un segle de biblioteques

JOAQUIM COLL
Un segle de biblioteques municipals
elPeriódico
28|1|2018

Avui gaudim als nostres barris i ciutats d’uns equipaments bibliotecaris l’origen dels quals es remunta a les biblioteques populars que va posar en marxa la Mancomunitat de Catalunya (1914). El 1918 es van estrenar les biblioteques d’Olot, Sallent, Valls i les Borges Blanques, i l’any següent la va seguir la de Canet de Mar, fet que va suposar l’inici de la construcció d’una xarxa que, tot i els avatars del segle XX, ha continuat creixent fins avui. 

El 1925, la dictadura de Primo de Rivera va dissoldre l’ens que unia les quatre diputacions provincials i que havia desenvolupat una positiva tasca de modernització educativa i cultural, seguint el programa d’Enric Prat de la Riba. Tot i això, el model bibliotecari va subsistir gràcies a l’existència d’un cos ja professionalitzat de bibliotecàries, i també perquè Jordi Rubió, l’alma mater de la biblioteques populars, va continuar exercint la seva autoritat tècnica des de la Diputació de Barcelona.

Amb la segona República, la Generalitat va passar a disposar de més instruments econòmics i legislatius i gràcies a això la xarxa va créixer en el marc d’una planificació que volia garantir un centre de lectura en tots els municipis de més de 6.000 habitants. El 1934 es va aprovar una ambiciosa llei que no es va poder desenvolupar pels avatars polítics del període republicà, amb la suspensió aquell mateix any del Govern de Lluís Companys, i l’inici de la guerra civil el 1936. Amb la llarga dictadura franquista, es va produir una alteració substancial del model. Va començar amb una depuració de bibliotecàries, poc nombrosa però suficient com a advertència, una expurgada de llibres «perillosos» i una intensa instrumentalització a favor de l’ideari nacionalcatòlic del règim. La situació no va començar a millorar fins a la dècada dels seixanta, amb un més gran dinamisme professional, la inauguració de biblioteques noves i el retorn a la neutralitat ideològica.

Servei de proximitat

El salt significatiu es va produir amb l’arribada dels ajuntaments democràtics (1979) i el treball en xarxa desenvolupat en aquest terreny al llarg de les dècades següents per la Diputació de Barcelona, que va apostar des de bon començament per una biblioteca a tots els municipis de més de 5.000 habitants, considerant-la un servei de proximitat, estretament vinculat al territori i a la ciutadania. Això ha permès un repartiment clar de les responsabilitats entre les diferents administracions, garantint que totes les biblioteques siguin similars en espais, serveis i continguts, però al mateix temps singulars perquè s’han especialitzat en funció del públic i la política cultural de cada ajuntament. 

Malgrat els enfrontaments partidistes d’algunes etapes, hi ha avui un ampli consens polític i legislatiu sobre el sistema bibliotecari a Catalunya. 

La xarxa de biblioteques municipals és una realitat consolidada que, en alguns casos, es remunta ja a un segle d’existència (amb importants fons singulars i patrimonials), però que necessita ser constantment actualitzada a la llum dels forts canvis tecnològics i les canviants necessitats socials.