dilluns, 24 de gener de 2011

la terra no embrute

Si passes avui per La Central em podràs mirar si trobes un llibre que es diu Primavera, estiu, etcètera.? Ha de ser al taulell de novetats. No, no recordo de qui és.
Em sembla que t'agradarà, Mati, em diu. Hi ha passat (i pensat), l'ha fullejat, i aquí el tinc, eixint de fer.
Tot ve d'una tarda de diumenge (ho dic com si hagués passat molt de temps, però de fet fa una setmana), d'aquella hora tonta que tenen les totes tardes de diumenge (tret de quan faig vacances), una hora que no es correspon exactament entre les tal i tal, ni dura seixanta minuts. Aquella hora. Doncs bé, en aquella tarda de diumenge, em vaig fer passar l'estona fatídica fent voltes pels blocs, que ja em direu, clic, clic, fins a topar amb un artista que abans es deia Subal Quinina i ara no sé com es diu perquè d'això no en parla mai, recomanant una novel·la."Deixeu de llegir-me i aneu a comprar aquest llibre", venia a dir, amb un entusiasme que feia cosa i tot, amb la prudència a can si mai l'he vista, no me'n recordo. I aquí està. El llibre, vull dir. L'obres i, pim-pam, ja ets a la pàgina 130. Despenges el cartell de no-molestar, perquè la vida et reclama amb les seves coses i vas a fer el dinar, o a veure els teus pares, o a sopar amb uns amics que fins fa poc (abans d'ahir, de fet)  fumaven,  a un lloc on fins fa poc es podia fumar. Ara només fumes tu. I surts a un balconet que t'ofereix una vista insospitada de la teva ciutat, de nit a vuit sota zero. Fumar ja és un plaer solitari, que bé. Com llegir. I això és el que vols, anar-te'n cap a casa, encendre un Marlboro, i amb l'última calada (si fumes, no llegeixes, és així), obrir el refotut llibre. Dispensa, he hagut de sortir una estona, ja torno a ser aquí, digues, digues. Estàs parlant amb un llibre, filleta. Estàs per tancar. I pim-pam, pim-pam, fins que l'acabes. Sense treva. Se t'ha fet clar i et fan mal els ulls, que ja no estan per a aquestes maratons. Feia molt que no et passava una cosa així. Molt. I saps que aquest desfici devorador té poc o res a veure amb la literatura. Te la bufa el fraseig, l'estil, el narrador, i si això ja ho va dir Xècspir abans i millor. I ho veus a venir: se'n parlarà d'aquesta novel·la. D'entrada, els crits d'entusiasme, ooooh, uauu, uala, després els inevitables psè desmenjats. Aviat, ben aviat, veuràs la Marta Rojals asseguda al sofà de L'hora del lector. I aviat, ben aviat, una tarda que siguis al taulell, vindrà algú a demanar-te si teniu una novel·la que es diu "Tardor, hivern... o una cosa per l'estil" i estarà deixada en préstec. I notaràs una punxadeta dins, però no diràs res, que una cosa es parlar de literatura i una altra parlar de llibres que t'han tocat l'entranya. I tu d'aquestes coses no en parles mai amb els desconeguts, per molt amables que siguin.

***

M'ha tieta no s'hi conforma: Va, beneita, que t'embrutaràs tota! Mira els cabells!
I així, estirada a terra, em sento com una xiqueta. L'olor del foc, de l'aliment, les mans esgarrapant tarrossos de pedra seca. M'és igual, si m'embruto. És més, vull embrutar-me, ben a consciència.
-Vaaa, aixeca't, dona, tan gran que ets i tan criatura. Dis-li, Vicent.
Aleshores mon pare diu la frase:
-La terra no embrute.
Ens la deia quan la Joana i jo érem petites i ens queia una galeta al tros i dubtàvem si agafar-la, perquè la mare i la tieta no ens deixaven recollir res dels carrers: Va, que això és brut. Deixeu-ho, cotxines, que és brut. I al tros, que hi era el pare, ens deia: La terra no embrute. I la Joana: En què quedem?.

Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. La Magrana, 2011. P. 275.

