sagarra i la llengua (i 3)

Deia l'altre dia que a Vida privada Sagarra fa sovint la impressió que no es preocupa gaire, no sols de la genuïtat de la llengua, sinó ni tan sols de la coherència lingüística del text. En efecte, aquí trobem panteig però panteixant; chantatge, snob (en cursiva) però xantagista, esnobisme. A la vora d'una certa voluntat d'usar un lèxic real (com hem vist), hi trobem també termes o formes prou literaris: medul·la, vídua, àdhuc, somniar. A la vora d'una certes construccions o formes que avui qualificaríem de puristes o fins ultracorrectes (l'infinitiu ésser sistemàtic, la construcció temporal "en + infinitiu" el femení gris, complements directes amb a ("anar a veure a aquesta dona"), relatius no estàndards. Però sobretot hi ha un veritable desori en l'ús de per i per a.

Ara bé: qui emprengui la feina d'estudiar la llengua de Sagarra haurà de dir com estava, en la teoria i sobretot en la pràctica, cada un d'aquests punts en aquell moment (1932): caldrà que valori quins autors feien un esforç per no semblar poc obedients als preceptistes i quins anteposaven a tal escrúpol la versemblança lingüística o fins i tot una certa relaxació davant una tibantor que devien creure enervant o amb poc futur: seria, per exemple, el cas paradigmàtic de per / per a. I cal no perdre de vista que no tots els escriptors han de tenir per força una alta sensibilitat o finalitat gramatical: l'escriptor parteix, simplement, del que li dóna ja fet el gramàtic: quan això s'escau, naturalment.

Jo crec que els bons escriptors tenen dret i fins obligació d'adoptar una tal actitud. No és acceptable que Espriu fes mans i mànigues per no escriure mai un per a en el qual no creia però tampoc un per "incorrecte". Dic els bons escriptors: els que coneixen profundament la llengua i saben treure'n l'altíssim rendiment que reconeixem en Sagarra. Perquè, a la vora del que pot semblar descurança, aquests escriptors ens transmeten el veritable esperit de la llengua, ofuscat en escrits massa pendents d'una norma fins i tot poc clara. Sagarra, per exemple, hem vist que ens ofereix molts casos de lèxic que finalment han estat acceptats; i, pel que fa al complement directe amb a, hi trobem molts casos que avui han estat declarats normals i fins obligatoris pels estudiosos: "un cas que interessa molt al senyor baró", "la profusió i la diversitat [...], a Guillem no és que no el satisfés, però [...]". Un altre detall: Sagarra escriu sempre n'hi en lloc de li'n, però deixa la segona forma en "tant se li'n donava", cosa que a mi em sembla encertada.

L'espai em limita. Diré que a Vida privada hi ha força lèxic o estructures no recollides a les compilacions: "Allèn que en les dues aventures [...] hi havia un amanit de fosca", "estava gairebé a les caritats", "procurava donar-li per la veta" 'seguir-li la veta, fer-lo xerrar', abrandada 'abrandament', combines 'combinacions, tripijocs', "estrelles filants", "li penjaven damunt del front un grapat de paradisos", "cadires de ring", "aixelles catxupinesques"; o que només s'han recollit precisament en aquest text (caneries 'bretolades', "xerrava com un repicatalons"). No és estrany que Fabra hagués subratllat profusament l'exemplar que l'autor li va regalar de l'obra; com fem tants altres lectors davant una llengua enlluernadora, nobilíssima, corprenedora. Sí que ho és, d'estrany, coses humanes, que Coromines es negui a esmentar mai aquesta obra, almenys en les ocasions en què jo l'he consultat. Lluís Bonada, que també reclama un estudi d'aquesta llengua, ha dit alguna cosa sobre aquesta actitud de Coromines.

SOLÀ, Joan. «J.M. de Sagarra i la llengua (3)». Avui , suplement «Cultura». (22 octubre 1998).