Llibres Llegits Fa Tant De Temps Que Seria Hora Que Els Rellegissis 

Al Jordi Casals

 

«No és pas que t'esperis res de particular d'aquest llibre en particular. Ets una persona que per principi no s'espera ja res de res. N'hi ha tants, més joves que tu o menys joves, que viuen a l'espera d'experiències extraordinàries; dels llibres, de la gent, els viatges, dels esdeveniments, del que el demà ens reserva. Tu no. Tu saps que el millor que hom pot esperar és evitar el pitjor. Aquesta és la conclusió a què has arribat, tant en la vida personal com en les qüestions generals i fins i tot mundials. I amb els llibres? Bé, justament perquè l'has exclòs en tot altre camp, creus que és just concedir-te encara aquest plaer juvenil de l'expectativa en un sector ben circumscrit com el dels llibres, on pot anar-te bé o anar-te malament, però on el risc de la decepció no és greu.

Ja a l'aparador de la llibreria has reconegut la coberta amb el títol que buscaves. Seguint aquest senyal visual t'has introduït en l'establiment a través de l'atapeïda barrera dels Llibres Que No Has Llegit, que et miraven emmurriats des de les posts i els prestatges provant d'intimidar-te. Però tu saps que no t'has de deixar esporuguir, que entre aquests que s'estenen per hectàrees i hectàrees els Llibres Que Et Pots Estar De Llegir, els Llibres Fets Per A Altres Usos Que La Lectura, els Llibres Ja Llegits Sense Ni Tan Sols Necessitat d'Obrir-Los En Tant Que Pertanyents A La Categoria Del Ja Llegit Abans I Tot D'Haver Estat Escrit. I així superes el primer cinyell dels baluards i et cau a sobre la infanteria dels Llibres Que Si Tinguessis Més Vides Per Viure Certament També Te'Ls Llegiries De Bon Grat Però Malauradament Els Dies Que Tens Per Viure Són Els Que Són. Amb gran rapidesa els sobrepasses i vas a raure enmig de les falanges dels Llibres Que Tens Intenció De Llegir Però Abans Dels Quals N'Hi Ha Altres Que Hauries De Llegir, dels Llibres Massa Cars Que Pots Esperar A Comprar Quan Els Revenguin A Meitat De Preu, dels Llibres Ídem Com Abans Quan Els Publiquin En Edicions De Butxaca, dels Llibres Que Podries Demanar A Algú Si Te'Ls Deixa, dels Llibres Que Tothom Ha Llegit I Doncs És Quasi Com Si Els Haguessis Llegits També Tu. Esquivant aquests assalts, arribes sota les torres de la fortalesa, on fan resistència

els Llibres Que Des De Fa Temps Tens Programat De Llegir,
els Llibres Que Des De Feia Anys Buscaves Sense Trobar-Los,
els Llibres Que Toquen Algun Tema Pel Qual T'Interesses En Aquests Moments,
els Llibres Que Vols Tenir Per Poder-Ne Disposar En Qualsevol Eventualitat,
els Llibres Que Podries Apartar Per Llegir-Los Potser Aquest Estiu,
els Llibres Que Et Falten Per Tancar El Rengle De Llibres Del Teu Prestatge,
els Llibres Que T'Inspiren Una Curiositat Sobtada, Frenètica I No Clarament Justificable.

Vet aquí que t'ha estat impossible de reduir el nombre il·limitat de forces en camp de batalla a un conjunt certament molt gran però al capdavall calculable en un nombre finit, tot i que aquest relatiu alleujament es vegi insidiat per les emboscades dels Llibres Llegits Fa Tant De Temps Que Seria Hora Que Els Rellegissis i dels Llibres Que Sempre Has Fet Veure D'Haver Llegit Quan Seria Hora Que Et Decidissis A Llegir-Los De Debò.

Fuges amb ràpides ziga-zagues i penetres d'un salt en la ciutadella de les Novetats L'Autor O Tema De Les Quals T'Atrau. També a l'interior d'aquesta fortificació pots obrir bretxes entre les files dels defensors, dividint-les en Novetats D'Autors O Temes No Nous (per a tu o en absolut) i Novetats D'Autors o Temes Completament Desconeguts (almenys per a tu), i definir l'atracció que exerceixen sobre tu en base als teus desigs i necessitats de nou i de no nou (del nou que busques en el no nou i del no nou que busques en el nou).

Tot això per dir que, recorreguts ràpidament amb la mirada els títols dels volums exposats a la llibreria, has dirigit els teus passos cap a una pila de Si una nit d'hivern un viatger frescos d'impremta, n'has agafat un exemplar i l'has dut a la caixa perquè fos establert el teu dret de propietat sobre aquest.»

