robar idees amb bones maneres

LETICIA ASENJO
Robar idees amb bones maneres
Arallegim
13|6|2026

assumpció vs. assumpta

[...] Se trata del libro Lletraferides firmado por Assumpta Montellà. De hecho esta autora ya fue puesta en evidencia por el profesor Francesc Vilanova en la revista Avenç de enero de 2010, donde se denunciaban casos de apropiaciones y usurpaciones en sus libros anteriores La maternitat d’Elna o Els contrabandistes de la llibertat, sin embargo, la señora Montellà ha continuado ejerciendo su mala praxis, en este caso plagiando fragmentos de un libro de la bibliotecaria Assumpció Estivill: L’Escola de Bibliotecàries, 1915-1939.

[...]  Después de conocer el caso y contactar con la editorial Ara LLibres para denunciar la situación y recibir como respuesta nada más que buenas palabras pero ningún acto satisfactorio, Estivill ha decidido emprender acciones legales y denunciar públicamente el caso.

[...] Al parecer la supuesta autora de Lletraferides conocedora de las investigaciones de Estivill contactó con ella para pedirle información sobre la materia del libro. Pues bien, Montellà no sólo fusila fragmentos enteros del trabajo de Estivill, sino que ni tan siquiera se digna en citarlos como obra ajena apropiándose de ellos. Para más inri las pocas aportaciones que hace de cosecha propia son erróneas y crean contradicciones con el texto, dando lugar no sólo a un libro fruto del plagio, sino a una chapuza y una aberración que hasta el momento, Ara Llibres no ha retirado del mercado.

Óscar Sotillos. «¡Plagio!». Al blog Oigo voces. 10|6|2015.

--  --- -- --- --  --- - -- ---

Comunicat d’Ara Llibres

Barcelona, 10 de juny de 2015

Davant la queixa de la senyora Assumpció Estivill en relació al llibre Lletraferides, Ara llibres vol posar de manifest que ha posat els fets en coneixement de la senyora Assumpta Montellà, autora del llibre. En resposta a aquest requeriment, l’autora ens ha informat i acreditat que en el procés de l’elaboració del llibre va sotmetre els textos a revisió de la senyora Estivill, qui va fer correccions i suggeriments que l’autora va incorporar i posa de manifest la seva participació consensuada en el llibre. Al final del llibre, als agraïments, l’autora destaca de manera preferent aquesta col·laboració. Per tant considerem que aquesta reclamació no està justificada.

Des d’Ara Llibres volem remarcar que des del primer moment hem mostrat la necessitat i la nostra predisposició per parlar de la qüestió amb la senyora Estivill i la mantenim.

D’altra banda, des d’Ara Llibres sempre hem respectat els continguts i els criteris de les obres dels nostres autors que són qui n’assumeixen plenament i de manera responsable el seu contingut.

No obstant per prioritzar el diàleg entre totes les parts i resoldre el conflicte de manera positiva hem decidit, com a mostra de bona voluntat, aturar la comercialització del llibre.

Ara Llibres agraeix als lectors la seva comprensió i confiança en la nostra tasca editorial.

---  -->  Ara Llibres retira una historia de las bibliotecarias en Catalunya acusada de plagio. Ernest Alós. elPeriódico. 13|6|2015.

el plagiario clarín

1888

En Folletos literarios, IV: Mis plagios; Un discurso de Núñez de Arce, [Clarín] contesta a las acusaciones que le había hecho Luis Bonafoux de inspirarse en diversas obras francesas y españolas para sus creaciones:

«La consecuencia que el tal Bonafoux ('Aramis' en el Helicón) saca de todo esto, es que yo soy un plagiario que le ha robado a Zola una bellísima página que tomé de un libro suyo antes de escribirlo él; que La Regenta no es más que una mala traducción de Madame Bovary; y Zurita, el mismísimo Bovary en persona;  y mi 'Pipá', ¡oh colmo de venganza!, una copia del 'Periquín', de Fernanflor. [...]

Todo lo demás que he copiado en este mundo, según Bonafoux, está sacado de Madame Bovary [...] Bonafoux debe de haber leído hace muy poco tiempo Madame Bovary, y está con tal lectura como niño con zapatos nuevos; y todo lo que ve se le antoja -o tal finge- copiado de Madame Bovary [...] No quiero entrar en filosofías sobre lo que es plagio y no es plagio [...] El señor Bonafoux debe de saber que plagio recuerda el nombre del castigo a que condenaban los romanos a ciertos criminales: ad plagas (el señor Bonafoux lo sabrá, pero no por el Diccionario de la Academia, que no lo dice); pues bien, a esos latigazos condenaría yo a cuantos copian o imitan muy de cerca literatura ajena. [...]

