la lectura és llarga, la vida és curta

Parlo amb un amic, escriptor francès; li insisteixo perquè llegeixi Gombrowicz. Quan el trobo més endavant, se sent incòmode:

-T'he obeït, però, sincerament, no he comprès pas el teu entusiasme.

-¿Què has llegit?

-¡Els embruixats!

-¡Caram! ¿Per què Els embruixats?

Els embruixats és una novel·la popular que el jove Gombrovicz va publicar en forma de fulletó, sota pseudònim, en un diari de Polònia. Mai no la va editar en llibre i mai no va tenir la intenció de fer-ho. Cap al final de la seva vida, apareix el volum de la seva llarga entrevista amb Dominique de Roux sota el títol Testament; Gombrowicz hi comenta tota la seva obra, tota, un llibre rere l'altre. ¡Ni una paraula sobre Els embruixats!

-¡Has de llegir Ferdydurke! ¡O La pornografia! -li dic.

Em mira amb melangia.

-Amic meu, la vida davant meu s'escurça. La dosi de temps que havia estalviat per al teu autor s'ha esgotat.

Milan Kundera. El teló: assaig en tres parts. Traduït per Xavier Lloveras. Tusquets, 2005. P. 116.

àdhuc nogensmenys

"Jo vull escriure com parlo, com parlo jo naturalment, que és el que fan tots els escriptors de literatures “sèries”, de caràcter no-patufesc. El català que jo uso parlant, amb alguns lleugeríssims retocs, i prou. I d’altra banda, el meu català parlat no veig que estranyi a ningú, cosa que vol dir que és força general. Sé en canvi que si digués “llur” i “quelcom” se’m quedarien mirant entre divertits i perplexos."

Carta de Joan Sales a Mercè Rodoreda  (16 de desembre de 1961)

Mercè Rodoreda-Joan Sales: cartes completes (1960-1983). A cura de Montserrat Casals. Club editor,  2008. P. 72.

***

"Destaquem que l'autor fou un acèrrim defensor del català col·loquial, del català parlat, i aquesta posició va provocar més d'un enfrontament en un temps particularment delicat del país. De fet, Sales rebutja el català literari, perquè, segons ell, l'inutilitzaria com a llengua de ple ús i el convertiria "en un jargó sacrosant i misteriós d'iniciats o de maníacs". Per a Francesc Vallverdú, l'origen de la polèmica sobre la llengua literària es troba en un article de Ramon Aramon, publicat el 1957, en el qual denunciava els "calcs sintàctics" en què havien incorregut una sèrie d'escriptors, especialment els joves, en l'ús de les locucions d'obligació, del possessiu plural seu (en comptes de llur) i dels verbs ésser i estar...En la primera edició d'Incerta glòria, Sales escriu una nota, que és una mena de professió de fe, de la seva concepció de la llengua emprada -que desapareixerà de les posteriors-, on podem llegir:

L'autor d'aquest llibre creu que els gèneres literaris que es proposen reflectir ambients i personatges corrents del nostre temps no han d'escriure's a la manera d'uns exercicis de gramàtica, sinó -sobretot en els diàlegs- acomodar-se al llenguatge vivent. No s'atribueix, doncs, a la ignorància o negligència l'ús de formes vives encara no admeses per les gramàtiques o els diccionaris; l'autor hi recorre DELIBERADAMENT sempre que la corresponent forma acadèmica resultaria desplaçada per rebuscada o arcaica. Creu l'autor que tot conflicte entre la gramàtica i la vida, les persones de seny donaran sempre preferència a la vida.

[...]Com a novel·lista, doncs, Sales trià un estil parlat, semblantment a d'altres autors francesos i nord-americans del moment. Un estil que defuig la literatura i la cultura de manera programàtica i s'acosta a llenguatge col·loquial de la gent corrent. A més, en el cas d'Incerta glòria recorre a les cartes i a una mena de memòries com a vehicle narratiu, és a dir, formes d'escriptura privades, des de l'ús de la primera persona com a recurs narratiu que acostuma a intensificar la versemblança."

Carme Arnau. Compromís i escriptura. Lectura d'Incerta glòria de Joan Sales. Cruïlla, 2003. P. 53.

**

Ep, avui a les vuit. Modera en Pasqual Bernat.

una dona intrèpida

França, 1939. Núria Folch, el seu marit Joan Sales i la seva filla Núria Sales,
 en una imatge del llibre El dia revolt,  de Julià Guillamon.

"Vaig conèixer Núria Folch i Pi la tardor del 1992 i vaig freqüentar-la durant més de sis anys. Un dia a la setmana pujava al Carmel i em ficava en aquella casa laberíntica per treballar amb ella i la seva néta –Maria Bohigas– en els llibres de Club Editor. La Núria Folch que jo vaig conèixer, «la senyora Sales», comptava ja aleshores 76 anys, però la continuava governant un caràcter fort, apassionat, vital, feréstec i despert. Em consta que aquest temperament en estat d’alerta l’ha acompanyat fins a la mort, esdevinguda ahir als 94 anys, i ara cal celebrar la seva vida com el que va ser: una brega constant per les idees, la cultura i Catalunya.

Nascuda a Barcelona, en una família benestant, Núria Folch va créixer en un ambient propici a la cultura. Ella mateixa explicava que oficialment es deia Maria, però que Àngel Guimerà –amic de la família– li va canviar el nom poc després que l’haguessin batejat. «¿Maria, es diu aquesta beutat? Però si fa tota la cara de dir-se Núria!». I a partir d’aleshores ja va ser Núria.

Als 15 anys va ser la primera dona que va militar al Bloc Obrer Campe­rol i, poc després, va conèixer Joan Sa­les al Partit Comunista. Quan va esclatar la guerra, ja havien deixat el partit, però l’esperit militant no els va abandonar, esperonat ara pel cristianisme. Amb la derro­ta dels republicans van exiliar-se a la Re­­pública Dominicana i després a Mè­xic, on van posar en marxa amb altres intel·lectuals catalans els Quaderns de l’Exili. Val la pena rellegir les Car­tes a Màrius Torres per entendre d’on prové el tarannà bel·ligerant i pa­triota que la va estremir tota la vida.

Poc després del retorn a Cata­lunya, el 1948, la tasca cultural del matrimoni es va concretar en la creació del Club dels Novel·listes, que després va dir-se Club Editor. L’editorial de Joan Sales va publicar autors essencials com Mercè Rodoreda o Llorenç Vilallonga, entre molts d’altres. Durant aquells anys Núria Folch va compaginar la feina de professora d’humanitats amb les feines editorials i, a la mort de Sales, el 1983, ella es va fer càrrec de Club Editor. D’aquella època són la publicació pòstuma de La mort i la primavera, de Rodoreda, i l’èxit de vendes de Mossèn Tronxo, de Josep M. Ballarín.

Combativa

La seva personalitat enèrgica, doncs, va trobar camp per córrer en la lluita per l’edició acurada en un país normalitzat i, alhora, en la reivindicació de la figura de Joan Sales. No hi ha dubte –i és d’admirar– que tot plegat li va donar corda per allargar la vida. En una carta al poeta Màrius Torres, enviada des de l’exili, Núria Folch va escriure: «Tots estalviem per a la vellesa, els uns diners, els altres glòria; nos­altres estalviem bon humor, és per això que ara no en gastem gaire. […] El dia que podré dir: Nuri, ja ets vella, ¡tot això s’haurà acabat! […] Aleshores no diré mai que no a ningú, no criticaré res; seré una espectadora benèvola de tota la comèdia del món i trobaré la felicitat menjant bombons amb els néts d’amagat dels fills». No sé si va arribar a ser una espectadora benèvola, em temo que no, però de bombons en va menjar una pila."

Jordi Puntí. El periódico.cat. Dimecres, 24 de març del 2010.

A més a més: 

Una senyora: Núria Folch i Pi, de la Tina Vallès, ganxetaire.

Entrevista amb Núria Folch a la revista Paper de vidre, núm. 44.

una novel·la crispadament catòlica

Etimologia pura i dura.

"Incerta glòria és una novel·la "religiosa".

