dijous, 29 de setembre del 2011
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
novembre
caro diario
galeria de lectors
miles hyman
·
alex russell flint
·
gustav adolph henning
·
alison bechdel
·
calderara
·
reginald higgins
·
rebecca campbell
.
georges lepape
tomine
j.d. salinger
andré kertész
|sim| sadurní vergés
vittorio matteo corcos
jack vettriano
raquel marín
dennis hopper
nazif topçuoglu
manolo
manolo
bogdanov-belsky
beryl cook
març rabal
magritte
rebecca miller
david hockney
francis bacon
ricardo daniel silva
jahaziel minor
iman maleki
elizabeth peyton
théodore roussel
corto maltés
balthus
antonio lópez
hammershøi
pène du bois
picasso
tony soprano
botero
matisse
maurice askenazy
edward hopper
edward hopper
edward hopper
edward hopper
franz eybl
vermeer
norman rockwell
fragonard
Bé, com ja vaig dir ahir potser hagués estat millor pels que no havien llegit mai Faulkner, començar amb una altre títol com per exemple Santuari o Intrús a la pols,...el que em sabria realment greu és que algú s'allunyés d'ell `per culpa d'una mala orientació lectora, com fan molts joves a l'escola, això no m'ho perdonaria mai,...per això també el conte que vam repartir Una Rosa para Emily (efectivament MU amb ressons de Poe i sobretot de l'escriptor preferit de Faulkner, Dickens) espero que esmeni l'errada....
ResponEliminaDoncs no estàs sol amb això de la culpa, Mitch, perquè al juliol ja em vas dir ai, ai, no sé jo si no seria millor deixar-nos de brogits, Mati... i jo ni hablar, endavant, pit i collons, egoisme pur, perquè volia llegir Faulkner, i ara aquesta pobre gent no s'hi acostaran mai més. En fi, que prenguin la bona voluntat i que Faulkner ens perdoni.
ResponEliminaI, positiva com sóc de mena, ara se m'ha acudit que podríem mirar de passar a la història com el club de lectura on els participants no poden acabar cap llibre i programar una temporada de Ulisses, (què dic, Ulisses, Finnegans Wake!!), Tres tristes tigres, La muntanya màgica, Cien años de soledad, À la recherche i d'altres títols d'aquests ben recurrents en les llistes de les lectures més abandonades de tots els temps. Quina meravella, un club de lectura on ningú és capaç d'acabar cap llibre. Aquesta és la via, Mitch!!
Bromes a banda, jo trobo que l'oferta d'aquesta temporada es prou diversa com per a permetre que cadascú pugui abandonar o acabar en funció dels seus interessos.
Ens hem equivocat, sí, però no passa res, Mitch.
Afortunadament no som metges, per exemple.
...doncs no està malament la idea....
ResponElimina...i ara parlem del sud profund....
ResponEliminaMolta gent té la dèria de titllar aquesta literatura de "gòtica",...el gòtico sureño i blablabla...sobretot per la corrua de personatges estrafolaris i "freaks" que parareixen a les novel·les dels autors (Faulkner, O'Connor, McCUllers, Welty...etc), però en un article espectacular Carson McCullers diu que no es així i que s'asemblen més als realistes russos que no pas a la literatura gòtica, és un article que no té "desperdici" (noi ara no em surt el mot correcte en català i tothom coneix la immediatesa d'això dels comentaris als blocs)
Al soroll i la furia per exemple,Benjy i la fira que arriba al poble, m'imagino, a part del que toca una cançó amb una serra, tot una exhibició de Freaks digna de la sèria Carnivale (sempre la inevitable TV)
"No té deixalla"?...perdó, perdó i perdó.
ResponEliminaBlogger ha vetat l'fgt i no li permet enviar-nos comentaris. Me l'ha fet arribar al correu i aquí el teniu. Diu:
ResponElimina"Us havia escrit un comentari de 5 paràgrafs llargs, però no sé com l'he borrat. No és el dia de deixar notetes avui.
