Goya i Faulkner
Passo per Castres sabent a l'avançada que m'aturaré llarga estona davant l'Autoretrat amb ulleres.
El bon viatger adelerat s'informa abans, i en una guia vaig veure una reproducció microscòpica d'aquest oli que desconeixia.
A partir d'ara, quan de nou pensi en Goya (un pensament més que útil), me l'imaginaré com sempre, un punt desastrat (mal va el que converteix un autoretrat en un rentat d'imatge; aquí cal atendre a Rembrand, el pare del gènere); un home descurat, doncs, però des d'ara amb ulleres. L'home que gravant Capritxos i Desastres s'ha deixat la vista.
Amb una anàloga documentació prèvia, amb una similar minva de la innocència espectadora-lectora, és com m'he aturat llarga estona davant The sound and the fury del Faulkner; una obra que, a diferència de la de Goya, en sabia el títol i el renom però que, igualment, desconeixia. (Una notòria diferència entre la literatura i la pintura és la il·lusió, que respecte a aquesta darrera encara mantenim, de què una llambregada equival a la contemplació... O potser no en sigui tanta la diferència.)
Així, sense tenir encara el llibre a les mans, ja tenia notícies de les raons del títol de l'obra, del tarannà de cadascun dels quatre germans i de la mena de mare que els havia parit; tot de dades esparses que m'orientaven sobre el pa que s'hi donava en aquesta novel·la. Fins i tot, i per boca del mateix autor en una entrevista, sabia la imatge de la Caddy enfilada que havia encès tot el neguitós, alhora que necessàriament pacient, procés literari.
Ara, quan ja he deixat enrere l'inguarible desori dels Compson, no té massa sentit demanar-me quina hauria sigut la meva lectura sense totes aquestes informacions prèvies. La que n'he fet era l'única que ara podia fer-ne; i cap de les ressenyes podia preveure quin recolze de la novel·la acabaria fixat al meu imaginari...
L'udol d'una òliba que la sensata de la Dilsey recordava haver escoltat en el moment de néixer el Benjy; un crit que preconitzava tota la malastrugança posterior... O aquell flaire de xuclamels al capvespre que tan insuportable resultava per a la sensibilitat alterada del Quentin.
És ben bé que llegir ens retrata. No sé a quantes òlibes dec haver sentit udolar sense entendre-hi cap mal presagi..., i del tresor de dolçor que guarden els calzes dels xuclamels en tinc els plànols des de ben menut. Això ja són dues pinzellades del meu autoretrat. També, de la coincidència entre la contemplació d'un Goya -proper i amb ulleres-, amb la lectura del Brogit, n'havia de sorgir algun paral·lelisme. Dins de la ficció, els llargs monòlegs interiors de Faulkner no busquen l'efecte de versemblança dels autoretrats? No van voler retratar, tant Goya com Faulkner, a una aristocràcia tronada i acarar-la amb la grandesa dels humils? Tots dos no coincideixen en aquell espai de permanència, per força reduït, que li concedim als grans, als que han aconseguit fer progressar el seu llenguatge? Des d'aquest estiu me'ls imaginaré amb ulleres: a Goya amb ulleres de llegir i a Faulkner amb ulleres de sol.
El bon viatger adelerat s'informa abans, i en una guia vaig veure una reproducció microscòpica d'aquest oli que desconeixia.
A partir d'ara, quan de nou pensi en Goya (un pensament més que útil), me l'imaginaré com sempre, un punt desastrat (mal va el que converteix un autoretrat en un rentat d'imatge; aquí cal atendre a Rembrand, el pare del gènere); un home descurat, doncs, però des d'ara amb ulleres. L'home que gravant Capritxos i Desastres s'ha deixat la vista.
Amb una anàloga documentació prèvia, amb una similar minva de la innocència espectadora-lectora, és com m'he aturat llarga estona davant The sound and the fury del Faulkner; una obra que, a diferència de la de Goya, en sabia el títol i el renom però que, igualment, desconeixia. (Una notòria diferència entre la literatura i la pintura és la il·lusió, que respecte a aquesta darrera encara mantenim, de què una llambregada equival a la contemplació... O potser no en sigui tanta la diferència.)
Així, sense tenir encara el llibre a les mans, ja tenia notícies de les raons del títol de l'obra, del tarannà de cadascun dels quatre germans i de la mena de mare que els havia parit; tot de dades esparses que m'orientaven sobre el pa que s'hi donava en aquesta novel·la. Fins i tot, i per boca del mateix autor en una entrevista, sabia la imatge de la Caddy enfilada que havia encès tot el neguitós, alhora que necessàriament pacient, procés literari.
