr. Hyde?

contes analítics i de raciocini

El 1841 apareix ofegada al riu Hudson una jove cigarrera, Mary Cecilia Rogers. Mesos després Poe la converteix en Marie Rôget de París i publica El misteri de Marie Rôget (continuació dels crims del carrer Morgue) un dels seus contes analítics i de raciocini més aconseguits. En aquesta ocasió, l’inefable cavaller A.Dupin investiga els fets (només) a través de les noticies aparegudes al diari. Al final, en un paràgraf que m’agrada especialment, Poe sembla disculpar-se per gosar oposar la lògica a la idea de Déu. Aquesta és una de les seves formes habituals que tenia per triar temàtiques amb les que bastia les seves històries terroríficament romàntiques.
La classificiació dels contes de Poe ha estat sempre motiu de controversia, n’hi ha tantes gairebé com compil·lacions. El cert, és que va titular als seus reculls Tales of the grotesque and arabesque i en el pròleg a l’edició qualificava d’arabesque les peces que són una invenció fantàstica i grotesque les que tenen un caràcter burlesc i satíric. En molts dels seus contes hi apareixen ambdós elements així que a mi m’agrada la classificació establerta per Cortazar.

Contes analítics i de raciocini:
-L’escarabat d’or (1843)
-Els crims del carrer Morgue.(1841)
-La Carta robada (1844)
-El Misteri de Marie Rôget (1842)

Com a curiositats cal parar esment en que Cortazar inclou en aquest apartat l’escarabat d’or, una novel·la d’aventures que va fer gaudir a l’autor d’un èxit moderat. També que Poe es va basar en Vidoq per bastir la personalitat de Dupin i que en la classificació de Marie Bonaparte aquests contes pertanyen al cicle de la mare assassinada.

alone d'edgar a. poe

M’hagués agradat traduïr jo mateix el poema. No només m’agrada sinó que m’hi sento tan identificat que fa por. Però, com ja sabeu les meves nocions de català són, per dir-ho suau, insuficients per tal empresa; així doncs, valdrà més que ho deixi com ho he trobat. El traductor del poema es diu Arturo Sánchez (al César lo que es del César) i pertany a la poesia completa edición bilingüe de Libros Rio Nuevo 7ª. ed.,1983
(punt i a part dedicat a en Lluís A.)

Aquest poema va ser publicat de forma pòstuma el 1875. Es diu que va ser escrit el 1829 però no fou publicat fins després de la mort de Poe al Scribner’s Monthly Magazine, el poema va ser imprès com a facsímil amb un afegitó que duia el títol i la data, per això durant un temps es va dubtar de la seva autenticitat.
(ídem)


Alone by Edgar Allan Poe


Desde el tiempo de mi niñez, no he sido

como otros eran, no he visto

como otros veían, no pude sacar

mis pasiones desde una común primavera.

De la misma fuente no he tomado

mi pena; no se despertaría

mi corazón a la alegría con el mismo tono;

y todo lo que quise, lo quise solo.

Entonces -en mi niñez- en el amanecer

de una muy tempestuosa vida, se sacó

desde cada profundidad de lo bueno y lo malo

el misterio que todavía me ata:

desde el torrente o la fuente,

desde el rojo peñasco de la montaña,

desde el sol que alrededor de mí giraba

en su otoño teñido de oro,

desde el rayo en el cielo

que pasaba junto a mí volando,

desde el trueno y la tormenta,

y la nube que tomó la forma

(cuando el resto del cielo era azul)

de un demonio ante mi vista

From childhood's hour I have not been / As others were - I have not seen / As others saw - I could not bring / My passions from a common spring - / From the same source I have not taken / My sorrow - I could not awaken / My heart to joy at the same tone - / And all I lov'd - _I_ lov'd alone - /_Then_ - in my childhood - in the dawn / Of a most stormy life - was drawn / From ev'ry depth of good and ill / The mystery which binds me still - / From the torrent, or the fountain - / From the red cliff of the mountain - /From the sun that 'round me roll'd / In its autumn tint of gold - / From the lightning in the sky / As it pass'd me flying by - / From the thunder, and the storm - / And the cloud that took the form / (When the rest of Heaven was blue) / Of a demon in my view –
El primer llibre de poesia que va publicar Poe fou Tamerlan and other poems (1927), dos anys després li publiquen Al Aaraf, Tamerlan and minor poems on, a la introducció, l’autor diu que la majoria d’aquests poemes els va escriure abans dels setze anys, és veritat o només un altre exemple de la vena mixtificadora que tenia l’autor de Berenice?. El tercer llibre es titulava Poems by Edgar A. Poe i té una història curiosa doncs la seva publicacio va ser possible gràcies a la col·laboració monetaria dels seus companys de West Point que esperaven una colecció de poesies satíriques i burlesques i es van trobar amb uns poemes romàntics i seriosos.
Abans del poema que el va fer famós també va apareixer en un parell d’antologies: The poets and poetry of america i Philadelphia Saturday museum i finalment el 1945 en una separata d’un diari de Nova York va publicar el Corb.

