monzó i gonzález

Fotografia: Alberto Gamazo.

 Tinc clars els meus dubtes inicials, als finals dels setanta i a principis dels vuitanta. Partia d’una llengua literària, prèvia, refistolada i encarcarada. Treballar en ràdio, més que no pas en premsa, em va fer adonar que quan escrivia guions de ràdio feia servir una llengua àgil i correcta, però a prop de la del carrer, sense refistolament. En canvi notava que quan em posava a escriure relats o novel·les automàticament m’encarcarava. Aquest procés va durar uns quants anys fins que vaig entendre que el que havia de fer era escriure de la mateixa manera quan ho feia per a una novel·la o uns relats que quan ho feia per a la ràdio. En aquest sentit sí que, esclar, alguns escriptors vam trencar amb tota aquella mena de postnoucentisme que encara arrossegàvem i que havíem adoptat perquè al panorama ambiental era el que més present era. Ningú, cap llengua ni cap escriptor, escriu com el carrer parla, però tampoc escriu com les institucions diuen que s’ha d’escriure… Josep Maria de Sagarra deia –als anys vint?, als trenta?– una cosa que tinc ben gravada: la llengua és com un cavall i té dues regnes. Una regna és la normativa, l’acadèmia, l’institut o l’organisme oficial que dicta com s’han de dir les coses i l’altra regna és el llenguatge del carrer. Deia Sagarra: si vols que el cavall avanci no pots fer servir només una regna, perquè aleshores el cavall sempre donarà voltes, sigui cap a la dreta, sigui cap a l’esquerra, però no avançarà mai. Per tant, has de saber què diu l’acadèmia i què diu el carrer, i anar avançant agafant ara una mica d’aquí, agafant més tard una mica d’allà. Amb les contradiccions que això pot implicar. Però, si no, el cavall no avança. No pots fer del tot cas al llenguatge del carrer ni pots fer cas del tot a l’acadèmia. Has d’anar sabent què diuen uns i altres. Totes les llengües tenen conflictes. T’has fixat, ara, amb l’italià? Al carrer tothom parla italià-anglès.

Quim Monzó entrevistat per Enric González a Jot Down cultural magazine.