Ara, quan ja he deixat enrere l'inguarible desori dels Compson, no té massa sentit demanar-me quina hauria sigut la meva lectura sense totes aquestes informacions prèvies. La que n'he fet era l'única que ara podia fer-ne; i cap de les ressenyes podia preveure quin recolze de la novel·la acabaria fixat al meu imaginari...
L'udol d'una òliba que la sensata de la Dilsey recordava haver escoltat en el moment de néixer el Benjy; un crit que preconitzava tota la malastrugança posterior... O aquell flaire de xuclamels al capvespre que tan insuportable resultava per a la sensibilitat alterada del Quentin.
És ben bé que llegir ens retrata. No sé a quantes òlibes dec haver sentit udolar sense entendre-hi cap mal presagi..., i del tresor de dolçor que guarden els calzes dels xuclamels en tinc els plànols des de ben menut. Això ja són dues pinzellades del meu autoretrat. També, de la coincidència entre la contemplació d'un Goya -proper i amb ulleres-, amb la lectura del Brogit, n'havia de sorgir algun paral·lelisme. Dins de la ficció, els llargs monòlegs interiors de Faulkner no busquen l'efecte de versemblança dels autoretrats? No van voler retratar, tant Goya com Faulkner, a una aristocràcia tronada i acarar-la amb la grandesa dels humils? Tots dos no coincideixen en aquell espai de permanència, per força reduït, que li concedim als grans, als que han aconseguit fer progressar el seu llenguatge? Des d'aquest estiu me'ls imaginaré amb ulleres: a Goya amb ulleres de llegir i a Faulkner amb ulleres de sol.
Jordi Girbén i Maurício
És ben bé que llegir ens retrata, Girb. No vaig sentir pas udolar cap òliba, el primer cop. Ara, la segona vegada que m'enfronto al brogit(aquest cop amb ulleres), l'he sentida amb tota claredat.
ResponEliminaAquest és el meu primer Faulkner. M'hi vaig posar absolutament indocumentada -una mà davant i l'altra darrera- i el vaig llegir com si fos una criatura a qui parlen en una llengua estrangera. Els nens no tradueixen, ni s'encaparren amb gramàtiques i coses d'eixes. Vaig pillar l'argument (més o menys) i em van quedar quatre o cinc imatges molt potents. I la sensació que no havia llegit una novel·la, sinó una poètica. No em refereixo a que el text tingui el caràcter, el to, la força d’inspiració, etc., propis de la poesia (que també), vull dir que em fa pensar en l'ídem d'Aristòtil: un tractat sobre literatura, pura teoria del discurs literari posada en pràctica. En Faulkner barallant-se amb les estructures narratives, provant de trobar la seva manera de fer.
I d'això va la meva segona lectura, de mirar d'entendre "el com". Més o menys.
Com a novel·la, no sé jo si la qualificaria de "puta obra mestra", tal i com fa molta gent que es veu que sap de què parla -si ell va dir que "no se n'havia sortit", qui som nosaltres per a esmenar-li la plana-, però tant me fa això que amb l'intent en tinc ben prou. Un gran fracàs, en tot cas.
“Yo había empezado a contar la historia a través de los ojos del niño idiota, porque pensaba que sería más eficaz si la contaba alguien que sólo fuera capaz de saber lo que sucedía, pero no por qué. Me di cuenta de que no había contado la historia esa vez. Traté de volver a contarla, ahora a través de los ojos de otro hermano. Tampoco resultó. La conté por tercera vez a través de los ojos del tercer hermano. Tampoco resultó. Traté de reunir los fragmentos y de llenar las lagunas haciendo yo mismo las veces de narrador. Todavía no quedó completa, hasta quince años después de la publicación del libro, cuando escribí, como apéndice de otro libro, el esfuerzo final para acabar de contar la historia y sacármela de la cabeza de modo que yo mismo pudiera sentirme en paz. Ese es el libro por el que siento más ternura. Nunca pude dejarlo de lado y nunca pude contar bien la historia, aun cuando lo intenté con ahínco y me gustaría volver a intentarlo, aunque probablemente fracasaría otra vez.”
Coi, avui m'he llevat un pèl massa comunicativa, veig. Dispenseu la llargària.
ResponElimina..gracies pel(s) dibuix(os) Girbén...
ResponEliminaVist així, amb distanciament, no queda pas tan malament. Les ulleres del retrats inicials, expliquen bé això de les ulleres de llegir i de sol. Cal llegir amb atenció als grans, però... Ull viu a què no ens enceguin!
ResponEliminaAquest ja el tenim i, també, la següent i l'altre.
La següent és genial! I l'altre, també.
ResponEliminaQuina sort, la nostra. Me'n faig creus, Girb.