La millor manera de il·lustrar aquest post, crec que és amb aquesta meravella de Tim Burton.

el bon nadal dels justos

Sandro Botticelli. Paradiso
Los Justos

Un hombre que cultiva su jardín, como quería Voltaire.
El que agradece que en la tierra haya música.
El que descubre con placer una etimología.
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez.
El ceramista que premedita un color y una forma.
El tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada.
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto.
El que acaricia a un animal dormido.
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho.
El que agradece que en la tierra haya Stevenson.
El que prefiere que los otros tengan razón.
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.

Jorge Luis Borges. La Cifra. Emecé, 1981

productes de temporada

Qui més qui menys, aquesta darrera setmana ha hagut de córrer a buscar guants, bufandes i la resta de complements hivernals. Els de l'Amèrica profunda també. El quadre parodiat, el coneixeu de sobres; fins i tot algú de vosaltres el té a casa, a la coberta del darrer premi Llibreter, Winesbourg Ohio, de Sherwood Anderson. Es titula American Gothic i el va pintar en Grant Wood el 1930.

Podria deixar-ho aquí, però no: se m'ha girat feina. No esperava visita i se m'han presentat tots aquests, a l'hora de sopar. I no trobo la manera de treure-me'ls de sobre.

el vici

Possiblement la relació de Poe amb l’alcohol tenia un origen genètic, el seu pare David i el seu germà van morir per culpa de la desmesurada ingesta de mam. La seva mare adoptiva Frances Allan, cofoia amb les aptituds declamatòries del seu afillat el portava a les reunions i saraus per oficiar el brindis que el vailet protagonitzava d’empeus en una cadira llegint un poema de Schiller i amb una copeta d’aigua beneïda (amb vi). Hi ha documents d’antics companys d’universitat que el retraten agut, divertit i afeccionat al joc i a veure (vull dir beure, gràcies Allau) una mena d’alcohol de pera amb mel, però no més que els seus condeixebles. Es diu que amb la primera copa li venia una desbordant loquacitat, que a la segona ja començava a entrebancar-se amb les paraules i la tercera era l’inici d’una davallada als inferns que podia durar una setmana sencera. En les seves memòries l’escriptor Thomas Mayne Reid descriu alguna sessió etílica amb Poe però mai diu que fos un alcohòlic. L’alcohol, o més ben dit els seus efectes, van marcar la vida professional de Poe, les seves feines a les publicacions es veien interrompudes per absències injustificades, mai va trobar prou subscriptors per a la revista que volia fundar (Penn-Stylus) per culpa de les seves continues incompareixènces i manca de formalitat. Poe no era un home que begués sol, sempre es deixava entabanar per poetes de mig pèl que volien veure al mestre rebolcant-se en la seva debilitat i altres desgraciats, com encara volten avui en dia als bars i tavernes, que disfruten veient com cau en la temptació algú dominat pel vici. A partir de la malaltia de Virginia, però, la cosa empitjorà, desesperat per la salut de la seva esposa es deixava arrossegar cada cop més sovint i Maria Clemm va haver de guardar les aparences més d’una vegada i rescatar-lo en pèssimes condicions dels cataus més infectes. Durant aquest temps, Poe va buscar substituts en el làudan i l’opi, i d’aquí la llegenda de la seva suposada drogaaddicció, però el cert és que no podia desempallegar-se del líquid que el matava. Segur que, l’endemà de la borratxera, com tots els addictes, deia que aquell seria l’últim cop, que ho superaria, que no tornaria a beure mai més,...... mai més, mai més.

l'undemà

La meva d'avui serà la crònica més curta* que s'hagi escrit mai. Injustament breu, perquè la sessió d'ahir es mereixeria unes quantes subordinades, i, si molt m'apureu, fins i tot alguna metàfora, diria.
De notes, en vaig prendre tantes com volgueu. Però sóc incapaç d'atestar els fets: el teclat no m'acompanya.
Oficiava en Robert, i la cosa tenia més de ouija -sense tauler i sense got, això sí- que de xerrada presumptament literària. Jo dic wao, que sóc rata (i tinc poc vocabulari). En Jaume, molt més generós (i poeta), va dir la fascinació és fascinant, referint-se al desplegament quasi litúrgic que ens va perpetrar ahir en Mitchum. Amén, ratifico jo.

