fes-te senzill, busca el perill

«La saviesa consisteix, en part, a no fingir més, a rebutjar l'artifici. Rossini va escriure el seu Petite Messe solennelle després de sortir d'un retir de trenta-vuit anys. Va qualificar les seves últimes obres de «pecats de la meva vellesa», i la missa, d'«últim d'aquests pecats». Al final del manuscrit, va escriure una dedicatòria en francès: «Estimat Déu, bé, aquí la tenim, acabada per fi, la meva Petita missa solemne. He escrit realment música sacra, o és senzillament més del meu mateix rotllo refotut de sempre? Vaig néixer per a l'òpera bufa, com saps prou bé. No hi trobaràs gaire destresa, només una mica de sentiment, això és en resum. Per tant, lloat sia Déu i, si us plau, concediu-me el Paradís. G. Rossini - Passy, 1863.»

Aquesta nota és infantil en la seva il·lusió. I hi ha alguna cosa que resulta infinitament commovedora quan un artista, en la vellesa, s'ho pren amb aquesta senzillesa. L'artista diu: l'ostentació i la rauxa són trucs per als joves, i sí, aparentar forma part de l'ambició, però ara que som vells, tinguem la confiança de parlar d'una manera senzilla. Per als religiosos, això podria significar tornar a ser com un nen per entrar al cel; per a l'artista, significa tornar-se prou savi, i prou reposat, per no amagar-se. Necessites tots aquests excessos, totes aquestes marques al llenç, tots aquests adjectius exuberants? Això no només resulta humiliant davant l'eternitat; també és que cal una vida sencera per veure, i dir, coses senzilles.»

Julian Barnes. Res a témer. Traducció d'Alexandre Gombau i Arnau. Angle, 2010. P. 227-228.