27 comentaris:

  1. Caldrà llegir-lo abans que en parli tothom. De moment t’ha deixat inspiradíssima: Matilde, vull un llibre teu!

    ResponSuprimeix
  2. Doncs això no podrà ser, Allau. Un fill sí que te'l podria proporcionar. Només cal que em xiulis!!

    ResponSuprimeix
  3. Doncs si el text t'ha sortit arran de llegir aquest llibre, potser caldrà admetre que té el do d'inspirar. D'una tirada i sense perdre el ritme, que ja costa. Monòleg interior canònic.
    M'he aturat a pensar en les tardes de diumenge, que crec que totes les hores les tenen semblants. I llavors he recordat un poema sobre aquest assumpte, de quan en Montalbán feia poemes.

    ResponSuprimeix
  4. eeeee, no hi ha dret, jo fa setmanes que xiulu!

    ResponSuprimeix
  5. No sé jo si serà aquest, en tot cas, una mica de poesia no ens pot fer gaire mal:


    Quand vous serez bien vieille

    Cuando seas muy vieja
    y yo me haya muerto
    descubrirás una tarde las horas
    especiales
    el aroma de los soles ponientes
    lo profundo oscuro del aire
    anochecido en las calles sin retorno

    vagarás eternamente en busca del espejo
    que devuelve instantes felices
    –de azul el mar
    en nuestra carne sol y deseo–

    ante la muerte del tiempo en el cristal
    oirás las músicas que nos drogaron
    los ruidos cotidianos que nos resucitaban
    deslices
    de aguas de jabón hacia simas
    terribles

    cajas de música postales cerebrales
    y en el espejo fijo el spot de nuestra vida
    con dentaduras blancas y pieles doradas
    jóvenes antiguos felices invencibles

    mas no dejes que oscurezcan tus ojos
    y el espejo extinga su realidad y tu deseo
    porque te verías vieja y solitaria
    con los ojos dormidos por la angustia
    el viento
    que se lleva las hojas de un otoño horroroso
    cuando seas muy vieja
    y yo me haya muerto
    rompe espejos retratos recuerdos
    ponte bragas de corista diadema de acanto
    sal desnuda al balcón y méate en el mundo
    antes que te fusilen las ventanas cerradas.

    ResponSuprimeix
  6. Tu el que vols, fgt, és un "En brazos de la mujer madura", i jo ja no estic per aquestes juergues!!

    ResponSuprimeix
  7. Doncs sí, sí, a mi aquest poema em fa pensar en les tardes dels diumenges, i em jugaria un dit que el va escriure un diumenge a la tarda. I si trobes el del juke-box...

    ResponSuprimeix
  8. Marchando...

    Nunca desayunaré en Tiffany...

    Nunca desayunaré en Tiffany
    ese licor fresa en ese vaso
    Modigliani como tu garganta
    nunca
    aunque sepa los caminos
    llegaré
    a ese lugar del que nunca quiera
    regresar

    una fotografía, quizá
    una sonrisa enorme como una ciudad
    atardecida, malva el asfalto, aire
    que viene del mar
    y el barman
    nos sirve un ángel blanco, aunque
    sepa los caminos nunca encontraré
    esa barra infinita de Tiffany
    el juke-box
    donde late el último Modugno ad
    un attimo d'amore che mai piu ritornera...

    y quizá todo sea mejor así, esperado

    porque al llegar no puedes volver
    a Itaca, lejana y sola, ya no tan sola,
    ya paisaje que habitas y ususrpas
    nunca,
    nunca quiero desayunar en tiffany, nunca
    quiero llegar a Itaca aunque sepa los caminos

    lejana y sola.

    ResponSuprimeix
  9. Iupi! Eccoliquà! Tens un buscador de versos o un cervell prodigiós? O te'ls saps de memòria? (Perdona per subestimar les teves facultats). Aquest poema també em fa pensar en diumenges a la tarda... recordo que una vegada em vaig burlar del Llach, i vaig dir en públic que el millor homenatge al Kavafis era de Montalbán, però mai del Llach. Em van voler matar, naturalment. Però eren temps tontos, de catalanistes i sobiranistes... ara ja ho hem superat.

    ResponSuprimeix
  10. Un cervell prodigiós, mal m'està dir-ho!!
    Uff, sort que ja no som tontos ni tot això!
    És rebonic, lo poema.

