un pam de món

Cap pam de món no és comparable ni repetible,

perquè cada un pesa democràticament en el món,

hi pesa des d’allà on pesa.

Perejaume, Paraules locals

MARTÍ SALES

Un pam de món

El crític

14|7|2022

Sortim d’excursió. El gos agafa la directa estimball amunt, per boscos que se’t fiquen al nas de tan verds. A baix, una cua d’aigua que s’enrosca. Les Guilleries —quin lloc mític, salvatge, on perdre-t’hi, d’on pouar-hi. Aquí neix l’imaginari d’en Ramon Mas, escriptor i editor de les Males Herbes, i és aquí on l’any passat van començar a gravar Sotabosc, una sèrie documental que parla a fons amb autors del segell sense haver de cenyir-se a l’actualitat ni als imperatius de la promoció d’un nou llibre. L’escriptor campa pel bosc i la càmera el segueix. No hi ha guió i tot és fruit de la connexió que s’estableix en aquell precís moment entre l’autor i l’entorn: és per això que el que hi diuen —en Pau Riba, l’Elisabet Riera, en Max Besora, en Ferran Garcia, l’Elena Bartomeu, l’Elisenda Solsona i en Roger Pelàez— ens arriba com un doll d’aigua fresca de la font. La fórmula és senzilla, triar bé els —pocs— ingredients i deixar que passi el que hagi de passar: estarà viu.

 *

Triplet: Guilleries és el carrer barceloní on tenen la seu Males Herbes, Guilleries és on es roda Sotabosc i Guilleries és el títol del darrer llibre d’en Ferran Garcia, publicat per aquesta editorial. És un llibre curt i frondós, amb un espeternec de fons d’incendi que avança inexorable i es menjarà un per un tots els verds de la fageda. De fet, aquests són dos dels elements principals de la novel·la: el bosc —misteriós, antic, salvatge, pura vida— i el foc —destrucció ingovernable, violència desmesurada, amenaça de purificació destructora. Les dues cares de la moneda: les ganes de viure que broten per tot i la mort que ens estalona.

Els protagonistes viuen en un estat permanent de fuga i exaltació; el perill els ronda, i tard o d’hora passaran comptes: la història és una llosa i una manera d’explicar-se la vida per entendre-la. A Guilleries, la rondalla és la unitat d’escriptura del destí compartit: s’explica el que ha passat perquè havia de passar i que n’és de brillant la guspira de llibertat quan els personatges s’alliberen per uns instants del jou de la història! Són precisament aquestes les guspires que tot ho cremaran. Qui detona involuntàriament l’acció que els passarà per damunt és el narrador, en Boi, un nano que tot just descobreix la vida encarnada amb tota la meravella i l’horror en els personatges principals: en Joan Tur, un bandoler malànima amb el carisma dels herois; en Bonaplata, un dolent de malson; el Noi; la Noia i l’àvia, una tendra bruixa sàvia.

Vet aquí una mostra de l’estil d’en Garcia, amb tots els seus elements: el cadàver enterrat de la mare, la natura amb els ocells, les lluites dicotòmiques ancestrals i generatives…

Quan vàrem arribar a la clariana del Pujoló on ella descansava, vaig estirar el braç amb el quinqué per poder veure el romaní i el llentiscle que jo imaginava que eren els ulls de ma mare, i també les altres parts del seu cos escampades en el garric i la sanguinària blava, vaig intentar sentir alguna merla que jo sabia que li agradava picotejar els seus cabells, però només vaig sentir una mallerenga que saltava de branca de pi en branca de pi. Hi ha un moment, al capvespre, que el dia i la nit sembla que lluitin a veure qui guanya. Sempre venç la nit, és clar, però sembla que el dia no hagi perdut l’esperança que, si s’hi esforça, avui ho aconseguirà. Després de lluitar, nit i dia ballen. Es fonen l’un en l’altra i ara veus el dia i ara veus la nit, i així van fent, al cel, a la terra, als rius i entre els arbres.

