passi-ho-bé senyor sagarra

A la tendríssima edat de disset anys em vaig fer soci de l'Ateneu Barcelonès. En aquesta casa inefable hi havia aleshores un criat vell, que semblava un cigró bullit, amb un bigoti com una ploma d'àngel. Aquest criat em deia «Don Josep», «Escolti Don Josep...» «Déu lo guard Don Josep», «Dispensi Don Josep».

[«Passi-ho-bé senyor Sagarra». Fragment datat el juliol de 1929 i recollit dins el volum Cafè, copa i puro (1965)]

La penya gran de l'Ateneu. D'esquerra a dreta,  Lluís Llimona (d'esquena), Fidenci Kirchner, Enric Jardí,  Eduard Ragasol, Pompeu Fabra, Rafael Dalí, Antoni Colomer, Quim Borralleras, J. Barberà, Duran Reynals, Camps Margarit, Josep Maria de Sagarra, Toni Homar i Emili Vilanova (d'esquena).

Josep Maria de Sagarra, a l'Ateneu, hi va escriure bona part de la seva obra. Si algun consoci el descobrí un dia a la biblioteca, fou un fet excepcional. Com d'altres literats ateneistes, per treballar el nostre home es refugiava, s'aïllava en el pis de dalt, que en aquells dies era un espai que gaudia podríem dir d'una autonomia absoluta.

Escrivia amb facilitat esbalaïdora. Josep Pla conta que a l'Ateneu, li va veure fer un acte d'un drama en l'espai de dues o tres hores, nocturnes, naturalment. No recordo qui afirmava que en una tarda enllestí tot un cant del seu famós poema El Comte Arnau.

Jo he escrit que, trobant-se a la penya, deixava de cop i volta els amics dient-los: «Tinc en Gimbernat en escena i no sé com fotre'l fora...» Gimbernat era un còmic i en la comèdia que Sagarra estava escrivint havia d'abandonar immediatament l'escena per deixar entrar la primera actriu encarregada d'entonar l'ària poètica destinada a enardir l'auditori.

Inventariar tot allò que Sagarra escriví a l'Ateneu esdevindria una empresa de folls. Donem-nos per satisfets amb el que ell digué i que abans he reportat: a l'Ateneu transcorregué el setanta-cinc per cent de la seva existència. I pensem en allò que tant s'ha dit i repetit, que fou l'únic escriptor català d'aquella època que visqué exclusivament de l'estilogràfica.

Rarament, insisteixo, treballava a la biblioteca. Ocorregué que en alguna d'aquestes rares ocasions jo el vaig veure. Sempre a la nit, quan la concurrència de lectors era insignificant o bé nul·la. Sagarra seia a una de les taules llargues, la paral·lela al carrer de la Canuda, diríem per entendre'ns. D'una tirada enllestia possiblement la seva col·laboració a Mirador, el celebrat «Aperitiu». Potser ho feia impulsat per la presència del director del setmanari, Just Cabot, que treballava en una de les taules perpendiculars a la utilitzada pel poeta. Així, el col·laborador lliurava la feina allí mateix.

[...] En un punt o altre de les Memòries, Sagarra hi declara que l'Ateneu Barcelonès fou en realitat el seu segon domicili. Evidentment, hi passava més hores que no pas a casa seva. Fet i fet, l'Ateneu ja li ha reconegut la seva fidelitat donant el seu nom a una de les sales dels pisos superiors i penjant a una de les parets el retrat de tan il·lustre soci.

En [...] l'article de periòdic que el poeta va dedicar al centenari de l'Ateneu, s'hi dolia una mica de l'exigüitat de socis, de la raresa d'amants de la il·lustració que en aquell moment, any 1960, palesava Barcelona. Les tertúlies, indiscutiblement decauen. Les penyes literàries són cada cop més escasses. Però, de tornar al món, a l'autor d'El mal caçador el sorprendria la multitud juvenil congregada a la respectable biblioteca ateneista. Són estudiants als quals l'Ateneu ha resolt el problema de la manca d'indrets on estudiar. Segur que aquesta funció de llar per al jovent estudiantil no figurava entre els propòsits dels savis que fundaren l'Ateneu....

Sempronio. «Josep M. de Sagarra, ateneista». A: Sagarra i Barcelona. 2a ed. Ajuntament de Barcelona, 2012. P. 74-78.