vides de veïns

ROBERT SALADRIGAS

Vides de veïns

La Vanguardia. Cultura|s

28|1|2017

És evident que en qualsevol circumstància, en qualsevol camp d'ortigues o en qualsevol abocador, d'entremig de les bardisses o del tuf d'un femer pot sortir i fer-se gran una novel·la que talli l'alè: senzillament bona. Aquesta novel·la pòstuma de Kent Haruf (Colorado, 1943 - 2014) representa molt bé la grandària d'un creador de soca-rel i la seva imprevisible capacitat de reacció davant uns reptes extrems. Va succeir això: a començaments del 2014, els metges van diagnosticar a Haruf —autor d'unes altres cinc novel·les— un tumor en fase molt avançada. Haruf va treure forces de ves a saber on i es va posar a escriure una novel·la que havia acabat i lliurat al seu editor quan el novembre d'aquell mateix any va morir després d'haver fet les últimes correccions al text. El que va deixar és Nosaltres en la nit (Our souls at night). Un llibre petit d'extensió que se'm fa increïble i em remet —no sé explicar per què— a la delicadesa narrativa del mestre japonès Yasunari Kawabata.

Què és el que crec que té d'increïble Nosaltres en la nit? Doncs el fet que des del temps condensat de la mort, immers en la seva consciència del final, Haruf elabora una història que es miri com es vulgui és un cant potent a la vida. D'on va treure l'energia vital? Com va poder tancar els ulls a la seva pròpia realitat sense haver de renunciar a un relat que traspua un estricte realisme per cada escletxa? Què va passar dins de Kent Haruf aquells mesos de bullida creadora sense perdre en cap moment ni passatge el control de les emocions? De quina manera va viure en l'escriptura tan personal les vides que narrava, com si tot fent-ho s'aferrés a la seva pròpia vida? D'on va sorgir la trama original d'una història en blanc i negre que gairebé mai no és el que sembla? I, en conclusió, commou i pertorba perquè al meu entendre això és exactament el que es va proposar el narrador des del principi.

Som a la petita localitat imaginària de Holt, enclavada a l'est de Colorado, paisatge natal i literari de Haruf, on el temps s'esmuny sense sotracs per un escenari en el qual es representen les essències del costumisme provincià. "Y entonces llegó el día en que Addie Moore pasó a visitar a Louis Waters. Fue un atardecer de mayo justo antes de que oscureciera". Addie Moore i Louis Waters viuen a poca distància, tots dos són vidus, tenen els fills lluny i se senten sols. Aquella tarda de maig l'Addie visita en Louis amb una proposta insòlita: que passin les nits plegats, encara que només sigui per saber-se acompanyats, oferir-se l'escalf dels seus cossos vells i parlar fins que caiguin de son. I això és el que fan durant un temps, a poc a poc, en un desplegament admirable de sensibilitat, afrontant mirades esbiaixades, remors sinuoses i silencis eloqüents. D'aquesta manera es va teixint narrativament una bonica història gens carrinclona, plena de sentit i naturalitat —no hi ha transició entre els diàlegs dels personatges i el narrador—, fins que la ferotge pressió externa es fica en la bonica relació dels veïns Addie i Louis i qüestiona la seva continuïtat al marge dels prejudicis socials.

Però fins i tot en aquest moment delicat que forçosament havia d'arribar Kent Haruf no es doblega a les convencions. Sembla voler dir-nos quan s'aboca al final del camí que l'única manera de suportar la vida i sobreposar-se als seus excessos és replegant-se en la serenitat. La nit pot ser freda i fosca, inclement, però es fa visible el reflex d'una llum: l'original història amorosa que ha sobreviscut a qui la conta amb l'últim bleix dels seus pulmons. |