sagarra i la llengua (1)

Ens falten estudis lingüístics pràcticament de tots els grans escriptor antics o moderns. Del Tirant, del Curial, d'Ausiàs March, dels cronistes, del Rector de Vallfogona, d'Oller, de Pitarra, de Verdaguer, de Ruyra, de Carner, de Riba, de Pla, de Pedrolo, de Joan Coromines, del mateix Fabra. Per poder-nos encarar amb aquest aspecte d'un autor és imprescindible de partir de bones edicions, i d'aquí plora la criatura, moltes vegades. Però ara ja comencem a tenir edicions fiables de Verdaguer, de Foix, de Carner, d'Espriu, de Sagarra i aviat del Rector de Vallfogona. Han aparegut ja diversos volums de les obres completes de Sagarra, sota la garantia textual de l'expert Narcís Garolera, a l'editorial 3 i 4 de València. Per tant, ara ja no hi haurà excuses per no estudiar la llengua d'un dels homes que probablement l'han coneguda més i l'han usada amb més traça i plaer.

L'estudi lingüístic dels grans autors ens pot revelar no sols l'estat de la llengua del seu temps sinó també la relació entre la llengua d'un autor i l'estàndard del moment, si n'hi ha: la tibantor entre aquests dos extrems, la personalitat o claudicació de l'autor, la seva contribució a l'evolució de l'estat de les coses.

Em proposo de comentar aspectes diversos de Sagarra a través d'una de les seves obres més reeixides. Vida privada (1932; uso l'edició de la col·lecció esmentada. 1997). És evident que l'aspecte més important d'un escriptor no és pas la llengua com a tal, sinó la força, l'originalitat, la gràcia amb què sap transmetre pensaments o sentiments. Abans d'entrar en detalls lingüístics, deixin-me reproduir algun dels nombrosos passatges en què el nostre autor dibuixa un caràcter o descriu una situació amb quatre pinzellades mestres, insuperables, valent-se de la seva traça en l'ús figurat de la llengua i en les comparances. Observin.

"Rosa li passà els dits per la camisa i el llaç de la corbata, li arreglà el cabell esclarissat; Frederic s'ho deixà fer com un conill de gàbia",

"el vell senyor de Cisterer, borni d'una bala que li engegaren els liberals, tibat i ple com un contrabaix",

"un que acabava de robar una bala de cotó al port i ho celebrava amb un plat de sang i fetge disfressat de dona",

"En definitiva, era un pobre diable amb la llengua i el cor construïts de pus",

"Un home així ficat dintre d'una família [...] acaba omplint les cambres d'un salfumant irrespirable",

"a quatre passos del bar, Maria Lluïsa s'aguantava el cor com si hi tingués una oreneta viva",

"Dorotea era una noia callada i apagadeta, amb un òval de cara romàntic i uns ulls entre gris i verd, sense lluentor, com les ales d'aquells insectes tranquils que es confonen amb les fulles de les plantes",

"En la sala més petita hi havia reunió d'abdòmens una mica indignats per la trinxa del frac i les exigències de la camisa forta. Aquests abdòmens s'havien d'acontentar amb unes galtes de més de seixanta anys i una bronquitis crònica",

"Moltes parelles es deixaven caure al Pingouin abans de ficar-se al llit per recollir quatre gotes de bogeria o de resignació que servissin d'escarola i créixens a la trista carn de la còpula",

"Amb els diners que va poder salvar de les besades de la Perricholi, el virrei Amat va construir la casa més noble de Barcelona".

Però en els grans escriptors la traça literària i el domini de la llengua van generalment units. Sagarra n'és un cas clar, i la insuperable cançó Vinyes verdes vora el mar n'és un exemple irrebatible. Dijous que ve entrarem al terreny de la seva llengua.

SOLÀ, Joan. «J.M. de Sagarra i la llengua (1)». Avui, suplement «Cultura». (8 octubre 1998).