I ho és perquè Joan Sales tendeix a veure el món sota espècie de teologia. Com Bernanos o com Graham Green. O més encara: com Léon Bloy. El conflicte polític i social, en el prisma de Joan Sales, esdevé esquema o emblema d'un conflicte interior, i que, digerit, retorna sobre la realitat. Per a Sales, el conflicte ja ho és, des del mateix punt en què ell l'ha traduït en "ortodòxia". La seva novel·la és una "novel·la catòlica", i de convers: crispadament catòlica. Però projecta damunt el món que l'envolta o que tria, damunt un món encara relativament "catòlic", la crítica exigent d'una voluntat redemptorista. Joan Sales omple moltes planes en la discussió o en la divagació del contrast entre el Macabre i l'Obscè: la mort i l'amor, fisiològics tots dos, si val a dir-ho així, i tots dos punyenment immediats. Déu queda en un altre pla. El novel·lista involucra  Déu i la guerra espanyola, l'Obscè i el Macabre, i el pédigree dels bisbes i la misèria del poble, en un debat compacte. Per a Joan Sales, la "literatura" consisteix en un exercici de moralista, a l'estil de Dostoievski o de Kazantzakis, que ell ha traduït al català, però amb una paral·lela eficàcia de fascinació "realista". Incerta glòria barreja tècniques narratives diverses i està escrit amb una naturalitat idiomàtica eminent. Tècnica i llenguatge col·laboren a la "penetració" intel·lectual de l'obra."

Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Curial, 1979. P. 378.

quaderns de l'exili

 

Números publicats: 26.
Periodicitat: mensual (més endavant, bimestral).
Dates de publicació: del setembre de 1943 al març-abril de 1947.
Direcció: Joan Sales i Lluís Ferran de Pol.
Redacció: Colina 10.
Impressió: Imprenta Sicoris, Escuela Militar 7, Coyoacán.

Format: 17'3 x 23 cm, imprès a dues columnes, amb setze pàgines de text i setze més d'anuncis.

Quaderns de l'Exili, d'aparició mensual —però no sempre puntual—, veié la llum entre el setembre del 1943 i el desembre del 1947, a Coyoacán (Mèxic): n'aparegueren vint-i-sis números. Es tracta, sens dubte, de la revista més original i combativa de totes les de l'exili. Congriada entorn d'un grup coherent —Joan Sales, Raimon Galí, Lluís Ferran de Pol, J.M. Ametlla— que anava a la "recerca d'un ideari", partia d'una experiència anterior, Full Català, que era, però, més modesta i subvencionada per un patrici pintoresc, Joan de Linares i Delhom, partidari d'un exèrcit català amb barretines, i del qual havia fet de mentor Josep Carner. Quaderns de l'Exili és una provatura més homogènia i vindicativa. D'altra banda no es venia: era enviada, gratuïtament, a qualsevol català, valencià o illenc que ho demanés. D'un tiratge de poc més de mil exemplars, s'anà enlairant fins a assolir els quatre mil amb el darrer número, el vint-i-sis, petita apoteosi de Montserrat i de les festes de la coronació de la Mare de Déu (1947) que el grup de Quaderns... endevinà amb bon sentit polític que era el primer acte obert, multitudinari, d'afirmació nacional catalana des de la guerra civil. L'abundància d'anuncis —no en recordo tanta quantitat, ni de bon tros, en d'altres revistes de l'emigració— i algun mecenatge esporàdic cobrien les despeses d'impressió i alhora en facilitaven la tramesa gratuïta. Pensem en aquest miracle precisament a l'exili: un servei de catalanització sense haver de cobrar rebuts!

Des del primer número la revista fixà uns punts programàtics, prou clars i rotunds: 

1. Els Països Catalans formen una nació que aspira, com a desideratum, a tenir un estat propi. 

2. Assolit l'ideal, convindria una confederació: occitana, hispànica, romànica, europea. 

3. És imprescindible un exèrcit català amb mitjans propis.

4. Propugnen un "règim d'igualtat social i econòmica". 

5. Combaten l'intel·lectualisme: "ambicionem un estil directe, senzill, digne, subordinat a l'obra".

6. El Desastre Nacional (1936-39) havia d'ésser el començament d'una època nova.

Albert Manent. La literatura catalana a l'exili (Barcelona, Curial, 1976).


Més informació:

Catalunya des dels tròpics. Literatura catalana de l'exili a Mèxic.
Edició facsímil digital. Biblioteca del exilio. Instituto Cervantes.

un acudit

un llibre per a cada cosa

"¿Cómo exteriorizaba las resacas Roy Bean, el juez de la horca? ¿Los dry martinis de Churchill y el vodka de Stalin incidieron en la conferencia de Yalta? ¿Por qué nunca se ve al capitán Haddock con resaca? ¿Qué consecuencias tuvo para el general Gordon que en el Jartum sitiado no quedara una gota de alcohol? ¿Se puede ganar una partida de póquer con resaca? ¿Qué desayunaba con una resaca pantagruélica el general Zumalacárregui? ¿Cómo eran las resacas de Jack Lemmon en Días de vino y rosas? ¿Cómo afecta una resaca rijosa a un miembro numerario del Opus Dei? ¿Tiene resaca El pensador de Rodin? ¿Bebió Napoleón la víspera de la batalla de Waterloo? ¿Por qué no hay que volar con resaca? ¿Qué tiene que ver La metamorfosis de Kafka con la resaca?

¿Qué remedio descubren Asterix y Obelix contra la resaca? ¿Qué quieren decir los cubanos cuando «amanecen en llama» y los peruanos cuando «están con los muñecos»? ¿Cómo castigaba la Inquisición a los borrachos? ¿Qué relación hubo entre el champán y la decisión de Hitler de invadir Rusia? ¿Cuál es la primera huella en la Antigüedad de la resaca? ¿Por qué no se debe tomar una aspirina con Coca-Cola?

Tratado sobre la resaca es un libro inclasificable y atípico. Una mezcla de ficción y ensayo presidida por un humor provocador, irreverente y negro que se articula a través de multitud de ejemplos, anécdotas e historias."

una revetlla, una

A l'Espai de llibres.

La noche del 23 de Junio de 1956, el llamado Pijoaparte surgió de las sombras vestido con un traje de verano color canela; bajó caminando por la carretera del Carmelo hasta la plaza Sanllehy, saltó sobre la primera motocicleta que vio estacionada y que ofrecía ciertas garantías de impunidad (no para robarla, esta vez, sino simplemente para servirse de ella y abandonarla cuando ya no la necesitara) y se lanzó a toda velocidad por las calles hasta Montjuich. Su intención, esa noche, era ir al Pueblo Español, a cuya verbena acudían extranjeras pero a mitad de camino cambió repentinamente de idea y se dirigió hacia la barriada de San Gervasio. Con el motor en ralentí, respirando la fragante noche de junio cargada de vagas promesas, recorrió las calles desiertas, flanqueadas de verjas y jardines, hasta que decidió abandonar la motocicleta y fumar un cigarrillo recostado en el guardabarros de un formidable coche sport parado frente a una torre. En el metal rutilante se reflejó su rostro -melancólico y adusto, de mirada grave, de piel cetrina-, sobre un firmamento de luces deslizantes, mientras la suave música de un fox acariciaba su imaginación; frente a él, en un jardín particular adornado con farolillos, se celebraba una verbena.

Juan Marsé. Últimas tardes con Teresa. Seix Barral, 1983. P. 13.

una senyora novel·la

Joan Sales i Mercè Rodoreda, al jardí de casa de l'editor. Barcelona, 1964, en una imatge del llibre De foc i de seda: àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda, de Marta Nadal.