*En les dues accepcions del mot.

...en les seves pròpies paraules

“Usted me pregunta: ¿Puede indicarme cuál ha sido la terrible desgracia que ha motivado las lamentables irregularidades de su conducta?... Sí, puedo hacer algo más que indicarlo. Esa desgracia es la peor que pueda abrumar a un hombre. Hace seis años, mi esposa, a quien yo amaba como ningún hombre amó nunca, se rompió un vaso sanguíneo mientras cantaba. Se temió su muerte. Yo me despedí de ella para siempre y sufrí todas las agonías de su muerte. Sin embargo, se recuperó parcialmente y yo volví a esperar. Al cabo de un año, el vaso se rompió de nuevo. Yo experimenté justamente los mismos sufrimientos. Después, una vez más, y otra, y seguidamente otra aún, con diferentes intervalos. Cada una de estas veces yo pasé las agonías de la muerte; y a cada retorno de su mal, yo la amaba aún más entrañablemente y me unía a su vida con una desesperada obstinación. Pero yo soy por constitución excitable y nervioso en extremo- Me volví loco, con paréntesis de horrible lucidez. Durante aquellos accesos de absoluta inconsciencia, bebí. Sólo Dios sabe cuánto bebí. Como es natural, mis enemigos atribuyeron mi locura a la embriaguez, y no a la inversa, mi embriaguez a la locura. Ciertamente, yo había perdido toda idea de salvación, cuando la hallé en la muerte de mi mujer. Pude soportar y soporto aún como un hombre aquella muerte. Lo que yo no hubiera podido resistir más tiempo sin perder la razón era la horrible y permanente oscilación entre la esperanza y la desesperación. En la muerte de quien era mi vida hallé una nueva existencia; pero, ¡qué triste, Dios mío!”

aquesta carta apareix a la introducció d’ Emile Hennequin del llibre Edgar A.Poe Poesia completa. Libros Rio Nuevo.

productes de temporada

Foto: Bittere Tränen

Cambra de la tardor

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Gabriel Ferrater, Da nuces pueris. Barcelona: Empúries, 1987, p.69.

Me'l guardava pel final de la tardor. És el meu primer poema d'en Ferrater (Sadurní Vergés, cap comentari, plis). Li dec a en Jaume Vallcorba, de qui vaig ser alumna, però de les desaventatjades. D'aquelles classes ha quedat aquest poema i un d'en Leopardi; L'infinito, diria. De la resta, se n'ha fet fum.

El video que us hi afegeixo és un fragment d'un documental filmat per en Pere Portabella, el 25 d'abril de 1970, a la sala Gran Price de Barcelona, especialitzada en espectacles de boxa i lluita lliure. Però aquell dia el Price va acollir una vetllada completament diferent: el I Festival Popular de Poesia Catalana. La comissió organitzadora va aconseguir-ne el permís administratiu gràcies a una estratègia tan elemental com arriscada: tot es va tramitar a través de la Comissaria de Districte. Quan el Govern Civil de Barcelona va intuir com podia acabar aquell recital, potser ja era massa tard. El Price dels Poetes, nom que es va popularitzar posteriorment, va acollir la representació més important de totes les tendències de la poesia catalana del segle XX (Joan Colomines, Agustí Bartra, Feliu Formosa, Joan Oliver-Pere Quart, Salvador Espriu, Jordi Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Jordi Sarsanedas, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal i Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú). La llista de noms, vista avui dia, converteix aquell recital en un acte mític.

El Price va desbordar les expectatives més optimistes, i es va convertir en un acte d'afirmació poètica, catalana i política, d'afirmació de les llibertats més elementals. (Font: aquell meravellós programa del Canal 33 que es deia Stromboli).

En aquest fragment, en Gabriel Ferrater, brazos en jarras, com si s'hagués d'arrencar a cantar una jota, recita Cançó del gosar poder. Les seves erres fan pensar que anava gat -i ho anava, de ginebra fins a dalt de tot- però no; és que tenia (ell i els seus dos germans, la qual cosa fa pensar en la genètica) dificultat a l'hora de dir-les; una mica com en Cortázar, per a entendre'ns.