Italo Calvino. Si una nit d'hivern un viatger. Traducció de Montserrat Puig. Edicions 62, 1987. P. 14-15.

una de borges (i de calvino)

Cuentan que en 1984 Italo Calvino estaba en Sevilla con su mujer, Chichita, argentina de origen. En un hotel de la ciudad, José Luis Borges, ciego desde hacía tiempo, estaba reunido con un grupo de amigos. Llegaron entonces los Calvino. Mientras Chichita hablaban con su compatriota, Italo, célebre por su timidez, se mantenía a una prudente distancia. Su mujer, que lo conocía bien, le susurró a Borges: "Italo también ha venido…". Apoyado en su bastón, el autor de 'El Aleph' irguió la barbilla y dijo con la hermosa calma de los ciegos: "Lo he reconocido por su silencio". 

 

Juan Tallón. No lo digas. epe.es. 3|12|2022

 

groucho marx

Corriere della Sera, 28 de agosto de 1977. Homenaje a la memoria de Groucho Marx, muerto por aquellos días.

Lo que diferencia a Groucho Marx de los otros grandes cómicos de la pantalla es que su disfraz se presenta con los atributos externos del prestigio, del éxito, de la autoridad, del saber vivir: puro, mostacho, gafas, traje oscuro y esa manera de caminar a grandes zancadas, con las rodillas dobladas hacia fuera, como patinando, que es su invención mímica más simbólica.

Mientras que el espacio vital del que sus dos hermanos sacan su frenética euforia son la libertad, la avidez, la astucia del pobre absoluto (Chico con sus aires de emigrante italiano del Brooklyn de principios de siglo; Harpo, con su aire de ángel poseído y algo perverso, llovido de un cielo chagalliano) —y en eso pertenecen al filón de los disfraces cómicos clásicos, desde Chaplin y Keaton hasta Woody Allen, en los papeles de inadaptado patético, de pobre perro tratado a patadas por la vida, de underdog social o psicológico—, los papeles que Groucho encarna son siempre, de alguna manera, figuras de poder (dictador, millonario, empresario, gran abogado, profesor universitario).

Pero de ese poder, Groucho saca a la vista toda la esencia innoble, desvelando de cuánta bajeza está formada toda afirmación de prestigio, de cuánto cinismo toda pretensión de respectabilidad, y cómo todo éxito no es más que una precaria vacación sin ilusiones para volver a caer en el nivel cero del que se ha partido. Si los tipos del underdog subliman, el fracaso, Groucho desnuda el mito del éxito de toda posible sublimación, demostrando todo lo que de miserable y bellaco lleva consigo la afirmación social.

Consumado viveur y conquistador irresistible, Groucho persigue a viudas rubias y exuberantes. Y, sobre todo, sus cuentas bancarias, pero sus lances como seductor son tan despreocupados y faltos de ilusión que le quita a la conquista todo valor y significado. Lo que Groucho sabe es que la meta de toda acción, ambición o deseo, es el poco o el nada. Por ello, a fin de cuentas, éxito y fracaso se equivalen en su imperturbable sarcasmo.

Puede decirse que Groucho no tiene mímica facial: su fisonomía es siempre inmóvil (en contraste con Chico y Harpo, que están permanentemente con los ojos en blanco); sus gags están confiados a la palabra; sus operaciones expresivas consisten en cortocircuitos verbales, en fulminantes cambios de comportamiento. «Pido mil dólares.» «Te ofrezco diez.» «¡Ah, ah, ah!» Carcajada despreciativa y de compadecimiento, e inmediatamente después: «I take it!» («¡de acuerdo!»).

Chico, que habla el pésimo ingles de los emigrantes, y Harpo, el mudo, que se expresa sacándose objetos de sus inagotables bolsillos, compensan su falta de diálogos con la música. (El primero es un virtuoso del piano, el segundo, del arpa.) Groucho es la negación de la música, la vulgaridad más brutal, el desafinamiento perpetuo.

Pero justamente por rechazar toda autoilusión, justamente por deshacer los oropeles y reducirlo todo a una esencia humana elemental, Groucho afirma la mayor dignidad de quién se muestra como es, la inocencia de quien juega con las cartas descubiertas, el desinterés de quien sabe que todas las victorias se desvanecen en humo.

