el narrador

PERE CALONGE
Charles Arrowby i l’art de l’escena
Trapezi
17|5|2017

El format, unes memòries inicials que ben aviat esdevenen un dietari del present —o “memòries novel·lades”, com les anomena ell mateix— contribueix a la sensació creixent que assistim al discurs d’un farsant; o, si més no, al d’un narcisista que veu el món —i ens l’explica— situant-se’n ell al centre. Sense que la veu narrativa, però, deixe de ser versemblant. És el discurs del jo per excel·lència: egocèntric, parcial i autoreferencial. Ens assegura que les seues memòries són “exactes i veraces” en allò que respecta als fets; però, al mateix temps no perd ocasió de posar en dubte la importància d’aquests: “Pel que fa als aristòcrates francesos, la nostra autoritat és Proust. ¿A qui li importa com eren realment?”. És, en definitiva, una mostra excel·lent de narrador poc fiable. A mesura que avança la novel·la anem intuint el que hauria de ser evident des de bon començament: que llegim la seua versió. Histriònica, de vegades paranoica, interessada i, sobretot, no necessàriament real. Murdoch hi juga a sembrar el dubte entre aparença i realitat, entre veritat i mentida; el dubte de qui és el culpable i qui la víctima, o de si no hi deu haver un fet important que no sabem, que se’ns oculta; i ens recorda fins a quin punt els humans tendim a amagar o a distorsionar la realitat.