Ginebra, 6 de gener 1963

Estimat amic Sales:

Acabo de llegir Incerta glòria. És una novel·la que s’ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d’una manera massa gràfica “a un cop de puny al ventre”. És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra…Encara no m’he refet d’aquesta lectura. Les descripcions de paisatges, moltes són impressionants, d’altres inefables, totes tan vives que sembla que no pugui ser. Hi ha dues dones en Incerta glòria, que fan venir ganes  de treure’s el barret. Tant l’una com l’altra; i tant diferents l’una de l’altra. Les escenas de guerra són les millors que he llegit. Els personatges importants –els tres-, amb tantes facetes. Soleràs. El capellà, meravellós, difícil, perquè si no s’és un escriptor amb gruix, un personatge com el del capellà pot fer caure en el més risible dels ridículs. I com a personatge de gran classe: el temps. No havia llegit res feia temps de tan punyent com la tornada de Lluís. Aquests vint anys que han passat i que han passat “en sec”, vull dir que no s’explica res del que Lluís i la Trini han fet, o molt vagament, fan veure més el que aquests dos personatges han viscut que no pas que si ho haguéssiu explicat en deu capítols. M’ha deixat tant d’amarg i de trist a la boca…I la troballa reial del canvi físic de la Trini: que amb els anys s’ha fet bonica. És realment molt trist que Incerta glòria s’hagi hagut de publicar tan mutilada a Barna. I ha d’ésser una pena per a vós. A més a més em sembla que s’ha donat poca importància a Incerta glòria. I encara una altra cosa: ni un sol crític de La plaça, no ha tingut l’encert d’agermanar-la –tan diferent- amb Incerta glòria. En comptes de parlar de Musil i de l’humor de Sterne i de la veu de Proust, s’hauria hagut de parlar de Joan Sales. Perquè aquestes dues novel·les són les dues úniques novel·les a Catalunya, que donen l’època.

D’Incerta glòria segurament us en parlaré més. Però avui tallo perquè la lectura és tan recent que encara vaig amb el cap atabalat…però us felicito; encara que sigui ben poca cosa una felicitació. Em recordaré molt de temps de la Carlana.

Us copio uns fragments d’una carta de l’Obiols del 18 de desembre.

He llegit més de dues-centes pàgines de la novel·la de Sales. Hi ha coses realment esplèndides –moltes. És incomparablement superior a tot el que han publicat els Pedrolos, Espinassos, Capmanys, Sarsanedas, etc. Em plauria llegir-la  en català –la traducció francesa em sembla bona, però la trobo, en certs indrets, massa literal. No sé si les altres dues-centes pàgines són com les primeres. Si ho són, Incerta glòria i La plaça són les dues millors novel·les publicades en català d’ençà de Solitud.

És un comentari breu però després hem parlat  de la vostra novel·la durant les festes i no ens la sabíem acabar.

Veig que no m’heu contestat la meva última. Us devia fer enrabiar. Però em passa que m’agrada tant fer-vos enrabiar que esteu condemnat per la vida a aguantar els meus crits i els meus mals humors.

Amb tot l’afecte. I bon any!

Mercè Rodoreda

doblecs

"-¿Comprendre què?

Davant d'aquesta pregunta meva s'ha quedat mirant-me fixament amb la seva mirada de miop (per una coqueteria extravagant no vol gastar ulleres); ha deixat anar un sospir:

-De vegades arribo a sospitar -deia entre dents- si en aquest món no esteu tots guillats. ¿Comprendre què? ¿I què importa el què? ¡Alguna cosa! ¡Qualsevol cosa! ¡Comprendre!

-¿I què se'n treu de comprendre?

-Es veu que...es veu que, decididament, no has provat res. ¡I hi ha tantes coses dignes de provar-se! Per exemple, ajeure's damunt l'herba, si pot ser a la canícula, al captard; quan l'herba, escalfada de tot el dia, exhala aquell perfum aspre com d'aixella de pagesa jove. Ajeure's de cara al cel un caplaltard de primeries d'agost, quan Scorpio arrossega per l'horitzó la seva interminable cua -la veu de baix anava prenent una vibració oratòria-. ¡Scorpio! És la meva constel·lació predilecta, t'ho dic en confiança: aquella cua que es redreça, plena de verí, damunt l'univers...Als homes ens falta això, una cua com la de Scorpio, capaç d'injectar verí a l'univers sencer. No em miris amb aquesta cara; saps que tinc raó i que la possessió d'una tal cua seria una legítima satisfacció per a tota la família. Em refereixo a la família humana. Ja que no ho tenim, ens queda el recurs d'ajeure'ns de cara al cel i aleshores...¡Verticalment i amb tota la fúria! Però et torna; et torna al mig de la cara. Newton diria que això passa en virtut de la llei de la gravetat; allà ell amb les seves manies, si no hi sabia veure altra cosa, si no sabia comprendre. Comprendre és això: rebre, sense parpellejar, entre els dos ulls la pròpia escopinada, l'impotent gargall; sentir tota la freda ràbia de la nostra immensa impotència.

-Com si diguéssim una porqueria.

-Tot és porqueria, si ho vols dir així: obscé i macabre. Escolta, lluís, ¿et penses que vas néixer d'una altra manera que tothom? ¿I que no acabaràs com tots els altres, fet una indescriptible porqueria? Ja ets prou gran per saber-ho: l'entrada obscena, la sortida macabra. L'entrada gratis, la sortida a garrotades. Creu-me: val la pena de llançar un gargall ben espès i amb tota la fúria mentre encara hi som a temps."

Joan Sales. Incerta glòria. P. 39-40.

martí sales

Me'l va presentar en Girbén, que tampoc el coneix en persona, ni falta que ens fa. Jo estava a punt d'encetar l'ofensiva "Joan Sales", i, per tant, molt sensible a les coincidències. Martí SALES, parent del SALES que m'ocupava? Doncs sí: renebot. A hores d'ara ja no em cal cercar excuses per a parlar d'allò que em ve de gust, però si  les trobo, si despunta un fil i el puc tibar, em fa l'efecte que,

u, la cosa queda més arregladeta,

dos, res és perquè sí (o tot és per què no?, vés a saber).

N'havia sentit a parlar, vagament, d'en Martí Sales, barrejat amb noms com Kiko Amat, Anna Carreras, Gerard Guix, Llucia Ramis, Najat El Hachmi...un poti-poti surrealista. Ous i castanyes que només tenen en comú el fet d'haver nascut després del 1968 i que tots es dediquen a fer gargots. Els novíssims de torn; els d'ara mateix, vaja.

Llavors he recordat un article que vaig llegir fa uns anys a La Vanguardia; un intent, com qualsevol altre, de classificar la nova generació de narradors. Les etiquetes, inútils, com sempre. Prescindibles. A en Martí Sales li va tocar compartir cel·la amb l'Anna Carreras, acusats d'"Audàcia controlada". Representa que experimenten, però sense exagerar, amb modus. I com que no havia llegit res d'aquest Sales i la curiositat és un grau, m'he fet portar -de d'altres biblioteques, que a Vic no els tenim- Dies feliços a la presó i el poemari Huckleberry Finn.

I ara, un cop fetes les presentacions, penso que amb l'avinentesa passa una mica com amb el porc: si es vol, s'aprofita tot.

Seixanta-unè

La llengua, pel coll fins que gralli: que digui. Cal fer-la dir. Desafini o no, trencada, salvatge o tiquismiquis, ha de dir, encara que no vulgui dir res; encara que no hi hagi res a dir. Encara que no hi hagi res a dir, diguem-ho. Si us passeu el dia enllustrant-li les plomes, callada i bonica, s'esllanguirà i morirà.

Martí Sales. Dies feliços a la presó. Empúries, 2007. P. 265.

La multitud
és un lloc
on no creixerà
mai res.

Huckleberry Finn, P. 22.

He de confessar que
a voltes
ensopego
perquè no m'entenc la lletra
aràbiga i plena de sots: perdo la cal·ligrafia,
faig gargots.

Huckleberry Finn, P. 62

la fortuna crítica d'incerta glòria

"El 6 d’octubre de 2007, amb motiu de la Fira del llibre de Frankfurt, el suplement de llibres del diari El País, Babelia, va dedicar un monogràfic a la literatura catalana sota el títol genèric de “Viaje a la cultura catalana”. A partir d’una votació oberta incitada pel periodista Carles Geli i el seu equip en la qual participa el bo i millor de les lletres catalanes actuals, s’hi escullen “Los 15 mejores libros de 800 años de literatura”. Entre aquests quinze llibres, al costat de la poesia d’Ausiàs March i del Tirant lo Blanc, hi figura finalment Incerta glòria, de Joan Sales.