Por ello siento la necesidad de inclinarme ante la memoria de Groucho y lo asocio en mi sentimiento a otro gran cínico que nos ha dejado este verano, a otro despiadado observador del género humano como espectáculo cómico y desagradable, a otro manipulador de la elasticidad de la lengua (del inglés, la más elástica de las lenguas) para poner de manifiesto las mofas y los pasos en falso de la existencia: el novelista Vladimir Nabokov.

 

Italo Calvino. «El cigarro puro de Groucho». A: Punto y aparte. Ensayos sobre literatura y sociedad. Traducció de Gabriela Sánchez Ferlosio. Siruela, 2013.

la prestatgeria hipotètica

¿Para quién se escribe una novela? ¿Para quien se escribe un poema? Para personas que han leído alguna otra novela, algún otro poema. Un libro se escribe para que pueda ser colocado junto a otros libros, para que entre a formar parte de una estantería hipotética y, al entrar en ella, de alguna manera la modifique, cambie de lugar a otros volúmenes o los haga pasar a segunda fila, reclamando que pasen a primera fila algunos otros.

¿Qué hace el librero que «sabe vender»? Dice: «¿Usted ha leído este libro? Pues entonces tiene que llevarse este otro». No es diferente la actitud  —imaginaria e  inconsciente— del escritor hacia el lector invisible. Con la diferencia de que el escritor no puede proponerse sólo la satisfacción del lector (también un buen librero debería tener más altas miras), sino que debe imaginar a un lector que aún no existe, o bien un cambio en el lector tal como es hoy día. Lo cual no siempre sucede. En todas las épocas y las sociedades, una vez establecido un determinado canon estético, un modo determinado de interpretar el mundo, una determinada escala de valores morales y sociales, la literatura puede perpetuarse a sí misma mediante sucesivas confirmaciones y algunas actualizaciones y profundizaciones. Pero a nosotros nos interesa otra posibilidad de la literatura: la de poner en discusión la escala de valores y el código de los significados establecidos.

La labor de un escritor es tanto más importante cuanto más improbable sea aún la estantería ideal en que quisiera situarse, con libros que todavía no están acostumbrados a estar colocados junto a otros y cuya proximidad podría producir descargas eléctricas, cortocircuitos. Pero mi primera respuesta exige ya una corrección: una situación literaria empieza a ser interesante cuando se escriben novelas para personas que no son únicamente lectores de novelas, cuando se escribe literatura pensando en una estantería que no contenga solamente libros de literatura...

Italo Calvino. «¿Para quién se escribe? (La estantería hipotética)». A: Punto y aparte. Ensayos sobre literatura y sociedad. Traducció de Gabriela Sánchez Ferlosio. Siruela, 2013.

els palaus de tinta de domingo marchena

La biblioteca Agustí Centelles, Barcelona. Foto de Kim Manresa.

PALAUS DE TINTA
L'ombra de Calvino
Domingo Marchena
La Vanguardia. 17|7|2016 

Aquesta crònica estival, primera d’una sèrie de set, és una declaració d’amor. Per això hi ha tants adjectius. Amor a les biblioteques i a llibres com ara Si una nit d’hivern un viatger. Diu que el seu autor, Italo Calvino, va morir a la Toscana el 1985. No us ho cregueu. La seva ombra es veu diàriament per la biblioteca Agustí Centelles, de Barcelona.

Apareix entre Aquí descansa, d’un altre escriptor immortal, Pere Calders, i L’endemà, de Lluís Calvo, un autor afortunadament viu, però que sens dubte aspira a ­com­partir un dia llunyà xerrades a l’olimp de les lletres amb tots dos.

El nostre italià universal és com aquests senyors que no et coneixen de res i et donen conversa al tren, l’autobús o el metro. Al principi l’escoltes gairebé per educació, però la ganyota de disgust que s’ha començat a dibuixar a la teva cara es dissipa així que les paraules comencen a formar frases; les frases, paràgrafs; els paràgrafs, històries apassionants. Al final baixes del tren, l’autobús o el metro, és a dir acabes el llibre, amb la sensació que t’hauria agradat que el viatge fos interminable. I, per fortuna, ho és.

Perquè, com explica Calvino a Per què llegir els clàssics, pots submergir-te mil vegades en un llibre i trobar-hi mil coses noves en cada lectura. O no obrir-lo mai i gaudir amb la idea que és allà, amagat, esperant-te. Poques obres com Si una nit d’hivern un viatger encomanen tanta passió pels llibres, per l’acte de llegir i per les biblioteques. L’autor la va qualificar com una novel·la sobre el plaer de llegir novel·les. Però el veritable protagonista és el lector, que comença una vegada i una altra la lectura de deu novel·les que queden interrompudes, en suspens, fins a una sorpresa final que no revelarem perquè llegir és anar a trobar una cosa que està a punt de ser i que encara ningú no sap què serà.

