La meva relació amb els còmics (tebeos, novel·les gràfiques o com carai se'ls hi hagi de dir ara) s'ha limitat, durant molts anys, al record de les magnífiques estones passades en companyia dels habitants del 13, rue del Percebe i d'uns gals irreductibles. Fa poc que m'hi he tornat a posar i vaig de sorpresa en sorpresa.
Amb aquest d'avui no us en fareu un tip de llegir, precisament. Hi trobareu poques paraules i molts silencis. I si hem de parlar de l'argument, us diré que no passa pràcticament res. El resultat és, però, un àlbum deliciós, delicat i intimista. Poètic, hi afegiria, si avui m'hagués llevat intrèpida.
I amb això ja hauríem arribat al punt i final, si no fos perquè encara m'ha quedat una coseta al pap. I és que El gust del clor no s'acaba, un cop tancat; vull dir que, força dies després d'haver-lo llegit, m'adono que m'ha deixat una pregunta en l'aire:
-¿Te has preguntado alguna vez por qué cosas estás dispuesta a morir
o cuáles no abandonarás nunca?
Uff, d'això jo en dic anar fort. I si un dia, fa molt, que no fos un dimecres, vaig saber que estava abandonant l'adolescència (o que ella m'havia deixat a mi, que, ben mirat, no sé sap mai com van aquestes coses) perquè vaig començar a veure matisos pertot, ara, amb aquest còmic justet de paraules, acabo de descobrir que m'he fet gran perquè m'estimo més les preguntes que les respostes.
Aneu amb compte amb els tebeos.
Aneu amb compte amb els tebeos.
P.S.: La noia respon:
...cadascú per on l'enfili.
Quan auguro que vindran dies difícils, d'aquells de moltes preguntes i poques respostes, escullo un bon llibre, ja que això és l'únic que m'absorveix d'aquest remloí de preguntes sense resposta, i aquesta setmana que estem acabant pintava molt molt difícil.
ResponEliminaEl llibre escollit per passar-la ha estat “primavera, estiu, etcètera” de Marta Rojals, que tan saviament m'havien recomenat. La setmana ha estat tremendament dura, he plorat molt, moltíssim, però la Marta Rojals m'ha ajudat a passar estones una mica més feliç, i potser per una d'aquelles respostes incomprensibles, que també n'hi ha, la setmana també ha tingut un final feliç, molt més feliç del que mai em podia arribar a imaginar.
També em temo que quan t'agraden més les preguntes que les respostes vol dir que t'has fet gran. Gran en el bon i en el mal sentit alhora, ja ho veus. De tota manera, trobo que el còmic en qüestió no s'estalvia donar-te un cop de puny, perquè deixar caure aquesta pregunta ja és tenir mala llet.
ResponEliminaIsàvena, si el final feliç és el que jo he desitjat durant tota la setmana (ahir vaig estar a punt d'escriure't, però no vaig gosar, per allò de no ser inoportuna o impertinent o què sé jo), només puc dir, amb el fetge, el cor, i, fins i tot, la bufeta del fel a la mà que me n'alegro molt, molt i molt. Moltíssim.
ResponEliminaI si la companyia de la Rojals t'ha ajudat a passar el tràngol, doblement contenta!
Una abraçada.
Doncs jo ara (malgrat el estralls de la gravetat -tot penja- i uns mals petits que em pessiguen cada dia -ara un doloret a l'esquena, ara una punxadeta de ciàtica-) li estic trobant la conya, a això de fer-se gran.
ResponEliminaI mira que té poca lletra, el còmic dels trons, Lluís.
Ep, he tornat per agafar la referència del còmic, a veure si el trobo (parlo de trobar-lo en biblioteques públiques, és clar).
ResponEliminaFer-se gran no té gràcia però li trobem. Avui mateix em sento gran i bé alhora, i a vegades m'agrada molt. Jo tinc: xiulet a l'oïda esquerra, dolors diversos depèn del dia, alguna migranya, una lleugera pèrdua d'agudesa visual i auditiva i una mena d'estovament general del teixit muscular.
Ara visc absent, immergit les 24 h. en l'storyboard del meu relat gràfic... 28 pàgines són 3 capítols, i en té 14... Els actors faran el que vulgui a condició de què jo ho sàpiga; i vull que es facin preguntes. ¿No és, una enquesta, un no parar de preguntar? Així, doncs, és una història adulta.
ResponEliminaTan absorbit estic que miro pocs blocs, i no llegeixo per no pertorbar-me. Bé, sí, llegeixo poesia; un parell de poemes quan em llevo... Avui a la Sylvia Plath:
El coratge de callar
[...]
Així els discs de cervell giren, com boques de canó.
Després hi ha aquella antiga podadora, la llengua,
infatigable, purpúria. Caldrà tallar-la?
Té nou cues, és perillosa.
I el brunzir que arrenca a l'aire, un cop s'engega!
No, la llengua, també, ha estat desada,
l'han penjada a la biblioteca amb els gravats de Rangoon
i els caps de guineu, els de llúdria, i els caps de conills morts.
És un objecte meravellós:
les coses que ha foradat en el seu temps!
En Girbén, amb el poema de la Plath m'has fet pensar en mon pare, que també és poeta, a la seva manera. Calladeta estàs més maca, em diu tot sovint. Sembla que el senti.
ResponEliminaM'agrada saber-te absent en les teves històries. Avera si un dia d'aquests et trobo, i em demanes allò de si he vist una vaca. I jo, probablement, t'atabalaré amb un munt de preguntes. I tu, quasi segur, me'n tornaràs el doble. I així, anar fent...