En una altra enquesta, realitzada fa trenta cinc anys, el 1973 i limitada a sis dels crítics més representatius del moment –Josep Maria Castellet, Joan Ferraté, Albert Manent, Joan Lluís Marfany, Joaquim Molas i Joan Triadú-, Incerta glòria no apareix entre les cinquanta obres que configuraran la Guia de la literatura catalana contemporània a cura de Jordi Castellanos. La taula de votacions és prou clara: dels sis crítics, només Joan Triadú vota per la novel·la. Han calgut cinquanta anys perquè la novel·la de Sales entri a formar part del cànon de la literatura catalana. Poden estar ben satisfets, doncs, els crítics que han treballat amb tanta empenta i tenacitat per aconseguir-ho: Joan Triadú i, en aquests darrers temps, Xavier Pla, que reivindica Incerta glòria com a novel·la “ambiciosa y polémica” que “se erige como un monumento, bello y solitario, de la novela catalana de posguerra”.

Com s’explica que, durant tots aquests anys, com no es cansen d’afirmar Triadú i Pla, la crítica literària catalana hagi silenciat la novel·la de Joan Sales? Un problema de capelletes? Incompetència lectora de la crítica d’aquest país des de la postguerra fins avui mateix? Així sembla insinuar-ho el més jove dels dos crítics, no pas sense deixar ben clar que el més vell ha estat “l’únic [...] que ha sabut valorar veritablement l’abast d’aquesta novel·la”.

Margarida Casacuberta. “Incerta glòria, una novel·la desventurada?” A:  L’Avenç, núm. 333, març 2008. P. 41.

chelsea hotel

"El cantante punk Sid Vicious asesinó allí a su compañera en octubre de 1978; el poeta Dylan Thomas cayó allí en coma después de haber ingerido 18 whiskies seguidos; el escritor Arthur C. Clarke escribió alli 2001: una odisea espacial y William Borroughs, El almuerzo desnudo; Andy Warhol y Nico rodaron allí Chelsea Girl, Joni Mitchell, Leonard Cohen y Jon Bon Jovi le dedicaron canciones; la alucinante y alucinada lista de los inquilinos del Chelsea Hotel (222 W 23rd St., entre la 7th Ave y la 8th Ave) refleja una época que mezclaba -no siempre con alegría- arte, drogas y contracultura: Janis Joplin, Bob Dylan, Milos Forman, Jane Fonda, Jimi Hendrix, Vladimir Nabokov, Marylin Monroe, Arthur Miller, Jackson Pollock, Jim Morrison, Patti Smith y los fotógrafos Martine Barrat o Henri Cartier-Bresson.

Su fachada neogótica de ladrillos rojos con balcones y chimeneas atrajo a la bohemia, y una atmósfera indolente y marginal invadió las habitaciones y los pasillos durante medio siglo. Decenas de placas conmemorativas decoran el vestíbulo de este gran edificio de diez plantas inaugurado en 1884 y que durante un tiempo fue la constucción más alta de Nueva York. Por desgracia, el mítico establecimiento, en la actualidad para no fumadores, está en horas bajas. Stanley Bard, legendario propietario y testigo de aquella época dorada en que las cuentas solían pagarse con obras de arte, acaba de ser despedido por el comité de dirección."

Miles Hyman y Vincent Rea. Nueva York: itinerarios. Geoplaneta, 2010. P. 57.

l'àngel del progrés

Paul Klee, Angelus Novus, 1920. Aquarel·la, 31,8 x24,2 cm.

Dissabte de setmana cossera (per a mi) i de cap de setmana llarg (per a la majoria dels qui han de treballar per a viure, tenen edat de fer-ho, i feina, és clar), que dilluns és festa. L'Ester-sense-hac i jo som a peu del taulell. No vindrà ningú, li dic. No durant les dues primeres hores. Val més que mirem d'ocupar-les. O això o anar fitant el rellotge cada dos minuts per tal de comprovar que, efectivament, han passat dos minuts. Com que aquesta setmana ha arribat el lot mensual de llibres i encara tenim prou fato, ens decidim a donar-li una empenteta. Folrarem al taulell. Dit i fet, que folrar ens dóna pau. Oita, el llibre dels indignats. Llavors, l'obres i trobes una aquarel·la:

Por supuesto, existe otra concepción de la historia. Los progresos alcanzados por la libertad, la competitividad, la carrera del "siempre más", todo esto puede vivirse como un huracán destructor. Es así como representa la historia un amigo de mi padre, el hombre que compartió con él la labor de traducir al alemán En busca del tiempo perdido, de Marcel Proust: el filósofo alemán Walter Benjamin. Él sacó un mensaje pesimista del cuadro del pintor suizo Paul Klee Angelus Novus, en el que la figura del ángel abre los brazos como si quisiera contener y ahuyentar una tempestad que él identifica con el progreso. Para Benjamin, quien se suicidó en septiembre de 1940 para huir del nazismo, el sentido de la historia es la marcha inevitable de catástrofe en catástrofe."

Stéphane Hessel. ¡Indignaos!. Destino, 2011. P. 29.

Vet aquí l'ham. I el pico, és clar; me l'empasso, de fet, oitant com si. Resulta que Benjamin va ser el primer propietari d'aquesta aquarel·la de Klee; la va comprar el 1921. Fins aquí la ciència, ara ve la ficció. Ho dic perquè he trobat informacions contradictòries. Uns afirmen que Benjamin, abans d'enfilar el camí cap a Port Bou, fugint de la Gestapo, la va confiar a Georges Bataille i que, per tant, l'aquarel·la es va quedar a París. D'altres, per contra, volem creure, sense cap mena de fonament, més estètica que formatge - ja ho va dir aquell: la veritat també s'inventa- que el quadre el va acompanyar fins a l'hotel de Port Bou on es va suïcidar el 27 de setembre de 1940. Així doncs, si per atzar obriu la nostra maleta de Benjamin, la que va arribar a aquella habitació d'hotel, hi trobareu unes mudes, uns escrits -les seves tesis sobre el concepte d'història- i l'Àngelus Novus de Klee.

"Hi ha un quadre de Klee que s'anomena Àngelus Novus. En ell veiem un àngel que sembla allunyar-se d'alguna cosa mentre la mira fixament. Té els ulls desorbitats, la boca oberta i les ales desplegades. Aquest és l'aspecte que ha de mostrar necessàriament l'àngel de la història. El seu rostre està tornat cap el passat. On se'ns presenta una cadena d'esdeveniments, ell només veu una sola i única catàstrofe, que no deixa d'amuntegar ruïnes sobre ruïnes que són llançades als seus peus. Voldria aturar-se, despertar els morts i reparar allò destruït. Però des del Paradís bufa una tempesta que s'ha aferrat a les seues ales, tan forta que ja no pot tancar-les. La tempesta l'empeny irresistiblement cap el futur, al qual li dóna l'esquena, mentre que enfront d'ell les ruïnes s'amunteguen fins el cel. Aquesta tempesta és allò que anomenem progrés."

Walter Benjamin. Tesis sobre la filosofia de la història (IX)

I ara, la remor; la que m'arriba de l'altra banda del taulell. S'acosta el moment de tancar barraca, m'hi jugo el coll. Un quart i mig de dues -me l'hi torno a jugar-, sense rellotges ni posicions del sol en el firmament que valguin. De fet, en els horaris d'atenció al públic només hauria de constar l'hora de tancament, penso. Sí, l'hora (inefable) de les urgències lectores. Precisió suïssa.

cançons que no són als llibres

Arriba el lot mensual de llibres i m'ensopega destinada a l'àrea de folrat. Des que se'ns va jubilar la Dolors, el ritual d'esventrament de les caixes no ha tornat a ser el mateix. Tot i així, hi  procedeixo.