Què buscava Calvino en la literatura? Un personatge de Si una nit d’hivern un viatger explica que el seu llibre ideal és el que té com a força motriu només les ganes de contar, d’acumular històries sobre històries, sense pretendre imposar una visió del món, sinó només demostrar que la narració creix com creix una planta. Per què Calvino va començar i va deixar inconcluses –aparentment– les deu novel·les de Si una nit d’hivern un viatger? I per què aquesta sèrie tindrà set lliuraments? Perquè, com explica un altre personatge de l’obra, “calia fixar un límit, per molt conven­cional que fos.” El viatge, que començarà amb Calvino a una biblioteca de l’ Eixample, recorrerà altres autors i biblioteques, totes fantàstiques.

De vegades el cronista sortirà de casa seva amb un llibre. D’altres, hi anirà a buscar-lo. La xarxa de lectura pública de Cata­lunya rep milions de visites anuals i continua creixent. Però si encara queda algú que no s’ha animat i ho fa gràcies a aquesta sèrie, haurà pagat la pena. Barcelona fa cada any una enquesta sobre els serveis municipals. Les biblioteques –i la d’ Agustí Centelles és un excel·lent exem­ple– sempre obtenen la nota més alta, amb un 7,8. El mateix passa amb les que depenen d’altres municipis, de les diputacions o de la Generalitat.

Hi ha palaus de tinta sota un mercat, com a Alella; a edificis dignes d’un premi d’arquitectura, a Ciutat Meridiana; o a cases de poble amb una vista meravellosa, a Sant Pol de Mar. D’altres són entre gandules i para-sols, com la biblioplatja de la Barceloneta. O viatgen, però no en el carro de La llibreria ambulant, de Christopher Morley, sinó en moderns bibliobusos que recorren els municipis petits. Clubs de lectura, exposicions, conferències, activitats infantils, cursets, exposicions... De debò creieu que una biblioteca és un magatzem de llibres?

Gairebé al final de Si una nit d’hivern un viatger, diu Calvino: “Lector, ja és hora que la teva accidentada navegació trobi un atracador. Quin port pot oferir-te acolliment més segur que una gran biblioteca?”.

BIBLIOTECA AGUSTÍ CENTELLES. C/ Urgell, 145-147, Barcelona.

Si una noche de invierno un viajero, Italo Calvino.

La resta de cròniques de la sèrie 'biblioteques':

El lament d'un pare. (Biblioteca Pública de Tarragona)
De xemeneies i pedres (Biblioteca Manuel Arranz)
Retorn a Can Sumarro (Biblioteca Can Sumarro. L'Hospitalet de Llobregat)
El poble del camí (Biblioteca Font de la Mina. Sant Adrià del Besòs)
El secret de Bru Rovira (Biblioteca Pública de Lleida)
La llum d'Ernest Lluch (Biblioteca Ernest Lluch. Girona)

els llibres dels altres

Italo Calvino

15 d’octubre 1923 - 19 de setembre 1985

Hay una faceta de la actividad literaria de Italo Calvino que mucha gente desconoce y que no por ser más discreta, y sobre todo mucho menos glamorosa que la de escritor, fue menos duradera, intensa y prolífica: la de editor. Durante casi cuarenta años, Calvino colaboró muy estrechamente, de una u otra forma, con el editor italiano Giulio Einaudi, cuya prestigiosísima editorial desempeñó un papel fundamental en la cultura escrita de su país.

Esta correspondencia se debe, pues, al Calvino editor, al lector incansable de centenares, tal vez miles, de manuscritos de autores desconocidos y consagrados, a quienes dio a conocer o consolidó en su carrera, pero también a quienes despreció y rechazó -a veces con inusitada dureza-, a sabiendas, quién sabe, de que el único criterio coherente para un editor literario que desea crear una línea editorial es el de arriesgarse a seguir la corriente de simpatía, afinidad y entusiasmo que establece con ciertos libros y ciertos autores, aun a costa de equivocarse o de pecar de arbitrariedad.

Aquí se reúnen cerca de trescientas de sus casi cinco mil cartas dirigidas no sólo a estos autores (algunos desconocidos en la época, convertidos en grandes escritores con los años), a quienes transmite sin tapujos su valoración de la obra, sino también a colaboradores, escritores "de la casa", críticos y amigos, a quienes expresa incesantemente opiniones sobre libros leídos y "descubiertos", lecturas aborrecidas, autores odiados y amados. Calvino aparece aquí, ya no como protagonista, sino detrás de los libros de los otros, como testigo privilegiado y excepcional de parte de la historia contemporánea del pensamiento y la literatura. [Text de la solapa].