Els ferraterians de cor us hauríeu de procurar una de les cinc-centes còpies que ja són a la venda de Metrònom Ferrater, un magnífic documental de l'Enric Juste.

poe in treatment

Un llibre que no he llegit però que quan tingui ocasió ho penso fer és aquest de Marie Bonaparte: The life and works of Edgar Allan Poe, a psycho-analytic interpretation publicat originalment el 1933. Suposo que deu haver-hi altres edicions, però a Internet en corre una de 1949 en anglès, traduïda per John Rodker. Aquesta edició del 49 és en dos volums, el primer està dedicat a la vida de Poe, a la seva poesia i als contes que la descendent de l’emperador considera pertanyents a l’anomenat “cicle de la mare”, el segon volum inclou un estudi dels contes que pertanyen al “cicle del pare” i l’autora fa un estudi comparatiu entre Poe i Baudelaire. Segons Bonaparte el cicle de la mare conté histories on el principal tema és la impotència en vers la mort de l’estimada i en el cicle del pare els temes principals són el conflicte amb la consciència i la revolta contra el pare. El mateix savi de Viena en la introducció de l’obra diu: “la meva amiga i deixeble Maria Bonaparte ha il·luminat amb el psicoanàlisi la vida i obra d’un gran escriptor amb tendències patològiques”.

En definitiva, l’alumne de Freud analitza l’obra de Poe i n’extreu una conclusió, com a mínim curiosa. Quan va morir la seva mare, el petit Edgar (sembla estrany, però Edgar Allan Poe també va ser un infant) tenia tres anyets i amb la seva germaneta vivien acollits per dames caritatives de Richmond a qui no se’ls va ocórrer idea millor que portar els menuts a veure la mare morta per acomiadar-se. Aquella visió del cadàver de la difunta desfigurat per la malaltia, diu la senyora Bonaparte, que va marcar al futur escriptor i que aquella terrible imatge va acompanyar-lo durant tota la seva vida. No sé si també en l’obra de Mme.Bonaparte, però he llegit que també hi ha un estudi intrauterí de Poe; es veu que durant la gestació, la seva mare Eliza va interpretar un paper molt difícil que requeria un gran esforç físic a l’obra els bandits de Schiller, en el qual havia de córrer, pujar escales, lluitar, etc. un esforç desaconsellable en el seu estat que podia haver afectat al proto Poe.

M’agrada molt Ramón Gómez de la Serna i té una biografia de Poe força curiosa, la trobareu en algunes biblioteques de la Xarxa. El llibre no aporta cap visió crítica especialment interessant ni descobreix cap cantó ocult en la vida de Poe, però el rei de la gregueria (la gregueria és un pessic a la galta d’un burgès) té una manera tan divertida d’escriure que fins i tot ens ho fa pasar bé quan parla de l’home que mai reia.

Els fotogrames que il·lustren el post són de la película la caiguda de la casa usher de Jean Epstein rodada el 1928, possiblement sigui la millor adaptació al cinema de l’obra de Poe.

l'estanyol de les granotes

Edgar Allan Poe va néixer a Boston com podia haver nascut en qualsevol altre lloc on els seus pares haguéssin representat una obra; de totes maneres ell era un cavaller del sud més que no de Nova Anglaterra. La seva obra no va ser mai apreciada per Emerson i els intel·lectuals de l’est, el seu sotarrat romanticisme no era ben rebut pel racionalisme bostonià. Una vegada, va participar en una mena de fòrum de debats (1) transcendentalista i la va liar. Una dama de l’alta societat el va convidar a una de les seves sessions, el van anar a escoltar totes les testes florides de Massachussets, segur que es va penjar el cartell de sold out. Però el nostre heroi (!). va arribar embriac i en posat greu però amb la veu valva els recità Al-Araaf un poema de joventut gens adecuat pel selecte públic. Els diaris el van posar a parir, però ell amb la seva arrogància caracteristica va dir que ho havia fet expressament, per venjar-se dels creguts de l’estanyol de les granotes, en al·lusió, suposo, al Walden de Thoreau.

