dickens o la felicitat, segons l'Allau

Per què ara Dickens?

Evidentment no cal cap justificació, que a casa meva convido a qui vull, i dels vells amics que encara conservo, en Charles és dels més estimats. Més aviat caldria preguntar-se perquè no n’he parlat abans.

El devia conèixer de ben petit (jo era el petit, no ell, que ja estava mort des de feia un segle), perquè en aquella època de la meva infantesa algunes de les seves novel·les i contes servien de canemàs pels llibres de la col·lecció “Historias” de Bruguera. Eren volums firmats per un tal Carlos Dickens, on el text venia acompanyat d’una mena de resum en format de còmic, que era el que acabàvem llegint tots els nens mandrosos. Als tretze anys, com gairebé tothom, devia veure “Oliver!”, la versió musical d’Oliver Twist, força espectacular, encara que el nen aquell fos un excés de sucre. La primera novel·la que li vaig llegir va ser “David Copperfield” i no em va acabar de fer el pes. Fou Josep Carner, que li va fer de negre a “Pickwick”, qui va propiciar el meu “coup de foudre”.

Des de llavors no ens hem tornat a separar. Si Dickens va escriure quinze novel·les a la seva vida, les hi he llegides totes elles un mínim de dues vegades i, quan hi retorno, encara en gaudeixo tant com el primer dia. Com bé diu G. K. Chesterton (un acompanyant que sovintejaré), hi ha llibres als que tornem, perquè els hem oblidat del tot; n’hi ha d’altres que rellegim, perquè els recordem perfectament. Tots els de Charles Dickens són d’aquest segon tipus. I si parlo d’un record perfecte, no és tant de cadascun dels seus detalls, com de la sensació satisfactòria que ens va deixar al fons del cor.

Dickens fou un escriptor generós, pròdig, que regalà durant la seva vida, massa breu, sobredosis de felicitat. No em malinterpreteu, no tot el que escrigué fou rialler i complaent; però fins i tot en els seus moments més crítics i foscos sabem que qui ens acompanya manté l’esperança en un futur millor i que es tracta d’una d’aquestes excepcionals persones que tenen l’ànima molt ben posada. De pocs escriptors gosaria dir el mateix.

Dickens ha esdevingut, per descomptat, una institució molt britànica i em pregunto si actualment el seu status universal no perilla davant d’una globalització mandrosa amb tot el que sigui epidèrmicament particular. A casa nostra, llevat d’alguna excepció sublim, se’l coneix més per adaptacions televisives o cinematogràfiques que pels propis originals. Intentaré, per tant, en les properes setmanes explicar (i explicar-me) un seguit de coses que em fascinen d’aquest autor.

No, no serà una ofensiva. Carroll i Dickens, il·lustres victorians tots dos, no podrien ser més diferents. Nit i dia. Carroll em fascina, Dickens m’emociona.

I no passeu ànsia que no hi haurà exàmens ni posaré deures. Tot i això m’agradaria saber què n’opineu de Dickens. L’heu llegit o només en coneixeu adaptacions? El trobeu passat de moda? Penseu que és un autor “juvenil”? Us sembla divertit, massa sentimental?

I sí, tinc una altra raó per parlar de Dickens (sempre hi ha algú que encén la metxa). En aquest cas, la Matilde i en Robert, que en un moment de desvarieig (induït segurament per una llonganissa culara en mal estat) van decidir convidar-me a presentar el proper setembre “Great Expectations” al seu Club de Lectura de la Biblioteca Joan Triadú a Vic. Encara no puc prometre res, però ja anuncio que la Plana serà dickensiana i feliç. O no serà.


Apunt publicat al bloc The Daily Avalanche el dimarts 1 de juny de 2010.