*  *  *

A Renato Frosi, Soresina

21 de diciembre de 1955

Querido Frosi,

he leído sus cuentos. Tiene usted buenas cartas para ser escritor: ante todo la voluntad de escribir, la experiencia de un mundo concreto, el mundo del trabajo y de los problemas reales, y el hecho de ser de una provincia lingüísticamente muy interesante y todavía inédita. Por lo tanto, trabaje y lea mucho, y podrá hacer cosas buenas.

Deje de lado esos cuentos y no vuelva a mirarlos. No son sino una prueba de su total inexperiencia literaria de este momento. Lo único bueno es que se inspiran en ambientes y lugares que usted conoce: eso es importante y fundamental. Pero tenga bien presente que la forma en que usted escribe es totalmente falsa, que debe cambiar radicalmente su manera de escribir. Todos sus adjetivos son lo más convencional e inútil que se pueda imaginar: los adjetivos hay que usarlos lo menos posible y sólo cuando son indispensables. Usted emplea imágenes de un gusto tan recargado y anticuado que es como si quisiera parodiar a un escritor adocenado. Me he permitido borronear su manuscrito en muchos pasajes. Está claro que usted no tiene idea de cómo se escribe hoy: tiene que leer mucho a autores modernos hasta entender el vínculo entre lenguaje hablado y estilo literario: lea a los buenos escritores que nos han dado una lengua viva y no de papier maché, empezando por Verga hasta los contemporáneos, Pavese, Vittorini (sin copiar naturalmente sus estereotipos y sus defectos), Bilenchi, Moravia, Pratolini. Aprenderá así a aprovechar su sustrato dialectal que puede ser un riquísimo terreno en el que hunde sus raíces un estilo.

La lectura de la literatura moderna le revelará también cómo el cuento anecdótico, los croquis que usted practica son los de la época de Maupassant pero no de hoy, y su experiencia le resultará en seguida una mina inagotable de cosas que contar, con gran libertad. Posee usted ya dotes de observador muy preciosas.

Por lo tanto, querido Frosi, le devuelvo su manuscrito y lo espero dentro de algunos años, años de lectura, de reflexión, de buen trabajo.

Le saludo con viva cordialidad.

Italo Calvino. Los libros de los otros: correspondencia (1947-1981). Traducció d'Aurora Bernárdez. Tusquets, 1994. P. 96-97.

Siruela. Biblioteca Calvino.

llibres que no s'acaben mai

«Per què tornem un cop i un altre a alguns llibres? Per què els teatres insisteixen de manera reiterada a posar en escena algunes obres que ja s’han representat, i  ben sovint? Què fa d’un text un clàssic? Italo Calvino va provar de donar resposta a aquesta pregunta amb catorze raons. De totes, n’hi ha una d’irrefutable: “Clàssic és un llibre que mai no acaba de dir el que té a dir”. Per  això hi tornem, un cop i un altre, conscients que, en cada nova lectura, en sortirem amb les mans plenes: amb noves revelacions, nous matisos. Els clàssics són aquells dels quals n’hem sentit a parlar, sense que res del que ja sabem, abans de llegir-los, pugui comparar-se a l’experiència directa de la seva lectura. “Els clàssics —afegia— són aquells que, quan més hom creu conèixer-los d’oïda, més nous, inesperats, insòlits resulten quan els llegim de veritat”.

Quan només tenia vint anys, un jove jueu nascut a Praga va escriure en una carta: “Si el llibre que llegim no ens desperta com un cop de puny que ens colpegés el crani, per a què el llegim?”. I encara va dir: “Un llibre ha de ser com un pic de gel que trenqui el mar congelat que tenim a dins”. Era Franz Kafka, i així va dir el que podríem considerar un clàssic: un text capaç de provocar un transtorn, una commoció, sovint un terratrèmol. Per això el llegim i per això hi tornem. Aquests dies, el Teatre Lliure torna a pujar a escena un d’aquests textos: el Rei Lear de Shakespeare,  dirigit miraculosament per Lluís Pasqual i amb un repartiment de luxe encapçalat per Núria Espert. Encara hi ha un mes per endavant i ja no queda una entrada, prova de l’interès que l’obra desvetlla.

