la joia de les frases

VICENÇ PAGÈS JORDÀ

Un mes sense homes

L’avenç

Núm. 427, octubre 2016

Sobre la taula tenia dos candidats a aquesta «crítica»: una novel·la entre sentimental i costumista escrita fa gairebé un segle, i l’última entrega de John Irving. Vaig començar per aquesta darrera però, com m’ha passat sempre amb aquest autor, la vaig abandonar al cap d’una cinquantena de pàgines. A l’igual que en les altres ocasions, la successió de peripècies no va ser suficient per garantir la meva atenció. En canvi, tan bon punt vaig començar la lectura d’Un abril prodigiós, ja no vaig poder abandonar-la. Què és el que fa que un llibre ens sedueixi? No hi ha una fórmula, sinó que la resposta depèn de cada lector i de cada moment. La manière pesa més que la matière, diria jo. Potser necessitem un nombre mínim de frases felices, on la semàntica i la sintaxi s’abracin com les flames a la fosca, que deia el poeta. Les frases de John Irving són merament instrumentals, mentre que les d’Elizabeth von Arnim fan venir ganes de rellegir-les, de paladejar-les, de pronunciar-les. Les situacions –les escenes- també tenen el seu pes, i, és clar, la feina de la traductora, però em fa l’efecte que el que pesa més és la joia de les frases.

Després de la sintaxi –o abans, no sabria assegurar-ho-, hi ha la ironia, que sospito que en el nivell de la sofisticació literària més elevada és un invent anglès. Sense la ironia lleugeríssima de Jane Austen i la ironia crítica de Charles Dickens no disposaríem de la ironia esmolada d’Oscar Wilde ni de la ironia postvictoriana d’Edward Morgan Forster. Nascuda uns anys després de Wilde i uns anys abans de Forster, Elizabeth von Armin (1866-1941) es mostra com una digna seguidora d’aquesta escola. Certament, la ironia pot ser un signe de conservadorisme i, encara pitjor, pot arribar a cansar. El cas, però, és que quan Un abril prodigiós es va publicar, les dones ni tan sols podien votar al Regne Unit, i Virginia Woolf encara no havia escrit Una cambra pròpia, o sigui que resultaria anacrònic titllar Von Armin de tèbia. I ja que parlem de Virginia Woolf, val la pena recordar que, entre les grans virtuts de Jane Austen, hi inclou que escrivia “sense odi, sense rancúnia, sense por, sense protestes, sense fer sermons”. El mateix es podria dir d’Elizabeth von Armin, que això no obstant fa enrojolar tots els homes que la llegim, ja que resulta impossible no adonar-se de les humiliacions que vivien a cada moment del dia les dones d’aquella època, que en cap cas podem considerar de les pitjors de la història...