Vaig, doncs, de cara a barraca. Deia més o menys això: repassava la trobada d'ahir (d'avanç d'ahir), i incitava els lectors amb bona voluntat a no defallir i seguir llegint el mestre FAULKNER amb el conte que us va regalar en Mitchum, molt ben triat per l'exemple que vull donar. El conte comença així: "Cuando murió la señorita Emily Grierson,...".
Ara em venen a la memoria els començament de dos genials obres de dos genials autors. De J.L.Borges i el seu El Aleph: "La candente mañana de febrero en que Beatriz Viterbo murió,...". De Gabriel García Márquez i Crònica de una muerte anunciada: "El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar...". Amb això vull dir que FAULKNER va influir i influeix encara avui en dia. Segur que hi ha més exemples però no em venen al cap. El Doctor em suggereix dos relats de Maupassant, que desconec. Jo confesso.
"El soroll i la furia" éss un desgavell aparent, tal com deies ahir Mitchum, és desgavell aparent però coherent. Ah, i justifico que m'ha agradat més el primer capítol: Prefereixo un boig conegut (Benjy), que un savi per conèixer (Quentin).
Bé, i abans d'ahir no vaig dir massa res perquè la vergonya em perd.
També vull agrair a tots els clubaires la bona predisposició per llegir FAULKNER, i que si mai s'ho repensen, aquells que van dir que no el llegirien més, a banda dels seus relats i les novel·les proposades per en Mitchum, hi ha la novel.la "La paga de los soldados", que és molt menys carregosa, críptica... i de dificil comprensió que "El soroll...". Més assumible serien les paraules.
Be, i per últim dir que no us disculpeu Matilde i Mitchum, no us heu equivocat. A parer meu. Almenys un FAULKNER a la vida s'ha de llegir, si més no serveix per saber que sempre adoraràs aquest escriptoràs, o mai el llegiràs. I tens la discussió assegurada.
Fgt"
Bé, no sé si cal recordar que fa uns deu dies em vaig emprenyar com una abella arrel d'un comentari de l'fgt en aquest bloc. Em va semblar d'una impertinència garrafal i l'hi vaig dir.
ResponEliminaPer això em va semblar un gest magnífic que dimarts gosés comparèixer. Un gest que l'honora. No el vam lapidar ni res, com heu pogut comprovar. Som civilitzats i comprensius amb les febleses humanes, per la part que ens toca. Un mal dia el pot tenir tothom.
Un i prou, perxò. El segon cop ja som un pèl més expeditius.
ResponEliminaEs ben bé que llegir ens retrata. Vull dir que el conte que ens va regalar en Mitch a mi m'ha dut de pet als antecedents (Poe, Dickens) i en canvi l'fgt ha tirat avall, cap als possibles descendents. Hi rumiaré intensament. O no.
ResponEliminaDe tota manera, que aquests contes comencin amb un o una que es mor no em sembla prou per a parlar "d'influència de Faulkner". Això ja ho sé ara, sense donar-hi gaires més voltes.
ResponEliminaEscric des del mòbil, que com FAULKNER sóc pagès jo també. A veure si des d'aquest aparell meu no tinc cap peoblema pela comentaris.
ResponEliminaSi, tens rao Matilde, amb una frase no n'hi ha prou, però m'ha fet certa gràcia que comencessin més o menys igual. Jo, que no sóc ningú més tret de mi, tinc un peix dins d'una peixera i es diu Vardaman. De moment es tot l'homenatge que li puc retre... al mestre.
Febleses humanes, en dius? Bé, fisicament et dono la rao.
Fgt
Avera, avera, avera, fgt, és que no sé si t'entenc bé, que això de no veure la cara a qui t'està dient "Febleses humanes, en dius? Bé, fisicament et dono la raó", pot ser interpretat com una apel·lació a la pietat barata aquella del "ai, pobret" i això a mi no em serveix com a justificació de les impertinències. No és un atenuant. Espero haver-me equivocat en la interpretació.
