skip to main |
skip to sidebar
Per què l'escriptura ens fa perseguir l'escriptor? Per què no el podem deixar en pau? Per què no hi ha prou amb els llibres? Flaubert pensava que n'hi havia d'haver prou: pocs escriptors han cregut més que ell en l'objectivitat del text escrit i en la insignificància de la personalitat de l'escriptor; en canvi, tot i així, prosseguim desobedientment. La imatge, la cara, la signatura; l'estàtua noranta-tres per cent de coure i la fotografia de Nadar; el retall de roba i el floc de cabells. Què és el que ens fa àvids de relíquies? Que potser no ens creiem prou les paraules? Creiem que les deixalles d'una vida contenen alguna veritat afegida? Quan Robert Louis Stevenson va morir la seva mainadera, que tenia mentalitat per als negocis, va començar a vendre tranquil·lament cabells que pretenia que havia tallat del cap de l'escriptor quaranta anys abans. Els creients, els buscadors, els perseguidors, en van comprar prou per farcir un sofà.
Julian Barnes. El lloro de Flaubert. Ed. 62, 2010. P. 14.
Missatge per al Doctor Vilardekyll a propòsit dels errors ortogràfics i d'impressió de la edició d'El brogit de Proa (taronja, tapa dura, per a entendre'ns):
ResponEliminaMecàsum, que he perdut les meves anotacions al respecte!! I mira que hi vaig trobar un munt d'exemples...
Per sort, en llunàtic en parla aquí .
"Llurs veus s'enfilaven pel turó, i les tres canyes gràcils com fils equilibrats de foc rabent. Em vam saludar en passar, sense aturar-se."
N'és plé de canvis de temps verbals d'aquests que em temo no tenen res a veure amb l'experiment faulknerià, dic jo.
Ah, i el text d'avui és per a en Mitchum, que ahir va tornar a plantejar el delicat assumpte de la importància que té conèixer la biografia de l'autor per a entendre l'obra. Sense acrimònia, Mitch, de veres. Es tracta d'una coincidència còsmica, perquè ara llegeixo Barnes i m'ha fet una gràcia que te mueres haver trobat això.
ResponElimina...no tingueu por, per la meva part, s'han acabat els aspectes "biografescos" que algú pot considerar "marujeo" com (suposo que) va quedar clar ahir....
ResponEliminaOsti, sí, no vas ni dir on va nèixer Faulkner!!!
ResponEliminaCom ens hem de veure, Mitch.
Espai reservat per a ús intern:
Has anat a la Caixa?
Demà mirarem de fer l'undemà?
P.S.:L'Acrimònia és una dona del meu poble a qui tothom defuig, perquè és irritant de mena.
Fins demà, Mitch! Cuida't la cantera, plis.
Si
ResponEliminaO.K. ho podem fer d'aquella manera, vull dir, ja saps, a no ser que tinguis alguna cosa pensada...
P.S. records a l'Acrimònia
Fins demà,
Per començar podriem dir que va venir un dels més grans admiradors de l'escriptor i que no vam parlar de si l'alcohol va tenir alguna cosa a veure (!) amb l'aparent desgavell de l'obra....tema realment suggerent
-Gràcies, doncs.
ResponElimina-Sí, estaria molt bé fer-ho d'aquella manera, avera si els altres s'animen i ens foten un cop de mà.
-De part teva.
D'acord, començarem així, amb la visita de l'inefable fgt...
I després, podríem continuar amb El lamento de Mitchum (i de Matilde, que no estàs sol, coi)...
ResponEliminaPersonalment m'ha consolat comprovar que certa editorial no només comet massacres diverses amb llibres d'autors sense importància i de gèneres minoritaris sinó també amb novel·les de genis consagrats internacionalment.
ResponEliminaJo crec que quan admirem un artista de la mena que sigui, conèixer la persona només ens pot decebre, de totes maneres jo acostumo a sentir curiositat (malsana, segur).
La curiositat no és malsana ni quan s'aplica a la vida dels escriptors, crec. A mi el que em molesta, o no m'agrada, és l'psicoanàlisi, interpretar l'obra en funció de la biografia de l'autor. Vull el text i prou. Si hi ha violència, hi ha violència, no vull saber si és clar, com que els seus pares (els de l'escriptor)el van atonyinar dia si, dia també...
ResponElimina"Creiem que les deixalles d'una vida contenen alguna veritat afegida?", pregunta en Barnes. Jo crec honradament que no. Jo crec que la veritat també s'inventa.
Missatge urgent d'última hora per a en Mitch:
ResponEliminaDoncs, res que he acabat de dinar i he agafat el conte d'en Faulkner que ens vas regalar ahir Una rosa para Emily, i mira, pimpam, fins al final. I els putos monstres, Mitch, que he vist Poe (i a l'Annabel Lee, no em preguntis com) i el més sorprenent: se m'ha aparegut la senyoreta Havisham, de les Grans Esperances de Dickens, amb el seu vestit de núvia en flames!! Llegir és perillós. Faig tard a la feina per culpa de tot això. Gràcies Mitch, un gran regal.