Unes quantes novel·les d'autores nòrdiques d'aquelles que "las matan callando"; un mètode d'aprimament d'un tal Dukan, que es veu ara té molta anomenada; quatre guies de viatge però per a destinacions més modestes que les que arribaven fa uns anys (Xina i Nova Zelanda són ara la Comunidad Murciana i l'Empordà pla i català); un  Manual de escritura curativa: escribir para sanar, de Manu Rodríguez  (val més això que píndoles, dic jo); els darrers d'en Don Delillo i de l'Erri de Luca (el d'aquest últim comença com Bambi, però en versió isard, i se m'ha regirat el trauma infantil); l'estrena mundial de la Carme Riera en el gènere d'intriga, una novel·la que es titula Natura quasi morta, i de la qual ja puc destacar la dedicatòria, que diu així: "A Lluna, la gossa de casa, in memoriam"; la traducció de Josep Maria Pinto d'Un amor de Swann de Marcel Proust on llegeixo: "La gent que no està enamorada troba que algú intel·ligent no hauria de ser infeliç per una persona que no paga la pena. Això és més o menys com soprendre's que es pugui patir el còlera a causa d'un ésser tan petit com un bacil."...etcètera, etcètera.

Jo m'he apropiat el catàleg de l'exposició aquesta que fan al CCCB de Barna, La Trieste de Magris; un que es titula 100 preguntes de física: per què volen els avions de paper i per què volen els de debò, de Jordi Mazón (avera si amb la ciència explicada als maldestres supero d'una vegada la fòbia a volar o em decideixo a no fer-ho mai més, va savoir); un d'infantil, La croada dels nens de Brecht, il·lustrada per la Carme Solé Vendrell, classificat amb un gomet blau, que traduït de l'argot bibliotecari vol dir "llibres que no són de coneixements (imaginació, en diem) adreçats a lectors de 0 a 6 anys". El llibre és preciós i fa pensar en aquell del gos, però jo, que, malgrat no haver tingut en ma vida un sol fill d'aquesta franja d'edat, sóc una mare sobreprotectora, ja us puc assegurar que no l'hi llegiria abans d'anar a dormir, de tant refotudament trist com és; i per últim, però no menys important, el darrer poemari de l'Enric Casasses -Bes Nagana, es titula, i es veu que en rus col·loquial vol dir "sense pistola"- i he triat un poema, que no és el que més m'agrada, però és curt i, mira, il·lustra allò de que el llegir no ens faci perdre el viure. Diu així:

TOT AVUI

Considerava preferible per ella i més honrós per a mi ser la meva amant que la meva muller perquè jo la retingués només pel seu encant i no perquè m'hi obligués cap vincle.

Pere Abelard, Historia calamitatum.

ens hem tret els polls
hem rentat els vidres
i ens cantem cançons
que no són als llibres

places i carrers
boscos i garrigues
seguint els ocells
que te me les dicten.

I nâ folrant, ves què hem de fer si no.

incerta glòria i la censura (i II)

Carta de Joan Sales a Florentino Pérez Embid, Director General de Información, del 27 de juny del 1956:

Muy distinguido señor y admirado maestro,

Acabo de recibir su amable carta de anteayer y me apresuro a expresarle cuánto siento las molestias que le estamos causando con el enojoso asunto de "Incerta glòria" (tan "incierta" que no lo puede ser más); para expresarle asimismo mi agradecimiento por el interés que Vd. se ha tomado en ello. Ya renunciaría a molestarle más, pero no se trata de mí, sino del perjuicio grave que se causa al editor Sr. Aymà (perjuicio económico y moral) y de la especie de escándalo que en una ciudad como Barcelona produce la prohibición de un premio literario de tanta resonancia localmente. Aunque también yo, no voy a ocultárselo, me siento como abochornado por esta prohibición, pues en ella va implícita cierta calificación deprimente para lo que yo he escrito, como es suponerlo "irreverente, corrosivo y otras cosas tan lejanas de mi ánimo.

Hay además ciertos detalles sobre los que me he permitido llamar respetuosamente la atención de Vd. En primer lugar, parece tratarse del mismo lector de antes, pues dice: "en el informe (anterior) ya decía el que suscribe...". Por lo tanto, no se ha nombrado lector diferente, conforme a los deseos míos que le expuso mi amigo el catedrático D. Domingo Casanovas. Ahora bien, ese lector, en sus informes anteriores, al hacer un resumen del argumento de la obra lo hacía en términos tales que a las claras se echaba de ver que no había entendido absolutamente nada. Otra cosa extrañísima es que se refiere a las tachaduras que no figuraban en las pruebas que nos remitieron, pues yo corregí a fondo todo lo que me indicaron, hasta el punto que la nueva versión es una verdadera refundición general del libro. Puede Vd. verlo en las galeradas corregidas que remito a mi amigo D. Domingo Casanovas para que se las muestre a VD. Tercer detalle significativo; dice ese lector: "Las páginas con tachaduras referenciadas eran simples botones de muestra." Ello quiere decir, si no me equivoco, que de ese modo claro está que no llegaremos nunca a ningún resultado positivo; parece que ese señor pretende que yo adivine lo que tengo que cambiar, pues bien claro dice que él no me lo quiere decir.

Yo me atrevo a insistir, abusando ya de la bondad de Vd., rogándole se sirva ordenar que lea la novela algún religioso sabio y comprensivo, como fortuna hay muchos (me permito indicarle los monjes benedictinos de Montserrat, con quienes estoy en contacto); pues tengo la impresión que de darla otra vez al lector de siempre, volverá a condenarla sólo por no dar el brazo a torcer. Estoy dispuesto a suprimir o enmendar en la forma en que se me indique todo lo que un lector religioso entendido y bien intencionado me hiciera ver como herético o inmoral, pues nada más lejos de mi intención que el ser un escritor irreligioso o libertino.

Perdone lo largo de esta carta y lo exaltado de su tono. Entiendo que el verdadero respeto no excluye la franqueza, y además me dirijo a Vd. más bien con el espíritu de un discípulo que se sincera y se duele con su maestro a propósito de una injusticia que se le hace.

Crea que, sea cual fuere el resultado, ha ganado Vd. mi agradecimiento para siempre, y disponga con toda libertad para lo que le conviniere en Barcelona de su afmo.

Joan Sales

Jaume Clotet i Quim Torra. Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor). Acontravent, 2010. P. 72.

 

sant bloomsday

incerta glòria i la censura (I)

 

Cronologia de l'expedient 1059-56 (hi ha en total sis informes de censura):

-L'obra havia guanyat el premi Joanot Martorell el 1955.

-L'Editorial Aymà demana autorització per publicar Incerta glòria el 25 de febrer del 1956.

-Els diferents censors deneguen l'autorització per problemes de caràcter moral i religiós, més que no pas per motivacions polítiques.

 -El 17 de juny del 1956 l'editorial envia una versió corregida de l'obra, que torna a ser rebutjada, mitjançant un ofici del 30 d'agost, "por persistir los motivos que originaron la anterior resolución".

 -Aquesta versió corregida va tornar a ser llegida per diversos censors, que van adduir un altre cop els problemes morals i religiosos de l'obra per denegar-ne la publicació.

 -El 9 de juliol del 1956 l'editorial Aymà va recórrer a la censura eclesiàstica, i després de diverses supressions i modificacions, es va concedir el nihil obstat, amb data del 25 de setembre del 1956.

 -Davant d'aquesta autorització de l'arquebisbat de Barcelona, amb data del 20 d'octubre del 1956, l'obra va ser finalment autoritzada per l'administració.

Primer informe:

Lector: Número 16 (Manuel Sancho Millán)

¿Ataca al dogma? NO.

¿A la iglesia? NO.

¿A sus ministros? NO.

¿A la moral? SÍ.

¿Al Régimen y a sus instituciones? NO.

¿A las personas que colaboran o han colaborado con el régimen? NO.

RESULTANDO:

Diario de un oficial de la zona roja de nuestra guerra de liberación, en el que se relata sus problemas íntimos de índole moral, religioso y político. Todos los episodios están narrados con un lenguaje un tanto soez y poco respetuoso. No obstante, suprimiendo lo tachado en rojo en las páginas 6, 17, 25, 70, 81, 82, 104, 117, 118, 125 al 127, 144 al 146, 148 al 155, 161, 164 al 166, no tenemos inconveniente en proponer su autorización.

Madrid, 16 de marzo de 1956.

Segon informe:

Lector: Don 15 (José Pablo Muñoz)

¿Ataca al Dogma? SÍ

¿A la moral? SÍ

¿A la iglesia o a sus ministros? Sí [...]

¿Al Régimen y a sus instituciones? NO.