Avui, Shakespeare és al cim del cànon occidental, però no sempre ha estat així: la seva brutalitat el va mantenir durant segles apartat de l’escena, i el mateix Rei Lear, durant molt de temps, es va considerar irrepresentable. La veritat és que no hi ha obra comparable a aquesta en la seva fúria i en la desolació que travessa els cinc actes. A més, a diferència d'altres tragèdies de Shakespeare, aquesta es resisteix a ser simplificada. Hamlet ha quedat com a paradigma del dubte, Otel·lo de la gelosia i Macbeth de l'ambició. Però el Rei Lear parla del poder i la vellesa, de l'amor filial i l'amistat, de l'ambició i la desesperació, de la fidelitat i la traïció, de la violència i la tendresa, de la grandesa i la misèria, de la bogeria i la ceguesa, de la naturalesa i la societat, de l'obsessió i els capricis, de la impietat, la mentida, la crueltat, l'abnegació...Una enciclopèdia insubstituïble de les passions humanes. I per sobre de tot, com només passa a les tragèdies gregues, una obra sobre el coneixement a través del dolor (páthei máthos). La lliçó, tanmateix, aquí, s'aprèn quan ja és massa tard i no hi ha consol possible. La història deixa, al darrere, un paisatge devastat.

[...] L'argument és conegut: el vell rei Lear abdica del tron i vol repartir el regne entre les seves filles. A partir d'aquí, comença una seqüència d'esdeveniments vertiginosos que només porten desesperació, sofriment, desolació i mort. El vell Lear ho tenia tot i tot ho perd, fins a embogir. Ni tan sols l'amor de la seva filla Cordèlia, un amor absolutament incondicional i d'una intensitat que no es troba en cap altre personatge de Shakespeare, li serà suficient: quan ho entengui, ja serà tard i se la trobarà morta als braços. Els hereus del regne destrueixen el món que han rebut i són incapaços de bastir-ne un de nou, malalts d'una obsessió que acaba amb tots ells. I enmig d'aquest cataclisme, assistim a instants fulgurants de compassió i tendresa que, tanmateix, posats a la balança, no impedeixen que triomfin les potències destructives.

D'altra banda, apart de la seva grandesa literària i de la seva gegantina saviesa teatral, per què és tan actual el Rei Lear? Segurament perquè tot del que parla continua esfereint-nos: la lluita acarnissada i incruenta pel poder i per la riquesa; la impietat respecte dels vells, arraconats quan ja han estat desplomats del que eren i el que tenien; la insensibilitat davant del dolor dels altres; la ingratitud.

I, per acabar: per què el Rei Lear, avui, ens és encara imprescindible? Perquè poques obres com aquesta, molt poques, han estat capaces d'encarar-se lúcidament amb els defectes humans i de mirar-los sense abaixar els ulls o girar la cara. Al Rei Lear no triomfa la veritat ni la virtut, sinó la crueltat i la mentida. La lliçó és brutal. En aquesta obra descobrim la mirada inclement de Shakespeare a la nostra pròpia indignitat com a humans. Enfront de l'infantilisme dels que es pretenen purs i incontaminats, enfront també dels fanàtics obsedits per distingir nítidament entre els virtuosos (ells) i l'escòria (els altres), i enfront també dels ingenus que pensen que només cal desitjar el bé perquè sigui possible, aquesta obra devastadora ens confronta amb la nostra pròpia maldat com a col·lectiu, amb els verins corrosius que destrueixen la vida en comú i amb la dificultat de fer que el bé, la justícia i la virtut siguin la norma, i no pas l'excepció».

Xavier Antich. «El 'Rei Lear', de nou». La Vanguardia. 2|febrer|2015.

-- -  -- -> The Daily Avalanche. Notes urgents sobre Lear.

queremos tanto a italo

Un cuaderno Moleskine, un vinilo de 7 pulgadas y un repositorio en línea conforman Canzoni Invisibili/Invisible Songs. Se trata de un proyecto de largo alcance para homenajear al escritor italiano Italo Calvino, y que reúne música, textos, ilustraciones y gráficos, creados por 20 artistas del mundo, con especialidades tan diversas como la danza, el cine, la música electrónica, el jazz, la composición de canciones, la poesía, la ilustración o el arte visual.

El disco, insertado dentro de la tapa del cuaderno, incluye música de Ellen Allien, Jeet Thayil, Lagash y Cremonesi. El cuaderno tiene una tapa especial color oro, serigrafiada y personalizada, e incluye poemas, ilustraciones, texto y obras de la ilustradora Tamara Ferioli, del artista Masbedo y de los músicos ambient y gestores de contenidos The Sight Below, entre otros. Todos reunidos en este cuaderno bajo la dirección gráfica de Thomas Gangnet.