ResponEliminaLa raó es pot confitar? Ho dic perquè si la resposta és no, no la vull, que no sabria que fer-ne.
I ara, si et sembla, deixarem de parlar de tu i ens limitarem a "El brogit i la fúria".
En Miquel V. també m'ha escrit un correu davant la impossibilitat de penjar comentaris en aquesta casa. Blogger ens està boicotejant.
ResponEliminaEn espera de reprendre l'emissió amb tota normalitat, us copiu el seu missatge:
"Al igual que en Ferran, porto intentant penjar no sé quants comentaris a "De casa al club" i no ho aconsegueixo ; em queden buits els missatges, un cop els he escrit (text i nom, tots dos, i per més "recochineo" em diu que no puc deixar-ho en blanc !) Els meus escrits anaven: 1) Elogi de "Una rosa para Emily" 2) De Faulkner i de que teniu el meu recolzament pel títol que heu triat 3) Llarguíssim matís sobre si cal parlar de lees biografies dels escriptors ("ni tanto ni tampoco" !) i 4) Prenc nota dels errors de Proa, que deuen ser de collita pròpia (i inconscient) del corrector i/o del taller gràfic."
Ai, Mitchum, de moment ens recolzen els qui ja havien llegit Faulkner abans d'ara. Els altres, les víctimes noves de trinca, no diuen ni mu. XD!
ResponElimina..què passa amb el blogger?, no serà que boicoteja als escriptors perquè de moment només no poden entrar els escriptors...
ResponEliminafgt jo també et volia agraïr personalment la teva presencia de dimarts, perquè si bé no vas obrir gaire la boca es palpava la presencia de Faulkner i com que ningú havia begut (que es notés) deuries ser tu,...també van ser útils les teves referències a la paga dels soldats i mosquitos, dues novel·les que no estan entre les més famoses de l'autor i per tant poc comentades....salut i gracies company
...respecte a les biografies (doc) no cal que en parlem més perquè estic segur que al final estariem tots d'acord i tampoc és això,...jo t'ho diré ben clar, crec que les novel·les acostumen a parlar de la vida de l'autor, és a dir que quan algú vol escriure una novel·la no només per vendre molts exemplars ho fa per exorcicar els seus dimonis interiors (!) i moltes vegades una visió als "dimonis" de l'autor aclareixen certs aspectes de l'obra....
ResponElimina...un altre tema que també vam tocar fou la reacció del lector davant un text com aquest, perplexitat, força de voluntat i coratge per acabar-lo, abandonament, canvi de lectura,
ResponEliminaPer curiositat, apart dels tres convençuts, algú més va acabar el llibre?
ResponEliminaQuatre o cinc més, d'un total de divuit. Tres encara estan "en ello". Alguns (que l'han acabat) no volen tornar a sentir parlar d'en Faulkner ni en set vides que tinguessin. D'altres estan contents d'haver sobreviscut a una cosa tan estranya. Una està encantada amb el darrer capítol. Més o menys.
ResponElimina..si,si, Allau, penso que la majoria el va acabar, potser algú va pensar que maleït el dia que el van començar, però molts el van acabar...
ResponElimina..pot haber-hi certa contradicció entre la resposta meva i la de la MU a la pregunta de l'Allau, com sempre, feu-li cas a ella...
ResponEliminaContiuna això bloquejat. Escric, altre cop, des del mòbil. Volia tornar a dir-hi la meva però crec que ha quedat clar, i no vull interrompre més els altres comentaristes.
ResponEliminaJo també tinc una estupida curiositat, per quin 7 sous l'Allau pot comentar-vos i ni jo ni l Doctor podem, es que hi ha un complot contre els defençors a ultrança d'en FAULKNER?
Bromes a part, merci Robert. No m'has d'agrair re, fes-ho al mestre en tot cas. Per cert, no anava begut!