¿A las personas que colaboran o han colaborado con el Régimen? NO.

Los pasajes censurables ¿califican el contenido total de la obra? SÍ.

Se trata del diario de un miliciano rojo en el que se relata la vida del frente de unos oficiales que viven la República. Es de un argumento confuso; cuenta la tragedia de una mujer que desde la infancia se ve abandonada de sus padres y que, muchacha de servicio en Barcelona, su dueño Enrique Carlan la posee. Él es de más edad y se casa por fin in articulo mortis cuando los anarquistas van a matarlo. Relata el estado en que quedaron los restos de un monasterio que asaltaron los anarquistas, y a este relato le saca un jugo asqueroso que repite con frecuencia. En toda la obra campea irreverencia, heterodoxia y referencias a la obrita "Los cuernos de Roldán", pornográfica según él y de gran difusión, y aplicación en la vida práctica. La palabra guerra es la más frecuente al hablar de los tiempos que se relatan y para saber diario de un miliciano no hace falta escribir una obra en catalán, con pujos filosóficos a todo paso y con memeces.

NO PUEDE PUBLICARSE.

Madrid, 22 de marzo de 1956.

Tercer informe:

Lector: Don 26 (Fray Miguel Oromí)

Una novela de tipo existencialista a la francesa, muy sucia y macabra, sobre todo en cuestión de ideología, y sin razón suficiente, a pesar de una especie de conversión religiosa. Se desarrolla en el ambiente de la guerra española y de parte de los rojos.

NO PUEDE PUBLICARSE.

Madrid, 28 de marzo de 1956

Quart informe:

Lector: D. José de Pablo Muñoz.

¿Ataca al dogma? SÍ.

¿A la iglesia? SÍ.

¿A sus ministros? SÍ.

¿A la moral? SÍ.

¿Al Régimen y a sus instituciones? NO.

¿A las personas que colaboran o han colaborado con el Régimen? NO.

Revisada nuevamente esta obra en su versión corregida que en las págs. 7, 67 y 117 no se han tachado como se ordenó y la 118 sólo en parte. Por lo que respecta a la 25 la enmienda resulta aún peor. Subsiste en toda la obra el mismo clima de irreverencia y corrosión que en la anterior versión. Y en el informe ya decia el que suscribe que los pasajes censurables calificaban el contenido total de la obra. En consecuencia las págs. con tachaduras referenciadas eran simples botones de muestra. Por lo tanto el criterio del informante no ha variado y "NO PROCEDE SU PUBLICACIÓN".

En vista de lo cual se propone nuevamente la DENEGACIÓN de la obra titulada "INCERTA GLORIA".

Madrid, 22 de junio de 1956.

Cinquè informe:

Lector: Número F (Miguel Piernavieja).

Novela escrita en forma de diario de un oficial del Ejército Rojo, cuya acción se desarrolla en España durante la guerra de liberación. Aunque tiene un indudable valor literario, se expresan ideas heterodoxas -las propias en estos personajes-, con frecuencia mediante un lenguaje grosero y repugnante, que plantean una verdadera filosofía existencialista, recusable en su fondo y en su forma. No cabe hacer tachaduras en cuanto a vocabulario y expresiones, pues las ideas condenables subsisten formando el auténtico fondo de la novela.

No debe publicarse.

Madrid, 19 de julio de 1956.

Sisè informe:

Lector: Número 15 (José de Pablo Muñoz)

[...]

Resultando:

Que el lector que suscribe después de leída la última edición de la obra se remite a sus informes de 22 de marzo y de 18 de junio pasados por entender que el carácter de la obra persiste en todas sus partes. Ahora bien como quiera que las razones que aconsejaban informar de la no publicación, eran preferentemente de índole moral y religioso, a la vista del NIHIL OBSTAT del censor del obispado de Barcelona, PUEDE PUBLICARSE.

Madrid, 18 de octubre de 1956.

Jaume Clotet i Quim Torra. Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor). Acontravent, 2010. P. 68.

les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor)

"Enmig d'un règim dictatorial, al kafkià castell de la censura espanyola, uns homes gaudien d'un marge de llibertad omnímode per dir el que volguessin, per expressar les opinions que els semblessin més oportunes, per criticar sense reserves, gairebé impúdicament, el que decidissin, arbitràriament. Amagats gairebé sempre darrera de nombres (per exemple, "Lector don 13") o inicials ("Lector don J"), van emetre desenes de milers d'informes de censura.

En la coneguda i fascinant metàfora de torturador i torturat es mou Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor). Molt sovint, l'insult; a vegades, l'avorriment; de tant en tant, el fàstic; en general, el glacial i funcionarial menyspreu més absolut per una cultura i una llengua que són vistes com a enemigues, molestes i perjudicials per a la unitat de la seva pàtria. Però també hi ha elogis o judicis literaris que demostren, en alguns casos, un coneixement notable de la literatura catalana i una professionalitat gens negligible.

Aquest llibre és, senzillament, l'intent de plantejar-nos què pensaven a l'altre costat a través de la transcripció de més de 150 informes de lectura d'alguns dels llibres cabdals escrits en català. Coneixem els efectes devastadors de la censura, però què opinaven els censors de les obres concretes que els arribaven a les mans? Què van argumentar aquells primers i privilegiats lectors de La plaça del Diamant, del Mecanoscrit del segon origen, d'El zoo d'en Pitus, o de Les històries naturals quan van emetre el seu informe?"

(Extret de la contracoberta i de la solapa del llibre de Jaume Clotet i Quim Torra. Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor). Acontravent, 2010)

***

"Pompeyo Fabra es un catalanista furibundo...Y a pesar del matiz catalanista de la obra, como gracias al movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana y cada día son menos los interesados por estos temas, se considera que no hay inconveniente en que esta obra pueda publicarse." (Converses filològiques, de Pompeu Fabra).

"Novela un tanto confusa y de escaso interés." (Mirall trencat, de Mercè Rodoreda).

"Colección de 18 narraciones, una especie de cuentos, extraños, muy modernos en fondo y forma, con temática variada, pero difusa y de difícil interpretación. No contiene graves inconvenientes políticos." (Uf, va dir ell, de Quim Monzó).

borges i jo (en el 25è aniversari de la mort de tots dos)

Al otro, a Borges, es a quien le ocurren las cosas. Yo camino por Buenos Aires y me demoro, acaso ya mecánicamente, para mirar el arco de un zaguán y la puerta cancel; de Borges tengo noticias por el correo y veo su nombre en una terna de profesores o en un diccionario biográfico. Me gustan los relojes de arena, los mapas, la tipografía del siglo XVIII, las etimologías, el sabor del café y la prosa de Stevenson; el otro comparte esas preferencias, pero de un modo vanidoso que las convierte en atributos de un actor. Sería exagerado afirmar que nuestra relación es hostil; yo vivo, yo me dejo vivir, para que Borges pueda tramar su literatura y esa literatura me justifica. Nada me cuesta confesar que ha logrado ciertas páginas válidas, pero esas páginas no me pueden salvar, quizá porque lo bueno ya no es de nadie, ni siquiera del otro, sino del lenguaje o la tradición.

Por lo demás, yo estoy destinado a perderme, definitivamente, y sólo algún instante de mí podrá sobrevivir en el otro. Poco a poco voy cediéndole todo, aunque me consta su perversa costumbre de falsear y magnificar. Spinoza entendió que todas las cosas quieren perseverar en su ser; la piedra eternamente quiere ser piedra y el tigre un tigre.

Yo he de quedar en Borges, no en mí (si es que alguien soy), pero me reconozco menos en sus libros que en muchos otros o que en el laborioso rasgueo de una guitarra. Hace años yo traté de librarme de él y pasé de las mitologías del arrabal a los juegos con el tiempo y con lo infinito, pero esos juegos son de Borges ahora y tendré que idear otras cosas. Así mi vida es una fuga y todo lo pierdo y todo es del olvido, o del otro.

No sé cuál de los dos escribe esta página.

Jorge Luis Borges. "Borges y yo". A El hacedor.

la roig fa 65 anys

13 de juny de 1946-10 de novembre de 1991

els ulls d'en mitch

Benvolgut Mitch:
Yo, por la presente, vull ser els teus ulls.