Una de los poques coses bones que té treballar en dissabte és que de tant en tant puc fer petar la xerrada amb en Lluís; si, aquell usuari model del que ja us he parlat en alguna ocasió i segur que avui tampoc serà l’última,...doncs, bé, com us deia, l’altre dia, abans del pont de la immaculada constitució, va venir i em va explicar el dia que a Baltimore va visitar la tomba de Poe. Jo era feliç, estava a un taulell de distància d’algú que havia tocat la tomba del mestre. Em va dir que va anar a presentar-li el seu respecte i que va fer un xarrup de whisky a la seva salut-memòria. En marxar, ja d’esquena a la làpida, potser va sentir una veu d’ultratomba que deia: ... és que beuen sols els catalans?





(1) Broma vigatana.

l'ombra de poe

Paul Gauguin. Nevermore, 1897.

Un corb a la finestra, i la paraula màgica del poema The Raven, escrita a la paret.








Radio Futura, La canción de Juan Perro, 1987. En Santiago Auseron (ai!) va traduir i musicar un poema d'en Poe, Annabel Lee.





El músic minimalista Philip Glass va composar, una opera en dos actes basada en el conte de Poe The Fall of the House of Usher (1989).

















Sí, Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band. Mireu la caràtula. Fixeu-vos-hi bé. Darrera fila; un buit central i a l'esquerra...sí, l'Edgar.


A l'àlbum Silvio (1992), del cantautor cubà Silvio Rodríguez hi trobareu La trova de Edgardo. "Hoy haré una página celeste,trovadicta, trovardiente. Hoy, cantando sólo con la luna, ya que se hizo puta la fortuna. Hoy me trovaré para alegrarme,como Edgardo, sin alarde".

Hi ha més ombres, però. Bob Dylan, Alan Parsons Project, The Cure (només faltaria), Lou Reed; Manet; moltíssimes pel·lícules i sèries de televisió; sense descuidar-nos dels simbolistes francesos, Borges i un munt d'escriptors més. L'ombra de Poe és allargada i de petja no precisament diminuta, que diria en Jordi Cornudella.

Aquí teniu una pàgina que us pot guiar en aquest viatge.

bloom vs poe

Poe és més apreciat pels escriptors que entre els crítics; dels primers, Kafka, Dostoyevski i Borges n’eren fervents admiradors, i d’entre els segons D.H.Lawrence en les seves notes de literatura nord-americana i Harold Bloom en el seu canon del cuento per dir-ho d’una forma planera, el deixen” a caldo”. El senyor de les llistes diu entre altres coses que Poe gairebé no sap escriure i que invariablement guanya en qualsevol traducció. D’altra banda, Mario Vargas Llosa en la introducció a una recent edició de tots els contes, lloa la traducció de Cortazar sobretot per saber trobar “equivalencias lingüísticas y reconstrucciones en nuestra lengua de las peculiaridades estilísticas inglesas y la riquísima orfebreria léxica con que Poe elaboró todos sus textos”.

Sempre és un plaer llegir els llibres de Bloom fins i tot quan la crítica es converteix en escopinada com quan parla de Poe. El pope dels crítics considera a Poe inferior a tots els seus coetanis, jo suposo que perquè no es una veu pròpiament americana com ho són la d’Emerson o Whitman, li retreu la anticipació Freudiana de conceptes com ment i cos, la introspecció, els impulsos i els instints. Entre altres coses l’anomena tecnòcrata de l’art i diu que l’obra de Poe és un himne a la negativitat.

El Canon Occidental, el gran best-seller de Bloom és un llibre amè de llegir i una veritable eina pels caçadors de cultura, però la seva visió de Poe és com la de Roger Corman; per ell tota la tradició canònica de la literatura nord-americana (ell l’anomena americana) gira al voltant del transcendentalisme bostonià. Com a lector de Poe i adepte a la seva secta li diria al senyor Bloom que llegís entre línies, és fàcil, només ha de posar-se la ma oberta davant la cara, unir el dit gros amb el petit i així amb la resta, llegeixi entre línies

Arigato Pol, (el montatge és seu).

