la ciutat i la casa

ANNA BALLBONA
La ciutat i la casa
Serra d’or
Núm. 699, març 2018

Aquesta és la darrera novel·la de Natalia Ginzburg, una autora que en els últims mesos ha experimentat un reviscolament extraordinari en català, amb l’aparició d’un grapat de traduccions. En aquesta que signa Meritxell Cucurella-Jorba fa justícia a l’estil personalíssim de l’escriptora italiana, un estil senzill, a vegades abrupte (triomfalment abrupte), i alhora d’una solidesa i una profunditat indubtables. En aquesta novel·la assumeixen la veu una colla de personatges que s’escriuen cartes. És un intercanvi epistolar marcat i intensificat per la marxa als Estats Units de Giuseppe, que amb cinquanta anys deixa Roma per anar a viure amb el seu germà i el fred de Princenton: les cartes i res més que les cartes —creua- des i de direccions i tons diversos— sostenen aquesta novel·la de revessos imprevistos, de cops de puny sentimentals i vitals, propulsats pel metrònom infal·lible del pas del temps i la caiguda de les il·lusions.

Giuseppe i una colla d’amics (una examant i el seu marit, una cosina, el fill...) que havia compartit els anys feliços a la casa de Les Margarides —que acaben enyorant— s’expliquen novetats, neguits i retrets. Fa l’efecte que s’ho expliquen tot, però en realitat el que fan, rere el reny inicial, és amagar-se el més important. I el lector té la sensació, la dolcíssima sensació de mirar, a través del forat del pany de la porta, les explicacions erràtiques que donen als altres i que es donen a si mateixos.

Abans fins i tot que alguns dels remitents i dels receptors de les cartes, el lector coneix el proper daltabaix que s’albira. Sigui una separació, una mort, un casament o un nou amant, és una crisi que supera la circumstància i que, en darrer terme, fa saltar pels aires una orquestració segura de la vida de les persones.

Les funcions tradicionals —la de la «casa», la d’«Amèrica», la «família» o els «amors»— van camí de la desintegració com qui contempla un espectacle fabulós.