 [Font: MONKEYZEN]

MOLESKINE

els llibres dels altres

Hay una faceta de la actividad literaria de Italo Calvino que mucha gente desconoce y que no por ser más discreta, y sobre todo mucho menos glamorosa que la de escritor, fue menos duradera, intensa y prolífica: la de editor. Durante casi cuarenta años, Calvino colaboró muy estrechamente, de una u otra forma, con el editor italiano Giulio Einaudi, cuya prestigiosísima editorial desempeñó un papel fundamental en la cultura escrita de su país.

Esta correspondencia se debe, pues, al Calvino editor, al lector incansable de centenares, tal vez miles, de manuscritos de autores desconocidos y consagrados, a quienes dio a conocer o consolidó en su carrera, pero también a quienes despreció y rechazó -a veces con inusitada dureza-, a sabiendas, quién sabe, de que el único criterio coherente para un editor literario que desea crear una línea editorial es el de arriesgarse a seguir la corriente de simpatía, afinidad y entusiasmo que establece con ciertos libros y ciertos autores, aun a costa de equivocarse o de pecar de arbitrariedad.

Aquí se reúnen cerca de trescientas de sus casi cinco mil cartas dirigidas no sólo a estos autores (algunos desconocidos en la época, convertidos en grandes escritores con los años), a quienes transmite sin tapujos su valoración de la obra, sino también a colaboradores, escritores "de la casa", críticos y amigos, a quienes expresa incesantemente opiniones sobre libros leídos y "descubiertos", lecturas aborrecidas, autores odiados y amados. Calvino aparece aquí, ya no como protagonista, sino detrás de los libros de los otros, como testigo privilegiado y excepcional de parte de la historia contemporánea del pensamiento y la literatura. [Text de la solapa].

******

A Renato Frosi, Soresina

21 de diciembre de 1955

Querido Frosi,
he leído sus cuentos. Tiene usted buenas cartas para ser escritor: ante todo la voluntad de escribir, la experiencia de un mundo concreto, el mundo del trabajo y de los problemas reales, y el hecho de ser de una provincia lingüísticamente muy interesante y todavía inédita. Por lo tanto, trabaje y lea mucho, y podrá hacer cosas buenas.

Deje de lado esos cuentos y no vuelva a mirarlos. No son sino una prueba de su total inexperiencia literaria de este momento. Lo único bueno es que se inspiran en ambientes y lugares que usted conoce: eso es importante y fundamental. Pero tenga bien presente que la forma en que usted escribe es totalmente falsa, que debe cambiar radicalmente su manera de escribir. Todos sus adjetivos son lo más convencional e inútil que se pueda imaginar: los adjetivos hay que usarlos lo menos posible y sólo cuando son indispensables. Usted emplea imágenes de un gusto tan recargado y anticuado que es como si quisiera parodiar a un escritor adocenado. Me he permitido borronear su manuscrito en muchos pasajes. Está claro que usted no tiene idea de cómo se escribe hoy: tiene que leer mucho a autores modernos hasta entender el vínculo entre lenguaje hablado y estilo literario: lea a los buenos escritores que nos han dado una lengua viva y no de papier maché, empezando por Verga hasta los contemporáneos, Pavese, Vittorini (sin copiar naturalmente sus estereotipos y sus defectos), Bilenchi, Moravia, Pratolini. Aprenderá así a aprovechar su sustrato dialectal que puede ser un riquísimo terreno en el que hunde sus raíces un estilo.

La lectura de la literatura moderna le revelará también cómo el cuento anecdótico, los croquis que usted practica son los de la época de Maupassant pero no de hoy, y su experiencia le resultará en seguida una mina inagotable de cosas que contar, con gran libertad. Posee usted ya dotes de observador muy preciosas.

Por lo tanto, querido Frosi, le devuelvo su manuscrito y lo espero dentro de algunos años, años de lectura, de reflexión, de buen trabajo.

Le saludo con viva cordialidad.

Italo Calvino. Los libros de los otros: correspondencia (1947-1981). Traducció d'Aurora Bernárdez. Tusquets, 1994. P. 96-97.