Ara se m'acut, a propòsit del brogit, que si mires d'explicar una cosa als altres (per hermètic que siguis de mena) i no t'entens ni tu, tens dues opcions o refugiar-te en la incomprensió (bah, pots comptar, què vols que entenguin aquests totxos) o admetre la possibilitat que (potser, potser) no t'has explicat prou bé.
ResponEliminaSi només parles per a tu i els teus amics, és del tot diferent. Però llavors crec que ja no caldria publicar. No ho sé.
I posats a pensar, ara acabo d'adonar-me que, de tots els llibres que hem llegit al club, tan sols en dos casos he tret a fer un volt a la "lectora a qui interessa més com s'explica la història que la història mateixa". La lectora d'estils, en podríem dir. El com i no el què. Un és el brogit (l'únic que jo hagi llegit dos cops seguits). L'altre és el "Jekyll & Hyde", on, si recordeu, també hi havia un joc de narradors de barretada. Pel meu gust, és clar.
ResponEliminaSuposo que són incomparables, a nivell d'ambició narrativa, si més no, però a mi em serveixen per a distingir quan una cosa és reixida o no. El Jekyll te'l pots llegir (i seria una llàstima) per la trama, però té moltíssimes capes, com una ceba. En funció del que portis a la teva maleta, en pots treure més o menys suc, però no et fot una coça al cul i et fa sentir un merdós. Admet diverses formes d'acostament i múltiples lectures. Reeixida, doncs.
El Brogit és un meravellós experiment apte només per a lectors ironman. I si pot ser, lectors que també vulguin escriure o que ja ho facin. La resta, ja s'hi poden anar posant fulles, que només trobaran un orgue de gats. Abans d'arribar a la ceba ensopegues amb un tros de roc immens, per dir alguna cosa. Ai, m'empatollo, ja ho veig.
Molt d'acord amb el teu darrer comentari, Matilde. De fet, hi ha obres que millor no explicar-les, i, fins i tot, ni explicar-se-les un mateix ; t'agraden i ja està. Jo opino, i no sé si aquí ja ho vaig escriure, que en el cas de, per exemple, els llibres d'autors com Faulkner, es poden comparar amb l'art abstracte, que t'agrada (o no) més en funció del com que del què, més per com està resolt el tema que pel tema en si.
ResponEliminaGràcies a un amic, que féiem un viatge per França i sabia que existia aquest museu a Castres, també vaig poder veure aquest retrat insòlit de Goya, molt bo. De tota manera, recordo més com em van impressionar els gravats, que jo no havia vist mai al natural.
Només volia afegir que no s'hauria de fer gaire cas del que digui el propi autor, a favor o en contra, de la seva obra. Molts escriptors han donat com a "fracàs" obres que ha resultat que no ho eren tant (o no ho eren, directament). I a la inversa, també. Si Faulkner era capaç de falsificar alguns aspectes de la seva vida (sembla ser que ni de lluny es va acostar a l'Exèrcit, durant la I Guerra Mundial), qui no ens diu que no volgués edulcorar el seu procés d'escriptura ?
ResponEliminaTens raó, potser l'autor no és la persona més indicada per a valorar la pròpia obra. En tot cas, i encara que en Faulkner volgués fer-se l'interessant, jo hi estic absolutament d'acord, no ha acabat d'explicar la història prou bé (pel meu gust. Ara, la intenció és fabulosa.
ResponEliminaSí, també penso que està mal explicada.....des del punt de vista de la narrativa convencional, és clar. Això il.lustra una pregunta que alguns ens fem: després de segles i segles d'"explicar", "narrar", fer "històries", d'una determinada manera, mirant d'enganxar al lector com si fos un nen a qui se li explica una rondalla abans de dormir, no es pot escriure prosa sense que pesi tant el pes,la faixa de l'argument ? Si estem d'acord que els "best sellers" només s'aguanten per això, per històries enginyoses ben resoltes, aleshores per què no busquem altres maneres de narrar ?...I no pot ser que el 2011 encara estiguem així,i que el sostre de la narrativa siguin obres dels anys vint i trenta ; que poc que ha evolucionat, no, la literatura ?