Bonafoux asegura que cierta novela mía, titulada La Regenta, es plagio de Madame Bovary, y para ello se funda en que madame Bovary va una noche al teatro con su marido y allí se encuentra con su amante, y no pasa en el teatro nada de particular; y en La Regenta también va la protagonista al teatro, y allí está un señor que quiere decirle que la adora, pero que todavía no se lo ha dicho. Tenemos como prueba del plagio, un teatro: teatro en Madame Bovary, teatro en La Regenta. Un marido: marido en Madame Bovary, marido en La Regenta; una esposa (id., id., id.); un amante en Madame Bovary, un pretendiente inconfeso en La Regenta. Ese es el plagio, esa es la mala traducción de la novela de Flaubert. [...]

¡Cuántas novelas podría yo citarle, anteriores y posteriores a la de Flaubert, en que hay escenas de marido, amante y mujer en el teatro! ¡Quinientas! Ahora mismo recuerdo (y conste que yo leo pocas novelas), me acuerdo de Guerra y paz, de Tolstoi, en que a cada momento se va al teatro la acción; Ana Karenina, del mismo Tolstoi; Mesonges, de Paul Bourget; El primo Basilio, de Eça de Queiroz...¡Qué sé yo!

En Madame Bovary, la escena del teatro es un episodio insignificante, de los de menos relieve; en mi novela es un largo capítulo en el que se estudia el alma de La Regenta por muchos lados, un capítulo de los principales para la acción interna del libro; además, Flaubert no se propone pintar el teatro de provincia en este episodio de su novela, y yo en el mío sí, y como Dios me da a entender, describo el coliseo de mi pueblo sin acordarme de que hay Flaubert en el mundo, y recordando sólo mil incidentes históricos almacenados en mi memoria, enamorada de los años de la infancia y primera juventud.

Otrosí: contestando yo a una cariñosa carta del gran poeta Zorrilla, le decía que iba a señalar mi gran admiración a su Don Juan Tenorio en un largo capítulo de mi primera novela y, en efecto, fue así. Pero hay más. La idea de pintar el efecto que produce en un alma de cierto temple poético el Don Juan, de Zorrilla, visto por primera vez en la plena juventud, no es original de Clarín, señor Bonafoux; pero no la tomé de Flaubert. En Madame Bovary la representación de Lucía poco o nada importa al autor ni a la protagonista, y apenas se habla de ella. Algo más parecido a lo que sucede en La Regenta, se puede ver en Miss Broun [sic], de la ilustre Violeta Paget (Vernon Lee). Pero la novela inglesa se publicó dos años después que La Regenta. No obstante, según el sistema de los plagios proféticos de Bonafoux, puedo yo haber plagiado a Vernon Lee: la tomé de la realidad. La digna y joven esposa de un pintor notable vio por primera vez al Don Juan casada ya, y un amigo mío, Felix Aramburu, poeta y notable escritor de Derecho Penal, fue quien observó la admiración interesante, simpática y significativa que aquella dama experimentó, y que quería comunicar a otros espectadores, incapaces de gustar toda la fresca y brillante hermosura del drama de Zorrilla, que sabían de memoria; a mi amigo Aramburu debo el original de este apunte, y a mí propio la ocurrencia, feliz o infeliz, de aprovecharlo.

Cuando escribí este capítulo del teatro, no pensaba en Madame Bovary ni con cien leguas; diez o doce años hacía que lo había leído. Pero aunque me hubiera acordado de ella, sin el menor escrúpulo hubiera escrito todo lo escrito; pues, en efecto, no hay parecido ni remoto en lo que Bonafoux llama plagio. Ni por el propósito, ni por el asunto, ni por la forma, ni por la importancia en la economía de la obra, hay analogías de ninguna clase. Léanse ambos episodios, y se podrá ver más claro lo que digo. Siempre me encontrará Bonafoux copiando...lo que veo, pero no lo que leo.»

Los folletos en que ambos defendieron sus posturas -el ya mencionado de Clarín y Yo y el plagiario Clarín, de Bonafoux- fueron, como recordará Enrique Gómez Carrillo, la comidilla  de los cenáculos literarios: «La gran pelea relativa a los 'plagios' de Madame Bovary estaba entonces muy fresca. En las vidrieras de las librerías, lo más aparente era un par de 'folletos' titulados Mis plagios y  Yo y el plagiario Clarín. Y en nuestra tertulia, que no solía variar muy a menudo de temas literarios, no había día en que alguien dejase de evocar el debate de las páginas robadas a Flaubert por el autor de La Regenta».

Arturo Ramoneda. «Álbum». A: Leopoldo Alas «Clarín» . La Regenta. Alianza, 1996. P. 51- 55.

