el millor autor és l'autor mort

PER ALS GRECS, un riu, l'Ocèan, abraçava i contenia el món. Per a mi, el riu que envolta la Terra és el Ganges, amb el gran curs del qual comencen Els misteris de la jungla negra de Salgari, el primer llibre que vaig llegir i, per tant, el que estava destinat per sempre a ser, en certa manera, el Llibre, la trobada amb la paraula que conté la realitat i alhora la inventa. A dir veritat, vaig començar a llegir-ne la segona part, quan en Tremal Naik, obligat a servir els thugs per alliberar l'estimada Ada, fa veure que entra al servei dels anglesos amb el nom de Saranguy; feia poc que jo havia fet sis anys i acabava d'aprendre a llegir, i la primera part me l'havia llegit la meva tia Maria, un trosset cada dia, quan jo encara no sabia desxifrar l'alfabet.

Per tant, vaig aprendre a llegir amb Salgari, i a més les gestes de Kammamuri i del tigre Dharma les tinc lligades a la veu de les quals les sentia, endut per la història i indiferent a l'autor —més ben dit, ignorant, en aquell temps, que hi havia cap autor i que una història el necessitava, convençut que les històries s'explicaven totes soles i que als homes, escriptors o no, només els corresponia la tasca de repetir-les i transmetre-les—. Des d'aleshores, en certa manera sempre he pensat que la literatura, en essència, és un relat oral i anònim; valdria més que els autors fossin morts —tal com va dir una vegada una nena de Grado al poeta Biagio Marin— o forçats a l'incògnit i la clandestinitat.

Claudio Magris. «Llibres de lectura». A: Alfabets. Assaigs de literatura. Traducció d'Anna Casassas. Edicions de 1984, 2010. P. 7.