Si s'escau quan llegiu Céline tornaré a venir. Una bona lectura, de les que també en tinc 2 exemplars, una en cada idioma que m'és possible entendre.
Fgt
Fgt, ja saps que pots venir quan et doni la gana o ho consideris convenient, aquí sempre seras benvingut, en quan a perquè tu no i l'Allau si, no en tinc ni idea....ja ho investigarem i si ho aconseguim saber t'ho direm....que raro, la veritat.
ResponEliminaEp, Fgt, que jo també sóc defensor a ultrança de Faulkner. El motiu deu ser un altre.
ResponEliminaAra, pel Club jo potser hagués proposat "Mentre agonitzo".
..si, Allau, si, tens tota la raó...tant de bo escoltés més a la gent i no volgués fer sempre el que jo penso,...però noi, un és com és...ah, per cert, els vaig regalar (com una mena de contrapartida) el conte Una Rosa para Emily on apareix un personatge ben Dickensià....
ResponEliminaL'han llegit de cap a rab(i si no és veritat, que piulin):
ResponEliminaEn Jaume, la Dolors P., la Dolors M., la Dolors C.(sí, un fotimer de dolors!), en Josep C., la Pilar...i no te'n sabria dir ningú més.
Estan "en ello": l'Onte, la Roser i en Gaietà.
Aquestes són les xifres, més o manco. Si em descuido algú, doncs ja triga en fer-m'ho saber.
A mi m'ha agradat molt; tinc el llindar del dolor molt alt.
ResponEliminaAra que ja fa dies que he acabat la segona lectura, crec que començo a entendre què carai no m'acaba de fer el pes. Sospito que l'artefacte se'm fa carregós, me'l trobo massa. Aquesta mena de trencaclosques (o teranyina o el que sigui) que al final quadra i estàs molt contenta -caram, eureka; si et fixes qui és el negre de torn que cuida d'en Benjy, ja saps en quina època estàs!- però ben mirat cal embolicar tant la troca per a voler trencar amb el rotllo "plantejament-nus-desenllaç"? Massa enginyeria.
Em faig vella, em van les coses sense tanta parafernàlia. Però encantada de la vida d'haver-me estrenat amb el Brogit. I el meu capítol preferit, el del savi per conèixer, que diu l'fgt: el d'en Quentin.
Allau, pronostico que amb "Mentre agonitzo", tres quarts del mateix. Menys críptica encara. "La paga..." perfecte.
ResponEliminaMatilde, si "et va" la segona part, llegeix "Seymour: una introducció", d'en J.D. Salinger. Seymour és un Quentin. Conte llarg o novel.la breu, altament recomanable, i per mi del millor de Salinger. Seymour, una altre influència del Mestre.
Fgt... Ja he deixat d'utilitzar l'ordinador.
En Miquel V. encara no pot deixar comentaris. Faig de missatgera. Diu:
ResponElimina"Segueix igual el blog. Com que no estic tan modernitzat com en Ferran, m'haig d'acontentar en fer servir l'ordinador de casa. En realitat, només volia respondre'l a ell sobre això de Quentin i Seymour, ja que no hi estic d'acord. Salinger no és hereu ni deixeble de Faulkner, si no més aviat de Mark Twain. Per origen i condició, i per formació literària, així com per l'estil, són autors quasi oposats. I el personatge creat per Salinger, Seymour Gross,és un neuròtic i suïcida, sí, però aquí comencen i acaben les semblances. Les intencions i el discurs del relat són molt diferents dels de Faulkner."
(el bloc del club de tortura de la biblioteca Joan Triadú de Vic). A mi em va agradar molt "Mientras agonizo", molt. Espero repetir amb Faulkner algun dia, però tinc molts llibres fent cua ara mateix.
ResponEliminaHahaha. Sí, Òscar, sí, així són les coses. A mi el que més m'al·lucina és que es sacrifiquin voluntàriament.