de plagis i conquilles

Edgar Allan Poe va morir pobre i com un pòtul.. El dia 5 d’octubre de 1849, borratxo i vestit amb roba aliena aparegué delirant en un carrer de Baltimore en un estat lamentable, proper al que avui s’anomenaria coma etílic. Els darrers dies de la seva vida estan coberts per una capa de misteri que entre altres fantasies ha servit a Mathew Pearl per escriure un best-seller, perfectament prescindible, titulat l’ombra de Poe. La mort només va ser una altra de les tragèdies en la vida del mestre. Amb només tres anys es quedà sense pares i fou acollit per la família de John Allan un ric comerciant (i després terratinent) del sud. Quan va morir la senyora de la casa, Frances Allan la veritable mare de Poe, John Allan no va voler saber res del jove que només volia ser poeta i ja li va deixar ben clar que no veuria un cèntim de la seva fortuna. Poe podia haver arreglat les coses, acceptar alguna feina de les que li proposava el seu padrastre, però li ho impedia l’orgull del sud, de fet, l’únic (potser juntament amb l’esperit analític) que heretà de John Allan. Per atenuar les estretors econòmiques que l’acosaren durant tota la vida, a començaments de l’any 1838 va publicar un tractat de conquilogia titulat el primer libro del conquiólogo de Edgar A.Poe que no era res més que un plagi del Manual de conquilogía del naturista europeu Thomas Wyatt; ......l’escàndol va ser per llogar-hi cadires, el crític que havia gosat acusar de plagi al mateix Longfellow ara era caçat cometent el mateix pecat que havia denunciat.

Quina estranya atracció es desprèn dels exoesquelets dels mol·luscs?, Qui, quan durant un passeig per la platja troba una conquilla, pot evitar ajupir-se a recollir-la, admirar-la, olorar el nàcar i grapejar-la un cop i un altre? Qui ens pot assegurar que el secret de la vida no es troba entre els plecs d’una petxina?



Aquí trobareu la bellíssima obra del biòleg alemany Ernst Haeckel publicada el 1898. El llibre ens ofereix més de mil gravats de visions al microscopi, animals marins i les més variades espècies del mon animal i vegetal.

desembre, mes de poe

Aquest any s’ha commemorat el segon centenari del naixement d’Edgar Allan Poe, una bona ocasió (com qualsevol altra) de retre homenatge al mestre. Poe és un autor que venero des de que durant la meva adolescència el vaig descobrir adaptat al còmic en unes revistes, que hi havia, de terror Vampus i Creepy a l’estil de l’americana Famous Monsters of Filmland. Aviat, però, després de descartar les traduccions de Riba, que no entenia, el vaig conèixer més a fons amb la traducció de Cortazar, aquell dos toms blaus d’Alianza que em van ensenyar no només a apreciar Poe sinó també la llengua castellana. Per circumstàncies que ara no venen al cas he conegut a un altre presoner de la mateixa passió. Es diu Pol Robles i és el 50% d' Arkham Studio una empresa de disseny gràfic espectacular, doneu un cop d’ull al seu nou espai web i veureu com se les gasten. Aquest any amb en Pol hem anat a tres clubs de lectura d’altres tantes biblioteques (Castelldefels, Puigreig i Manlleu) amb un audiovisual que vam muntar per parlar de Poe; de fet parlàvem de Poe, de la literatura de por en general i dels estranys mecanismes psicològics que ens fan gaudir passant por. En Pol és la persona més metòdica que conec, la seva racionalitat faria empal·lidir al mateix cavaller Auguste Dupin, espero que la meva tendència a la improvisació no li causés gaires maldecaps. A totes les biblioteques es van llegir contes i també vam parlar una mica del famós mètode de composició i, com no podia ser d’una altra manera, de la tràgica vida de l’autor d’el corb. Aquí a Vic, però, ho farem diferent, aquí llegirem la Narració d’Arthur Gordon Pym traduïda per Francesc Parcerisas, la millor obra de Poe segons els seus detractors. Segur que no és el millor que va escriure però indubtablement és el text que li ocupà més temps, es començà a publicar per lliuraments al Southern Literary Messenger el gener de 1837 poc després que l’editor de la revista Mr. White despatxés a Poe de la feina per la seva incapacitat d’estar serè una setmana seguida, el diari suspèn la publicació després del segón lliurament i Poe marxa a viure a Nova York on passa tot l’any amb feinetes esporàdiques i immers en la més completa misèria. Abans de marxar a Filadelfia, l’editorial Harpers de Nova York li publica la Narració... en forma d’un sol volum, però per aquelles dates ja habia abandonat qualsevol entusiasme en vers la seva primera i única novel·la fins el punt que el considerava “un llibre molt tonto”.
Desembre és el mes Dickensià per excel·lència, però aquest del 2009, pel nostre club serà el mes de Poe. Per a molts, la narració és una obra sense gràcia, però segur que li sabrem treure el suc. Per cert, si algú a llegit la Esfinge de los hielos de Jules Verne, que ho digui perquè diuen que es una continuació del viatge de Pym.