Aquí moltes més en un àlbum Picassa.

oferta pública no remunerada

Referència: Kafka666.

Prestigiós club de lectura d'àmbit local cerca col·laborador/a eventual, per a la redacció d'un apunt sobre les Cartes a Màrius Torres de Joan Sales. Es tractaria de confegir un text entenedor, d'extensió superior a un tuit e inferior a una ponència, mil dos cents caràcters, posem per cas, l'objectiu fonamental del qual ha de ser donar notícia de l'epistolari i fer venir ganes de llegir-lo. Es busca una narració personal, íntima i a la vegada amena.

Es prega se n'estiguin les ànimes generoses -però indocumentades- que no hagin llegit l'esmentada correspondència, ja que, per a parlar d'oïdes, la part contractant disposa de personal qualificat i amb una amplíssima experiència en la matèria.

Data d'entrega: abans d'ahir, que anem molt tard.

Recompensa: La glòria. Què si no.

Responsable de l'encàrrec i del seu seguiment: Servidora:  lamatildeurbach@gmail.com

titular després de xècspir

Me n'havia parlat l'Allau -tal dia farà un any, com aquell que diu- i en milo j. krmpotic', de Ladridos crepusculares, em va refrescar la memòria dimecres passat. Better Book Titles, un blog dedicat, íntegrament, a la retitulació de llibres, a raó d'un per setmana. És obra de Dan Wilbur, un llicenciat en clàssiques de Brooklyn que fa d'humorista i d'escriptor; una mena de Seindfeld o de monologuista del club de la comèdia, per a entendre'ns. Si no sabeu on dar-la (de vegades passa), sempre us quedarà mirar d'identificar les obres parodiades. I bon pont per a qui tingui un riu. De fet, no és un pont. Bon cap de setmana llarg, doncs.

nosaltres, els vius que llegim

 "Sens dubte l'amistat, l'amistat que pren en consideració els individus, és una cosa frívola, i la lectura és una amistat. Però almenys és una amistat sincera, i el fet que s'adreci a un mort, a un absent, li dóna alguna cosa de desinteressat, de quasi commovedor. A més, és una amistat alliberada de tot el que fa lletges les altres. Com que tots nosaltres, els vius, només som uns morts que encara no han entrat en funcions, totes aquestes cortesies, totes aquestes salutacions al vestíbul, que anomenem deferència, gratitud, abnegació, i on barregem tantes mentides, són estèrils i pesades. A més -des de les primeres relacions de simpatia, d'admiració, d'agraïment-, les primeres paraules que articulem, les primeres lletres que escrivim, teixeixen al voltant nostre els primers fils d'una tela de costums, d'una veritable manera de ser de la qual ja no ens en podem desfer en les amistats següents; sense comptar que, mentrestant, les paraules excessives que hem pronunciat queden com a lletres de canvi que hem de pagar, o que encara pagarem més cares tota la nostra vida pels remordiments d'haver-les deixat protestar. En la lectura, l'amistat de sobte torna a la seva primera puresa. Amb els llibres, cap amabilitat. Aquests amics, si passem la vetllada amb ells, és veritablement perquè en tenim ganes. A ells, al menys, sovint ens reca deixar-los. I quan els hem deixat, cap pensament d'aquests que fan malbé l'amistat: ¿què han pensat de nosaltres? ¿Potser ens ha faltat tacte? ¿Hem agradat? -i la por de ser oblidats per un altre.

Tots aquests tràngols de l'amistat expiren al llindar aquesta amistat pura i tranquil·la que és la lectura. Cap deferència tampoc; riem del que diu Molière tan sols en la mesura exacta en què el trobem divertit; quan ens avorreix, no tenim por de fer cara d'avorrits, i quan decididament estem tips d'estar amb ell, el tornem a desar al seu lloc amb tanta brusquedat com si no tingués geni ni fama.

L'atmosfera d'aquesta amistat pura és el silenci, més pur que la paraula. Perquè parlem per als altres, però callem per a nosaltres."

Marcel Proust. Sobre la lectura. Traducció d'Anna Casassas. Quaderns Crema, 1996. P. 54-56.

entrevista

[No sé qui pregunta, però les respostes són d'en Joan Sales]

-¿Quina seria, segons vós, la tasca social de l'escriptor?

-La qüestió té moltes respostes, però la primera tasca social de l'escriptor és escriure bé, que sigui llegible. Si els llibres no són per llegir, per a què són? Ara, jo vaig més enllà. Jo crec que l'escriptor s'ha de constituir en testimoni de la veritat. Jo ho he intentat amb Incerta glòria. Podria haver explicat una altra peripècia, un parricidi, per exemple. Però no podria haver prescindit de la veritat: un llibre val per la veritat que ens porta.

-Però, quina veritat? La vostra?

-La veritat és un concepte evident que no es pot demostrar, com el temps o l'espai. L'evangeli diu que Jesús va venir a donar testimoni de la veritat, però quan Pilat li demanà què era la veritat, callà...

De petit,  a Joan Sales l'impressionaren Fabiola i Quo Vadis. L'han apassionat Teilhard de Chardin, Mauriac, Bernanos, Green, Unamuno, Baudelaire, Dostoievski, que ha traduit al català, igual com Kazandzakis. No li agrada gaire parlar d'autors catalans contemporanis. Diu que és un tema vidriós.

-Les millors obres de tots els temps?

- Les mil i una nits, l'infern de la Divina Comèdia, El Quixot, Crim i càstig, Els germans Karamàzov...Un llibre és bo en la mesura que és inspirat.

-Quin seria el vostre estil?

-Crec ser un dels més fidels seguidors de Pompeu Fabra, la gran batalla del qual fou esborrar el divorci existent entre la llengua parlada i l'escrita. Per tant, no escric mai res que no ho pogués dir parlant de viva veu, perquè la gramàtica, contra el que molts pensen, no legisla solament per a la llengua escrita sinó per a la parlada.

Lluís Busquets i Grabulosa. "Joan Sales, pelegrí d'una glòria eterna". A: Plomes catalanes contemporànies. Del Mall, 1980. P. 69.

de la capacitat deductiva dels llibreters

Cuando aquel cliente vino a pedir La oreja cortada de Hegel y Débora, rápida como el rayo, le alcanzó La oreja rota, de Hergé, una aventura de Tintín, todos felicitamos su capacidad deductiva. De ahí que no me pude aguantar y lancé mi filípica acerca de lo bueno que resulta que un librero sea capaz de obturar los agujeros de la memoria de un cliente y reconstruir su deseo verdadero a través de los elementos que exponga.

Y fue así que cuando aquel moreno vino a pedir un libro escrito por cierto adorador de Alá, llamado Cide Hamete Benengeli, verdadero creador de las aventuras de Don Quijote, mi empleado lo pensó y gozoso volvió con El halcón maltés, de Dashiell Hammett.

Héctor Yánover, librero establecido. Memorias de un librero escritas por él mismo. Anaya & Mario Muchnik, 1994. P. 192.

autoanàlisi literària

Crec, amb tota franquesa -i també amb tot el respecte als qui són diferents de mi-, que l'autor és la persona menys indicada per analitzar la pròpia obra, a menys que es tracti d'un narcisista.

Quan donem una obra al públic, ens sotmetem al judici dels altres; el judici propi ja no interessa. No es pot ser jutge i part.

A mi no em sabrà mai greu que es facin comentaris desfavorables a res que hagi publicat; des del moment que ho publicava, és que em sotmetia per endavant als comentaris dels altres. Haig de dir que estic agraïdíssim a tota la crítica -tant catalana com francesa com castellana- que s'ha ocupat d'Incerta glòria; potser a la francesa d'una manera més especial, sobretot al comte de Ricaumont, a qui dec algunes suggestions valuosíssimes que vaig tenir molt en compte en procedir a la versió definitiva (la de la segona edició catalana i encara a la quarta).