ResponEliminaJo repetiré Faulkner. Mientras agonizo i després Absalom, Absalom!. Quan pugui.
Pensar per escrit.(Dispenseu)
ResponEliminaEm sembla que ho he repetit prou com per a que tothom sàpiga que estic llegint "El lloro de Flaubert". I he trobat això, que em serveix per a il·lustrar els meus "peròs" al Brogit:
"Al seu llibre, l'autor ha de ser com Déu en el seu univers, present arreu i mai visible" (representa que això va dir-ho Flaubert)És clar, en el nostre segle això s'ha interpretat profundament malament. Fixeu-vos en Sartre i en Camus. Déu és mort, ens deien, i per tant també és mort el novel·lista com Déu. La omnisciència és impossible, el coneixement de l'home és parcial, per tant la mateixa novel·la ha de ser parcial. Això sona no només esplèndid, sinó també lògic. Però n'és, d'esplendid o de lògic? [...]Anant més al gra, la suposada divinitat del novel·lista del dinou no va ser mai més que un recurs tècnic; i la parcialitat del novel·lista modern és igualment un estratagema. Quan un narrador contemporani dubta, manifesta, malentén, juga jocs i cau en l'error, dedueix de fet el lector que s'està reproduint millor la realitat?... blablabla I acaba dient:
I em sembla molt bé; però no ens enganyem quant a l'artifici que implica.
Ah, i sobre allò que dèiem l'altre dia de "la història mal explicada", que semblava que a mi només m'interessava l'argument, ja ho vaig dir que me la bufava, sobretot perquè no em va representar cap problema, que l'anava seguint força bé, i no contenta amb això, fins i tot em vaig permetre d'omplir algunes llacunes argumentals amb collita pròpia (sí, així és com llegeixo jo, ja em perdonareu). O, fins i tot, de consumar l'incest Caddy-Quentin (escena tòrrida, us ho asseguro).
ResponEliminaPerò hi ha una cosa que em fa ballar el cap. Per què carai Faulkner va publicar, al cap de no sé quants anys, l'apèndix aquell on explica la genealogia dels Compson,(o el que sigui que explica, perquè jo no l'he llegit, ni ho penso fer)? Avera si el que patia per l'argument era ell.
...jo penso que el deuria escriure per acompanyar la seva creixent popularitat i consideració, és a dir a rel de Portable Faulkner la crítica i el públic van anar rendint-se a l'obra d'en WF i segurament deuria ser el Brogit....el darrer reducte d'incomprensió, així que per reblar el clau i acabar de situar la familia Compson a Yoknapatawpah (o com c***** es digui) va elaborar aquest apèndix,....nose
ResponEliminaA vere si puc presumir d'haver-me'l llegit, poc a poquet, i des de la primera a la darrera paraula. Ara ja està, i els dos llibres vinents són llegidors a més no poder.
ResponEliminaYoknapatawpha, Robert. Gairebé.
ResponEliminaFgt
Ai, que me n'havia descuidat de tu, Girb! Presumeix, presumeix, que tu sempre ets el primer en acabar-los, per allò de fer l'il·lustració.
ResponEliminaEls dos propers, una passejadeta, sí. Res, que l'oferta d'aquest any és prou diversa com per a fer content a tothom.
Senyor i Senyora bibliotecaris, no us castigueu més pel bruigit, està bé conèixer autors, diguem no tant estandards, si a més a més hi han tertulians i no pocs que l'han llegit, penso que està ben triat. Ara, a mi m'agrada més en Faulkner quan escriu contes com Una Rosa per l'Emyli, que xulu. M'ha recordat a: "Allò que el vent s'endugué?? Ens ho explica tot molt més claret, fins i tot una mica "gore", òstres l'arsènic!!.Ah, i no descarto llegir en un futur a en Faulkner, sembla que escribia coses no tant experimentals .Doncs, apa, fins i tot us ho agraeixo.