Llibres Llegits Fa Tant De Temps Que Seria Hora Que Els Rellegissis



Bob Lescaux. L'escriptura dura, 1999



No és pas que t'esperis res de particular d'aquest llibre en particular. Ets una persona que per principi no s'espera ja res de res. N'hi ha tants, més joves que tu o menys joves, que viuen a l'espera d'experiències extraordinàries; dels llibres, de la gent, els viatges, dels esdeveniments, del que el demà ens reserva. Tu no. Tu saps que el millor que hom pot esperar és evitar el pitjor. Aquesta és la conclusió a què has arribat, tant en la vida personal com en les qüestions generals i fins i tot mundials. I amb els llibres? Bé, justament perquè l'has exclòs en tot altre camp, creus que és just concedir-te encara aquest plaer juvenil de l'expectativa en un sector ben circumscrit com el dels llibres, on pot anar-te bé o anar-te malament, però on el risc de la decepció no és greu.

Ja a l'aparador de la llibreria has reconegut la coberta amb el títol que buscaves. Seguint aquest senyal visual t'has introduït en l'establiment a través de l'atapeïda barrera dels Llibres Que No Has Llegit, que et miraven emmurriats des de les posts i els prestatges provant d'intimidar-te. Però tu saps que no t'has de deixar esporuguir, que entre aquests que s'estenen per hectàrees i hectàrees els Llibres Que Et Pots Estar De Llegir, els Llibres Fets Per A Altres Usos Que La Lectura, els Llibres Ja Llegits Sense Ni Tan Sols Necessitat d'Obrir-Los En Tant Que Pertanyents A La Categoria Del Ja Llegit Abans I Tot D'Haver Estat Escrit. I així superes el primer cinyell dels baluards i et cau a sobre la infanteria dels Llibres Que Si Tinguessis Més Vides Per Viure Certament També Te'Ls Llegiries De Bon Grat Però Malauradament Els Dies Que Tens Per Viure Són Els Que Són. Amb gran rapidesa els sobrepasses i vas a raure enmig de les falanges dels Llibres Que Tens Intenció De Llegir Però Abans Dels Quals N'Hi Ha Altres Que Hauries De Llegir, dels Llibres Massa Cars Que Pots Esperar A Comprar Quan Els Revenguin A Meitat De Preu, dels Llibres Ídem Com Abans Quan Els Publiquin En Edicions De Butxaca, dels Llibres Que Podries Demanar A Algú Si Te'Ls Deixa, dels Llibres Que Tothom Ha Llegit I Doncs És Quasi Com Si Els Haguessis Llegits També Tu. Esquivant aquests assalts, arribes sota les torres de la fortalesa, on fan resistència

els Llibres Que Des De Fa Temps Tens Programat De Llegir,
els Llibres Que Des De Feia Anys Buscaves Sense Trobar-Los,
els Llibres Que Toquen Algun Tema Pel Qual T'Interesses En Aquests Moments,
els Llibres Que Vols Tenir Per Poder-Ne Disposar En Qualsevol Eventualitat,
els Llibres Que Podries Apartar Per Llegir-Los Potser Aquest Estiu,
els Llibres Que Et Falten Per Tancar El Rengle De Llibres Del Teu Prestatge,
els Llibres Que T'Inspiren Una Curiositat Sobtada, Frenètica I No Clarament Justificable.

Vet aquí que t'ha estat impossible de reduir el nombre il·limitat de forces en camp de batalla a un conjunt certament molt gran però al capdavall calculable en un nombre finit, tot i que aquest relatiu alleujament es vegi insidiat per les emboscades dels Llibres Llegits Fa Tant De Temps Que Seria Hora Que Els Rellegissis i dels Llibres Que Sempre Has Fet Veure D'Haver Llegit Quan Seria Hora Que Et Decidissis A Llegir-Los De Debò.

Fuges amb ràpides ziga-zagues i penetres d'un salt en la ciutadella de les Novetats L'Autor O Tema De Les Quals T'Atrau. També a l'interior d'aquesta fortificació pots obrir bretxes entre les files dels defensors, dividint-les en Novetats D'Autors O Temes No Nous (per a tu o en absolut) i Novetats D'Autors o Temes Completament Desconeguts (almenys per a tu), i definir l'atracció que exerceixen sobre tu en base als teus desigs i necessitats de nou i de no nou (del nou que busques en el no nou i del no nou que busques en el nou).

Tot això per dir que, recorreguts ràpidament amb la mirada els títols dels volums exposats a la llibreria, has dirigit els teus passos cap a una pila de Si una nit d'hivern un viatger frescos d'impremta, n'has agafat un exemplar i l'has dut a la caixa perquè fos establert el teu dret de propietat sobre aquest.

Italo Calvino. Si una nit d'hivern un viatger. Traducció de Montserrat Puig. Edicions 62, 1987. P. 14-15.

Apunt (il·lustració inclosa) gentilesa d'Umberto Eco, El vértigo de las listas. Lumen, 2009. P. 392.