Aquesta crònica estival, primera d’una sèrie de set, és una declaració d’amor. Per això hi ha tants adjectius. Amor a les biblioteques i a llibres com ara Si una nit d’hivern un viatger. Diu que el seu autor, Italo Calvino, va morir a la Toscana el 1985. No us ho cregueu. La seva ombra es veu diàriament per la biblioteca Agustí Centelles, de Barcelona.
Apareix entre Aquí descansa, d’un altre escriptor immortal, Pere Calders, i L’endemà, de Lluís Calvo, un autor afortunadament viu, però que sens dubte aspira a compartir un dia llunyà xerrades a l’olimp de les lletres amb tots dos.
El nostre italià universal és com aquests senyors que no et coneixen de res i et donen conversa al tren, l’autobús o el metro. Al principi l’escoltes gairebé per educació, però la ganyota de disgust que s’ha començat a dibuixar a la teva cara es dissipa així que les paraules comencen a formar frases; les frases, paràgrafs; els paràgrafs, històries apassionants. Al final baixes del tren, l’autobús o el metro, és a dir acabes el llibre, amb la sensació que t’hauria agradat que el viatge fos interminable. I, per fortuna, ho és.
Perquè, com explica Calvino a Per què llegir els clàssics, pots submergir-te mil vegades en un llibre i trobar-hi mil coses noves en cada lectura. O no obrir-lo mai i gaudir amb la idea que és allà, amagat, esperant-te. Poques obres com Si una nit d’hivern un viatger encomanen tanta passió pels llibres, per l’acte de llegir i per les biblioteques. L’autor la va qualificar com una novel·la sobre el plaer de llegir novel·les. Però el veritable protagonista és el lector, que comença una vegada i una altra la lectura de deu novel·les que queden interrompudes, en suspens, fins a una sorpresa final que no revelarem perquè llegir és anar a trobar una cosa que està a punt de ser i que encara ningú no sap què serà.
Què buscava Calvino en la literatura? Un personatge de Si una nit d’hivern un viatger explica que el seu llibre ideal és el que té com a força motriu només les ganes de contar, d’acumular històries sobre històries, sense pretendre imposar una visió del món, sinó només demostrar que la narració creix com creix una planta. Per què Calvino va començar i va deixar inconcluses –aparentment– les deu novel·les de Si una nit d’hivern un viatger? I per què aquesta sèrie tindrà set lliuraments? Perquè, com explica un altre personatge de l’obra, “calia fixar un límit, per molt convencional que fos.” El viatge, que començarà amb Calvino a una biblioteca de l’ Eixample, recorrerà altres autors i biblioteques, totes fantàstiques.
De vegades el cronista sortirà de casa seva amb un llibre. D’altres, hi anirà a buscar-lo. La xarxa de lectura pública de Catalunya rep milions de visites anuals i continua creixent. Però si encara queda algú que no s’ha animat i ho fa gràcies a aquesta sèrie, haurà pagat la pena. Barcelona fa cada any una enquesta sobre els serveis municipals. Les biblioteques –i la d’ Agustí Centelles és un excel·lent exemple– sempre obtenen la nota més alta, amb un 7,8. El mateix passa amb les que depenen d’altres municipis, de les diputacions o de la Generalitat.
Hi ha palaus de tinta sota un mercat, com a Alella; a edificis dignes d’un premi d’arquitectura, a Ciutat Meridiana; o a cases de poble amb una vista meravellosa, a Sant Pol de Mar. D’altres són entre gandules i para-sols, com la biblioplatja de la Barceloneta. O viatgen, però no en el carro de La llibreria ambulant, de Christopher Morley, sinó en moderns bibliobusos que recorren els municipis petits. Clubs de lectura, exposicions, conferències, activitats infantils, cursets, exposicions... De debò creieu que una biblioteca és un magatzem de llibres?
Gairebé al final de Si una nit d’hivern un viatger, diu Calvino: “Lector, ja és hora que la teva accidentada navegació trobi un atracador. Quin port pot oferir-te acolliment més segur que una gran biblioteca?”.
La meva biblioteca! (amb permís de la Triadú)
ResponEliminaSe pueden tener dos bibliotecas a la vez, y no estar locoooo♫...
Elimina