la kristof

Llegeixo. De manera gairebé malaltissa. Llegeixo tot el que em cau a les mans, tot el que tinc a la vista: diaris, llibres escolars, cartells, trossos de paper que trobo pel carrer, receptes de cuina, llibres infantils. Qualsevol cosa impresa.

Tinc quatre anys. La guerra acaba de començar. En aquest moment vivim en un poblet que no té ni estació, ni electricitat, ni aigua corrent, ni telèfon.

[...] Va ser així com, de molt petita, gairebé sense adonar-me'n i absolutament per atzar, vaig contraure la incurable malaltia de la lectura.

Quan anem a veure els pares de la mare, que viuen en una ciutat propera, en una casa amb llum i aigua, l'avi m'agafa de la mà, i plegats anem a fer un tomb pel veïnat.

L'avi es treu un diari de la butxaca gran del redingot i diu als veïns:

-Mireu! Escolteu!

I a mi:

-Llegeix!

I jo llegeixo. Normalment, sense errors i tan de pressa com m'ho demani.

Deixant a banda aquest orgull d'avi, la meva malaltia de la lectura el que em portarà és més aviat retrets i menyspreu:

Que si "no fa res. Tot el dia llegeix".

Que si "no sap fer res més".

Que si "és l'ocupació més vagarosa que hi ha".

Que si "això és fer el mandra".

I, sobretot, que si "llegeix en comptes de..."

En comptes de què?

"Hi ha tantes coses útils, oi?"

Fins i tot ara, al matí, quan la casa es buida i tots els veïns se'n van a treballar, tinc una mica de mala consciència de posar-me a la taula de la cuina a llegir els diaris hores i hores, en comptes de...fer la neteja o de rentar els plats d'ahir al vespre, d'anar a comprar, de rentar i planxar  la roba, de fer melmelada o pastissos...

I, per damunt, damunt de tot! En comptes d'escriure.

Agota Kristof. L'analfabeta: narració autobiogràfica. Traducció de Montserrat Solé Serra. Laertes, 2005. P. 9-12.