Afegitó: un corrent subterrani d’escriptura perillosa uneix Guilleries amb l’obra de Tom Spanbauer, de qui s’acaba de publicar el gran clàssic contemporani L’home que es va enamorar de la lluna (amb excel·lent traducció de Joana Castells). L’imaginari comú del trauma fondo d’on pescar històries truculentes amb un horitzó de redempció que de vegades s’assoleix i de vegades no.

l'estil segons vonnegut

En cuanto al uso del lenguaje: recuerda que dos grandes maestros del lenguaje, William Shakespeare y James Joyce, escribían frases que parecían casi infantiles cuando sus temas eran los más profundos. “¿Ser o no ser?”, pregunta el Hamlet de Shakespeare. La palabra más larga tiene tres letras. Joyce, cuando se sentía juguetón, podía enhebrar una frase tan intrincada y deslumbrante como un collar para Cleopatra, pero mi frase favorita de su cuento “Eveline” es esta: “Estaba cansada”. Alcanzado ese punto en el relato, ninguna otra palabra podría partir el corazón del lector tal como lo hacen esas dos.

La sencillez del lenguaje no es sólo respetable, sino quizás incluso sagrada. La Biblia se abre con una frase propia de las habilidades de un enérgico muchacho de catorce años: “En el principio Dios creó los cielos y la tierra”.

El estilo según Vonnegut. Cultura impopular. 28 | octubre | 2012.

 *  *  *

I aprofito l'avinentesa per dir que ja podem llegir en català Bressol de gat de Kurt Vonnegut, en versió de Martí Sales i publicat per Males Herbes, uns valents que acaben de fer el pas de revista a editorial. Llarga vida!

martí sales

Me'l va presentar en Girbén, que tampoc el coneix en persona, ni falta que ens fa. Jo estava a punt d'encetar l'ofensiva "Joan Sales", i, per tant, molt sensible a les coincidències. Martí SALES, parent del SALES que m'ocupava? Doncs sí: renebot. A hores d'ara ja no em cal cercar excuses per a parlar d'allò que em ve de gust, però si  les trobo, si despunta un fil i el puc tibar, em fa l'efecte que,

u, la cosa queda més arregladeta,

dos, res és perquè sí (o tot és per què no?, vés a saber).

N'havia sentit a parlar, vagament, d'en Martí Sales, barrejat amb noms com Kiko Amat, Anna Carreras, Gerard Guix, Llucia Ramis, Najat El Hachmi...un poti-poti surrealista. Ous i castanyes que només tenen en comú el fet d'haver nascut després del 1968 i que tots es dediquen a fer gargots. Els novíssims de torn; els d'ara mateix, vaja.

Llavors he recordat un article que vaig llegir fa uns anys a La Vanguardia; un intent, com qualsevol altre, de classificar la nova generació de narradors. Les etiquetes, inútils, com sempre. Prescindibles. A en Martí Sales li va tocar compartir cel·la amb l'Anna Carreras, acusats d'"Audàcia controlada". Representa que experimenten, però sense exagerar, amb modus. I com que no havia llegit res d'aquest Sales i la curiositat és un grau, m'he fet portar -de d'altres biblioteques, que a Vic no els tenim- Dies feliços a la presó i el poemari Huckleberry Finn.

I ara, un cop fetes les presentacions, penso que amb l'avinentesa passa una mica com amb el porc: si es vol, s'aprofita tot.

Seixanta-unè

La llengua, pel coll fins que gralli: que digui. Cal fer-la dir. Desafini o no, trencada, salvatge o tiquismiquis, ha de dir, encara que no vulgui dir res; encara que no hi hagi res a dir. Encara que no hi hagi res a dir, diguem-ho. Si us passeu el dia enllustrant-li les plomes, callada i bonica, s'esllanguirà i morirà.

Martí Sales. Dies feliços a la presó. Empúries, 2007. P. 265.

La multitud
és un lloc
on no creixerà
mai res.

Huckleberry Finn, P. 22.

He de confessar que
a voltes
ensopego
perquè no m'entenc la lletra
aràbiga i plena de sots: perdo la cal·ligrafia,
faig gargots.

Huckleberry Finn, P. 62