Els llibres diuen: ella ho va fer perquè. La vida diu: ella ho va fer. Els llibres són el lloc on se'ns expliquen les coses; la vida és el lloc on no se'ns expliquen. No em sorprèn que hi hagi gent que prefereixi els llibres. Els llibres expliquen la vida. L'únic problema és que les vides que expliquen són les vides d'altres persones, i no són mai la teva.
Julian Barnes. El lloro de Flaubert. Traducció de Núria Ribera. Ed. 62, 2010. P.182.
Ei, ja heu fet el sarau Nothomb, oi?
ResponEliminaCom va anar?
Bo, el fragment que poses. Jo diria que els llibres expliquen les vides d'altres persones, que a vegades ens poden donar pistes, claus, indicis, per mirar d'endevinar per on van les nostres...
Sí, dimarts passat. Va anar força bé,[per poc em quedo a terra (servidora i vuit persones més!); no t'ho creuràs, però vam anar a ensopegar amb l'únic conductor d'autocars del món que surt a l'hora en punt; no és pot trencar el caos d'aquesta manera, que si es trenca la cadena lògica dels esdeveniments, després passa el que passa!].
ResponEliminaCom que era un sarau multitudinari -això és anar a veure gent, em va dir en Pere- vam haver de fer un simulacre de tertúlia, aprofitant el viatge de tornada. Ha agradat!! [uff, va dir ella, que era la postuladora i anava mig acovardida, la veritat]. Miraré de penjar una mica de reportatge gràfic, si més no.
I d'això que dius dels llibres, també poden anar bé per a marejar la perdiu, vull dir, per a distreure's una mica de la vida d'un, per exemple.
Aiiiii, me'n descuidava: el moderador de la part literària del sarau va dir que la traducció al català era esplèndida. No és sabó Lagarto: puc aportar cent testimonis.
ResponEliminaPer llegir vides inventades les biografies només són superades per les autobiografies.
ResponEliminaMolt bona, la cita! La veritat és que El lloro està ple de frases com aquestes. Barnes sap fer una cosa molt difícil: ser profund amb senzillesa i agilitat, i fer pensar amb frases divertides. A les reflexions de les primeres pàgines (contemplant l'escultura de Flaubert plena de caques de colom) ja et queda clar el to, i no el perd fins al final.
ResponEliminaPer llegir-ne d'inventades, no hi ha res com les vides de sants, Òscar. Amb fets paranormals i tot!!
ResponEliminaNo puc estar-hi més d'acord, Lluís. Em declaro fan incondicional d'en Barnes; amigos para siempre lailolailolailolá.
ResponEliminaUna servidora sent veritable amor literari per en Barnes. Tinc pendents, però, els llibres aquells sobre l'amor. Ara mateix agafo del prestatge "Hablando del asunto". L'heu llegit?
ResponEliminaNo, Bibliotossa; jo m'he estrenat amb el lloro, i ara estic amb els contes de La mesa limón. Canela fina, també.
ResponEliminaT'agradarà molt Matilde. I per després, que recordo que t'agraden les cuinetes, "El perfeccionista a la cuina".
ResponEliminaSí, Bibliotossa, lectora atenta: Matildita, la buena cocinera. Et faré cas.
ResponEliminaAgraeixo molt l'elogi del moderador, evidentment; el meu jo de l'estiu del 2005 s'enrojola una mica. Els transmetre a la Nathalie. I també m'alegro que no sigui una ensabonada: hi ha coses que davant de cent persones es tornen violentes...
ResponEliminaSí, hi ha coses que volen certa intimitat.
ResponEliminaJo, ara mateix, per gust, engegaria la retòrica dels agraïments (ja saps, pel teu magnífic apunt sobre la Biografia de la fam) però me n'estaré, perquè de tant tant, acabo sent patètica.