ResponEliminaQuan dic que no explica la història prou bé, la que s'explica malament sóc jo. No em refereixo a l'argument, Doctor, ja t'ho he dit abans que no m'interessa un carall, l'argument. Crec que no s'acaba de sortir en la manera de carregar-se la narrativa convencional, que dius tu. Ja ho sé que el temps no és linial, ja ho sé que no pensem seguit. Ja ho sé, tot això. Fins i tot crec que entenc el que prova de fer. I quina canya quatre narradors, cap d'ells la Caddy, per cert, i quin dibuix de la Caddy que ens queda sense necessitat de que ella expliqui res. No fotis, Doctor, no parlo d'arguments, parlo de l'experiment. O és que el fet que un miri de cercar noves formes de narrar és garantia de res? O és que per a ser literàriament güais hem de renegar del dinou i ens han d'agradar les coses que comencin pel final i acabin pel principi, quan més complicades, millor, que si la plebs les enten, pots comptar? Adoro El brogit i la fúria, m'ho estic passant teta, la mar de distreta lligant caps, ensopegant amb un símbol i un altre, però continuo pensant que no està ben resolt. Clar que jo sóc postantiga. I a la tal literatura, si mai l'he vista no me'n recordo.
ResponEliminaEn justícia, hauria de ser capaç d'explicar per què trobo que el brogit no està ben resolt. Però sóc molt lenta i encara no ho sé. He dit encara. I t'agraeixo molt les preguntes, Doctor: són el millor pigall per a aquesta cegueta.
ResponEliminaI ara acabo de recordar una cosa que deia en Casassas (crec, no podria ficar la mà al foc): "Vosaltres que us dieu premoderns, què fareu quan arribi la modernitat, quedareu parats".
ResponEliminaI d'això de l'evolució de la literatura i blablabla, quan més va més crec que, després de segles i segles de narrar i barallar-se amb les paraules i les tècniques i el que vulguis, d'agafar la llengua "pel coll fins que gralli" i etcètera etcètera, acabarem tornant al gruny primigeni i serà l'hòstia de modern i evolucionat.
Grrr.
ResponEliminaNo estàs mai content, Òscar...
ResponEliminaPotser jo tampoc m'explico bé, Matilde. Volia dir només que subscric el que diu Carles H. Mor sobre la incoherència i el fet que una obra literària no la necessita, i que, vaja, això no són matemàtiques ni química,ni cap ciència cartesiana - més aviat al contrari -, on els experiments han de sortir bé,sinó una altra cosa, i que si no es "resol" bé, no passa res...A més, què vol dir estar o no ben resolt ? Jo sostinc que quan diem en això, mal que tu em diguis el contrari, ens centrem massa en el QUÈ ens explica.I si resulta que Faulkner no ens vol "explicar" res ? Jo l'entenc com un poeta hermètic, apassionat i a vegades brutal i maldestre, que s'expressa en forma d'allò que en diem "novel.la", però sigui perquè no en sabia més, o sigui perquè ho buscava així, l'etiqueta només li serví per trobar un editor ; els lectors penso que faríem bé de llegir-lo com una mena de llibre dels profetes bíblic, ple de mals averanys enigmàtics i incomprensibles, però amb rerafons poètic.
ResponEliminaPer altra banda, sobre això de l'"evolució", ja m'estaria bé que tornéssim als grunyits de quan l'home no sabia, amb prou feines, ni dibuixar...però, caram,, movem-nos, que estem aturats en Joyce, Faulkner i algun més (tant autors com lectors) !! I sobre els clàssics, jo sóc el primer que els respecto, i justament per això m'emprenya certa literatura actual que no és més que un refregit d'aquella. I si parlo d'"evolució", amb tots els matisos que volgueu sobre la parauleta, és perquè ja estic fart de còpies en color i paper satinat de flauberts, stevensons, poes, faulkners etc.,etc., presentats com si ningú hagués escrit abans.
Acabáramos!: un poeta. Per les barbes de Tolstoi! I dels que no rimen, ni menus!! Que no sigui això el que em confon. És broma, Doctor. Gràcies per ficar-hi cullerada, que així tot plegat és més distret. De debò.
ResponEliminaNi de lluny faré un comentari a l'alçada de tots vosaltres, he sigut incapaç d'entrar en la història , quasibé em marejo, no entenc que volia fer en Faulkener amb els pobres lectors i no crec que sigui el mateix contemplar art abstracte que llegir l'absracte. Perdoneu, aquest és el comentari d'una ignorant que no esta a l'alçada i que sí s'ho passa bé llegint a Toltoy i Dobstoiebsky.
ResponEliminaBenvolgut anònim, que ets anònima,
ResponEliminaNo et deixis enlluernar per les nostres perorades. De fet, veig que no ho fas. No t'hem de perdonar res, al contrari, t'agraeixo enormement el comentari. En quant a això de la ignorància, bé, la meva fa 1'57 d'altura i és un gran animal de companyia!!
Vindràs amb samarreta, el dia 27? "Faulkner me confunde"? En tot cas, m'hi jugo un pèsol que sempre recordaràs El Brogit com un d'aquells llibres inexpugnables que vas obrir per culpa d'uns tarats carregats de bona voluntat.
Gràcies pel comentari, anònima. Moltes, moltes de gràcies, que deia aquell.