de plagis i conquilles

Edgar Allan Poe va morir pobre i com un pòtul.. El dia 5 d’octubre de 1849, borratxo i vestit amb roba aliena aparegué delirant en un carrer de Baltimore en un estat lamentable, proper al que avui s’anomenaria coma etílic. Els darrers dies de la seva vida estan coberts per una capa de misteri que entre altres fantasies ha servit a Mathew Pearl per escriure un best-seller, perfectament prescindible, titulat l’ombra de Poe. La mort només va ser una altra de les tragèdies en la vida del mestre. Amb només tres anys es quedà sense pares i fou acollit per la família de John Allan un ric comerciant (i després terratinent) del sud. Quan va morir la senyora de la casa, Frances Allan la veritable mare de Poe, John Allan no va voler saber res del jove que només volia ser poeta i ja li va deixar ben clar que no veuria un cèntim de la seva fortuna. Poe podia haver arreglat les coses, acceptar alguna feina de les que li proposava el seu padrastre, però li ho impedia l’orgull del sud, de fet, l’únic (potser juntament amb l’esperit analític) que heretà de John Allan. Per atenuar les estretors econòmiques que l’acosaren durant tota la vida, a començaments de l’any 1838 va publicar un tractat de conquilogia titulat el primer libro del conquiólogo de Edgar A.Poe que no era res més que un plagi del Manual de conquilogía del naturista europeu Thomas Wyatt; ......l’escàndol va ser per llogar-hi cadires, el crític que havia gosat acusar de plagi al mateix Longfellow ara era caçat cometent el mateix pecat que havia denunciat.

Quina estranya atracció es desprèn dels exoesquelets dels mol·luscs?, Qui, quan durant un passeig per la platja troba una conquilla, pot evitar ajupir-se a recollir-la, admirar-la, olorar el nàcar i grapejar-la un cop i un altre? Qui ens pot assegurar que el secret de la vida no es troba entre els plecs d’una petxina?



Aquí trobareu la bellíssima obra del biòleg alemany Ernst Haeckel publicada el 1898. El llibre ens ofereix més de mil gravats de visions al microscopi, animals marins i les més variades espècies del mon animal i vegetal.

plagi

"L'originalitat, diu vostè? No existeix, no ha existit mai.
Tot és plagi dels altres".
Josep Pla

plagi m 1 l El fet de publicar o de donar per pròpia l'obra literària, científica o artística d'altri.

2 LIT Part d'una obra d'altri inserida en la pròpia sense indicació de la font.

2 DR ROM Delicte penat en el dret romà consistent a fer passar un home lliure per esclau. Hi incorria el qui l'adquiria, alienava o hi traficava coneixent la seva condició de lliure. (GEC).

He fet un volt per la xarxa i he quedat glaçada. Resulta que a banda de les acusacions més cèlebres tipus Cold Play, Woody Allen, Luis Racionero, Quim Monzó, etc., la meravella del copiar i enganxar fa que mai hagi set tan fàcil com ara signar les idees dels altres. La blogosfera en va plena. Si no és tradició, serà plagi, diuen uns. El plagi és un homenatge, canten els altres. Jo mateixa, si no m'afanyo a posar cometes i citar les fonts, estic robant. Sí, senyores i senyors. Com ho sentiu. Però cal anar amb compte: la xarxa el facilita, però també proporciona eines per detectar-lo. He trobat referències a un munt d'aplicacions informàtiques que permeten comparar textos i verificar l'originalitat dels treballs: CrossCheck, Copyscape, Approbo, Turnitin, Copycatch, Educared antiplagio...
Així que mai com ara havia set tan vàlid allò del mentider i del coix.
Arribats en aquest punt, cal obrir una altra finestra, crec. S'anomena intertextualitat. I és que això del plagi -de la reivindicació de l'originalitat, millor- és, juntament amb el matrimoni per amor, un invent relativament recent que devem als romàntics. (Ara sembla que he tingut la gran idea, i ves a saber a qui plagio). Si tot està dit, abans i millor, a què ve tanta història?

"Quan hom produeix un text de qualsevol tipus, el que ha llegit formarà part del que escriurà. És a dir, rep una influència que, de manera conscient o inconscient, deixarà petja en la seva producció. De la mateixa manera, quan hom llegeix un text, de manera natural, relaciona allò que llegeix amb el que ha llegit. La intertextualitat és un concepte introduït durant la primera meitat del segle xx pel teòric Bakhtin per a referir-se, d'alguna manera, al que fins al moment s'anomenava influència o font."
Evitar el plagi: del plagi a la intertextualitat.

Fins aquí la meva reflexió plagiària. Potser algú amb prou paciència com per haver arribat a llegir tot el sermó s'està demanant de què ve, si la cosa anava d'Steinbeck i de La Perla. Doncs bé, prepareu-vos per a una acrobàcia digna del circ du soleil.

Resulta que el passat mes d’abril la justícia peruana va condemnar l’escriptor Alfredo Bryce Echenique a pagar una multa de 42.632 euros per plagi, en trobar-lo culpable de copiar 16 articles de diferents diaris catalans i espanyols. N’agafava paràgrafs sencers i els publicava com a propis en diferents mitjans del Perú. Els cobrava, és clar. Un dels articles plagiats es titula John Steinbeck, la voz de los oprimidos, La nación, 29 de juny de 2003. L'original de Juan Carlos Ponce s'havia publicat a la revista Jano el mes de març de 2002. Quin morro, Bryce -Rank Xerox- Echenique. El Rank Xerox no és meu. Consti.

PS1:He pispat la foto del blog El faro de aqualung.
La cita d'en Pla, no sé d'on l'he treta.

PS2: Quedem dimarts a les vuit. La perla, màgia a càrrec d'en Jaume, coca i cava. Rien ne va plus.