Allò que em sap greu, perquè ho crec injust, és que em diguin que he escrit poc. No tenen en compte, els qui ho diuen, que Incerta glòria té nou-centes pàgines, que les Cartes a Màrius Torres en tenen set-centes i que, a més a més, he publicat una adaptació del Tirant el Blanc en forma de novel·la en prosa moderna i una altra, Tirant lo Blanc a Grècia, en forma de libretto d'òpera bufa, en vers; una traducció dels Germans Karamàzov i una altra del Crist de nou crucificat, novel·les totes dues extensíssimes (sobretot la de Dostoievski); sense parlar d'altres traduccions i dels innombrables pròlegs, alguns extensíssims. Afegiu-hi encara la feinada de la Història dels catalans i tantes altres coses que he fet, per gust o per obligació; però no en parlem més, que no pugui semblar immodèstia.

Els qui diuen que sóc l'autor d'una sola novel·la, no tenen prou en compte que Incerta glòria no és una novel·la sinó quatre: la primer part és la novel·la d'en Lluís Brocà, la segona la de Trinitat Milmany, la tercera la d'en Cruells jove i la quarta la d'en Cruells vell. Tots tres estan obsessionats per un personatge, en Juli Soleràs, i és això el lligam que uneix les quatre novel·les. En Juli Soleràs és el veritable heroi, o potser més aviat l'antiheroi, d'Incerta glòria. I aquesta no és pas "una novel·la de guerra" com alguna vegada s'ha dit; la guerra no hi és més que en un teló de fons. La guerra hi surt perquè hi havia guerra. I el títol és de Shakespeare: "the uncertain glory of an april day". Tots, en aquest món, busquem una glòria que aquest món no pot donar. He dit abans que estava agraïdíssim a tots els crítics que han parlat de la meva novel·la quàdruple: n'hi hagué un, però, que em guardaré d'esmentar perquè no el vull ferir, que em deixà perplex: es preguntava quina era aquesta "glòria" que és "el nostre fi". El detall picant és que aquest crític ho era a l'Espanya catòlica del generalísimo, en pau descansi. ¿Quina mena de catolicisme s'ensenyava en aquella Espanya?

Lluís Busquets i Grabulosa. "Joan Sales, pelegrí d'una glòria eterna". A: Plomes catalanes contemporànies. Del Mall, 1980. P. 72.

tot serà xècspir

Si Xècspir fos immortal, però immortal de debò, més enllà de la retòrica aquella de viure en les seves obres mentre ulls llegeixin...blablabla, i es trobés entre nosaltres (bisexual, exfumador i víctima del colesterol, per exemple), a hores d'ara, i amb l'inestimable col·laboració dels guardians de l'Sgae de torn, ja ocuparia el número tres o quatre de la lllista Forbes de multimilionaris. No li caldria col·laborar en els dominicals dels diaris ni arrossegar la seva opinió sobre qualsevol cosa per les tertúlies radiofòniques. Tot això si encara fos escriptor. De llibres, vull dir, que com a guionista de sèries televisives, i en tàndem amb en David Chase a la producció, faria fora de la Forbes a la mismíssima J.K. Rowling. 

Quan més va, més crec que en Bloom (en Harold d'Amèrica) té raó: al bo d'en Bill te l'acabes trobant arreu. Fins i tot, qui t'ho havia de dir, quan obres Incerta glòria. Sí, aquí també hi ha Xècspir. Uns versos d'Els dos cavallers de Verona. Parla Proteus, acte I, escena III:

O, how this spring of love resembleth
The uncertain glory of an April day;
Which now shows all the beauty of the sun,
And by and by a cloud takes all away.

Oh, com s’assembla, aquest amor en brot, / a  aquell dia abrilenc de gràcia incerta / que ara, amb la llum del sol, net es desperta / i ara ve un núvol i s’ho emporta tot. (Traducció de Josep M. de Sagarra. La glòria era tan incerta que s'ha fet "gràcia". Coses dels traductors).

Si feu un esforç de memòria  -petit, tampoc cal mirar guenyo, que no ha passat gaire temps-, darrerament portem uns quants títols made in Xècspir.

Una tarda memorable, encara no sé ben bé com, però parlant d'Stevenson, això sí que ho recordo, vam acabar a cal Faulkner. Sí, El brogit i la fúria  surt d'uns versos espaterrants de Macbeth, acte V, escena V:

Tomorrow, and tomorrow, and tomorrow
Creeps in this petty pace from day to day,
To the last syllable of recorded time;
And all our yesterdays have lighted fools
The way to dusty death. Out, out, brief candle!
Life’s but a walking shadow, a poor player
That struts and frets his hour upon the stage
And then is heard no more: It is a tale
Told by an idiot, full of sound and fury,
Signifying nothing.

Demà i demà i demà, de dia en dia, / avança miserablement, a petits passos, / fins a l'última síl·laba dels registres del temps, / on els nostres ahirs han mostrat als beneits / el camí de la pols i de la mort. /Apaga`t, doncs; apaga't, flama breu! /  La vida no és res més que una ombra que camina; / un pobre actor que es mou enrigidit / i consumeix el temps que està en escena, / i que després, ja no se'l sent mai més; /  és un conte explicat per un dement, /  ple de soroll i fúria, i sense cap sentit. (La traducció és de Salvador Oliva.)

 I a l'abril, el món feliç d'en Huxley (brave new world en origen) ens va dur  La tempestat, acte V, esc. I:

O, wonder!
How many goodly creatures are there here!

How beauteous mankind is! O brave new world,

That has such people in’t!

Oh prodigi! /Quin escampall de belles criatures! / Oh, senyor, quin goig fa la humanitat! / Oh, nou món, que ets esplèndid si aixoplugues / una gent com aquesta. (Traducció Josep M. de Sagarra).

Tres títols en tan poc temps em  van fer sospitar que si remenava una mica en trobaria molts més. I això és el que he estat fent, en comptes d'atacar les nou-centes pàgines d'Incerta glòria.

Com a resultat d'una primera incursió en el tema, he anat a parar a tres novel·les de Javier Marías,

Corazón tan blanco

My hands are of your color; but I shame

To wear a  heart so white.

Ja tinc les mans / del color de les teves; però sento vergonya / de tenir el color tan pàl·lid com el teu.

Macbeth. Acte II, escena II. Traducció: Salvador Oliva.

Negra espalda del tiempo

What seest thou else

In the dark backward and abysm of time?

¿Què veus encara dins el fons negrenc / de l’abisme del temps?

La tempestat. Acte I escena II. Traducció: Josep M. de Sagarra.

  

Mañana en la batalla piensa en mí

Tomorrow in the battle think on me

And fall thy edgeless sword. Despair and die.

Demà en plena batalla pensa en mi, / i oscat et tombi el glavi! Desespera / i mor.

El rei Ricard III. Acte V escena III. Traducció: Josep M. de Sagarra.

una de l'inefable Agatha Christie,

Plenamars de la vida (Taken at the flood, en origen)

We at the height are ready to decline.

There is a tide in the affairs of men

Which, taken at the flood, leads on to fortune;

Omitted, all the voyage of their life

Is bound in shallows and in miseries.

On such a full sea are we now afloat,

And we must take the current when it serves,

Or lose our ventures.

Si som al cim nosaltres, / hem arribat al punt de declinar. / Hi ha una marea en els afers dels homes: / si un s’hi llença al moment de la pujada, / atrapa la fortuna; mes, si un deixa / que se li escapi, tot  el gran viatge / de la vida es consum en aiguamolls / i en racons de misèria. Ara surem / en plena mar; mentre que ens són propicis,/ aprofitem corrents; si no és així, /deixarem escapar l’avinentesa.

Juli Cèsar. Acte IV escena III. Traducció Josep M. de Sagarra.

i, finalment, i servida en safata de plata per en Lluís Bosch, del tot aliè al meu interès xecspirià -la qual cosa em meravella, càsumlacasualitatdelstrons-, Tots els dimonis són aquí, de Pere Antoni Pons:

Hell is empty and all the devils are here.

L'infern és buit; tots els dimonis són aquí.

La tempestat. Acte I escena II. Traducció de Josep M. de Sagarra.

Convindreu amb mi que al d'Stratford no li cal colesterol per a perdurar en la memòria dels mortals, pels segles dels segles. Amén.

____________________
Addenda:
(6|5|2013): En una sola persona, de John Irving. 

Així sóc, en una sola persona, molts personatges, i cap no és feliç.
Ricard II. William Shakespeare