    ResponSuprimeix
  11. Abans d'espitxar-la a l'aeroport, tornant del "massatge" que li devia fer una adolescent thailandesa, el tal Montalban, va tenir temps d'escriure algun poema més rebonic encara que el que heu posat abans ?

    ResponSuprimeix
  12. Montalban i poema no són paraules per ser "dites" juntes... mare de déu què ens està passant...

    ResponSuprimeix
  13. Gràcies per les vostres amables paraules, anònim i Fgt. Camí de perfecció.

    ResponSuprimeix
  14. Sempre disposat a tocar la pera, Matilde, que ja em coneixes.
    Fgt

    ResponSuprimeix
  15. És un gran llibre, i el final és apoteòsic. Una meravella!!!! Jo també vaig sucumbir al senyor Subal Quinina...

    Salutacions cordials.

    ResponSuprimeix
  16. Ostres, llibreter, com m'agrada que t'agradi! Ni t'ho imagines. Arribes en bon moment perquè, de tan entusiasmada com m'ha deixat la Rojals, necessito veus de confiança que em confirmin que no veig papus pertot. Avera si tu que en saps, escrius una ressenya comme il faut, amb més trellat que aquestes històries meves d'estar per casa.
    Una abraçada

    ResponSuprimeix
  17. No sé si la meva veu és de confiança, però la vaig acabar ahir i comparteixo l'entusiasme. No trigaré a comentar-la. De moment queda tranquil·la, no estàs sola.

    ResponSuprimeix
  18. Pitjor, la teva és una veu amiga, Allau. Així, doncs, doblement contenta.
    We read to know we are not alone, em va dir dilluns una noia que es diu Sfer. Avera si serà veritat.

    ResponSuprimeix
  19. Sóc a la pàgina 70 per culpa "teua" i de l'allau, i del subal que ja no es diu subal, i del llibreter.
    Sóc a la pàgina 70 i, sí, ja em té atrapada des de la 9. Continuarà.

    ResponSuprimeix
  20. No saps com n'és de dolça i maca aquesta culpa, Eulàlia!!!
    Au, a llegir!!

    ResponSuprimeix
  21. Tres mesos després d'haver escrit aquest apunt acabo de saber per na Marina Espasa, de l'hora del lector, que la Marta Rojals té signat un contracte amb La Magrana on es fa explícit el seu desig de no concedir entrevistes, ni signar llibres, ni qualsevol altre forma de màrqueting editorial. Així doncs, no la veuré mai asseguda al sofà de l'hora del lector. Ni falta que em fa. I com m'agrada aquesta voluntat de mantenir-se al marge dels saraus editorials. Molt i molt. Brava, Rojals, brava!!!

    ResponSuprimeix
  22. Em sembla molt rebé. Malgrat tot, em va enviar una nota d'agraïment pel meu apunt. Bé, ella no, era el seu llibre qui la signava.

    ResponSuprimeix
  23. Sí, és fantàstic! Jo ja fa dies que ho vaig saber ni sé com. Em sembla genial.
    Allau, a mi també em va enviar un agraïment. Ella, no pas el llibre. I vam intercanviar uns missatges interessants...

    ResponSuprimeix
  24. Renoi, si que esteu al quite!!
    Té la seva conya, això de fer comentaris als apunts antics.
    Eh, i a mi na Rojals em va acceptar una broma que li vaig fer a can Llibreter, i vam fer unes rises al privé.
    Brava, no, b-r-a-v-í-s-s-i-m-a.

    ResponSuprimeix
  25. Bé, si tens un "xivato" que t'envia un email quan hi ha un nou comentari és fàcil estar al quiet, el mèrit no és nostre ;-)
    Sí que té la seva conya, perquè la veritat és que ens pensem que estan més pmorts que no pas sembla els posts antics!!!
    I jo m'he rendit a la Rojals, ja em va agradar la novel·la, però la continuació via eines de la xarxa, privés, i demés tan sols confirma la meva admiració. Completament d'acord!

    ResponSuprimeix
  26. Una gran novel·la i una gran ressenya, senyora Urbach.

    ResponSuprimeix
  27. Gràcies, anònim, un bon dia el pot tenir qualsevol!

    ResponSuprimeix