els temes

Els temes d’El mar, el mar són múltiples: la idealització, l’autocompassió, els perills de la nostàlgia, la capacitat d’enganyar-nos a nosaltres mateixos, de fer mal a les persones que ens estimen, tot el que emprenem “per satisfer el saludable apetit dels nostres egos, tan meravellosament necessaris”. Iris Murdoch sap donar veu a un home complex que s’enamora de la seva joventut, i que és prou honest per adonar-se dels seus errors, i prou supervivent per mirar de minimitzar-los. El narrador no només no és fiable, sinó que és un especialista en simulació i excel·leix en l’autocondescendència. Si a l’obra de Pessoa la pluja és el company dels dubtes i de les deambulacions, aquí el mar és més que un teló de fons: és el perill, l’enemic de qui no et pots refiar, igual com de tu mateix. 

VICENÇ PAGÈS JORDÀ. «Un Maquiavel dels sentiments». L'Avenç. Num. 436, juliol 2017.

*  *  *

La credulitat humana i el poder de la paraula impresa, l’engany i l’autoengany, la justificació i l’autojustificació, el teatre i la vida: són alguns dels temes que recorren la immensa construcció literària que és El mar, el mar, al costat d’altres com la gelosia, el remordiment i la culpa. I, en el centre de tot, la figura memorable de Charles Arrowby, el protagonista i narrador en primera persona de la novel·la. 

[...] Potser, la ficció és el gran tema de la novel·la, el que reuneix i dóna sentit a tots els altres. La ficció de l’art i de la literatura, de la pròpia construcció d’un narrador en primera persona, poc fiable, que ens obliga a discriminar la veritat de la mentida. L’autoengany, les voltes i els camins tan entortolligats que som capaços de fer recórrer a la nostra ment quan la volem convèncer de l’impossible; per interès, per vanitat o per egoisme. La ficció en el teatre, on s’interpreten personatges i màscares diverses; però també les màscares de la vida, sota les quals ocultem tot allò que pensem que no s’ha de mostrar. En aquest sentit, en l’última part de la novel·la, Arrowby afirma que un diari és l’equivalent literari de la cara somrient amb què cada dia amaguem sentiments com la gelosia, el remordiment, la por i la consciència de fracàs. “I tanmateix, aquestes ficcions no només consolen, sinó que fins i tot poden arribar a ser, d’alguna manera, substitutes del coratge”.

PERE CALONGE. «Charles Arrowby i l’art de l’escena». Trapezi. 17|5|2017.