ResponEliminaBenvolgut senyor (o senyora) anònim,
ResponEliminaDe les vostres amables paraules dedueixo que sou sospitós habitual de les nostres tertulies del darrer dimarts de mes. Celebro que us hagi agradat el conte, celebro que, malgrat la mala passada del Brogit, no hagueu foragitat Faulkner de la vostra vida lectora i li concediu una altra oportunitat. Però el que més celebro de tot és el vostre comentari d'avui. Això val més que mil Faulkners. Jo si que us ho agreixo. I com.
Em sembla que vaig passar-me tres pobles! [segurament la comarca completa i tot !], quan vaig afirmar rotundament que no llegiria més literatura Faulkneriana. Una afirmació tan contundent i d´un caràcter tant perpetu, no procedeix, i menys si solament havia començat per un únic i miserable llibre de la seva obra, tot i que les veus que sonen amb autoritat confirmen la qualitat de l´autor.
ResponEliminaLa sensació que és te quan veus clarament que l´has espifiada o més ben dit, no has sabut explicar-te adequadament a la circumstància , és desastrosa. Em cal, per tant rectificar i refer la meva petita intervenció, tan refractària a tècniques diferenciades i específiques d´expressió literària.
Dit això, donar gràcies a en Robert pel “conte” que ens va fer arribar, sempre amoroseix i ajuda a aclimatar la ment a les primeres lectures d´un autor particular i estrany (almenys per mi). També agrair al club per a incloure-hi aquestes tipologies literàries, amb autors tan representatius de l´evolució narrativa. De totes maneres, rosegar, mastegar i pair aquestes incursions en el nostre intel·lecte, sobte i, sobretot, en el meu cas, estaborneix, terme que no vol dir ni indiferència. L´estaborniment (desbordament de la ment) es va produir per un xoc excessiu d´un objecte contundent (en aquest cas un llibre més aviat dur) en el lloc on fa mal, però que no es veu: l´intel·lecte (Inhabilitant –me la facultat de pensar ordenadament), i en un moment que no t´ho veies a venir. Estirat a terra, semi-inconscient, intentava aixecar-me el dia de la tertúlia, però ni estava en condicions, ni tenia eines per a sortir-ne. Les riques aportacions dels tertulians i una simple reflexió “post-club” han generat aquesta "regressió reflexiva", on segurament és mantindrà en estat dubitatiu fins que la resolgui adequadament.
Que tingueu una bona setmana,
Nota:
estic començant a llegir “Santuari” de William Faulkner, entregat per en Robert, fa un parell de dies.Gràcies
Jaume,
ResponEliminat'ho he dit "al privé" i hi torno. A mi em va encantar la teva intervenció, tret d'una cosa, i ja te la vaig fer saber: que l'encentessis dient "no estic a l'altura", com si això nostre fos un concurs de bellesa. Després de quatre anys d'anar-nos trobant, ja sabem tots, de sobres, que aquí el que val és l'intercanvi de cromos, cadascú des de casa seva, amb més o menys lectures a l'esquena, amb més o menys formació literària (i no sé ben bé que vull dir amb això, la veritat).
I aquesta imatge teva, pastat per terra, marejat i mig estabornit, després d'haver-te empassat El brogit, és magnífica.
I mira, ara acabo de llegir això. I com que diu exactament el que penso, doncs res, allà va:
"En afirmar que una obra ens ha agradat volem dir que hem ratificat alguna cosa dins nostre. Així, de nou, passem una bona estona. ¿Però aspirem, tan sols, a divertir-nos? Només de l'estranyesa neix el coneixement. Anem cap al contrast: desmentint-nos, negant-nos, buidant-nos de definició. ¿Qui som, llavors? Esperem l'estupor".
Doncs, això, visca el contrast.
I la veritat és que he estat fent una mica de cuentu; no em penedeixo gota d'haver mantingut el brogit dintre de la programació. Va ser una temeritat, sí, però qui no s'arrisca no pisca.