el fantasma de Gabo

XAVI AYÉN
El fantasma de Gabo
La Vanguardia
22|11|2018

Una periodista argentina rastreja l’empremta del Nobel al seu pis barceloní, on va viure als 60 

L’ obra de Gabriel García Márquez (1927-2014) és plena de fantasmes. Quan era petit, els avis –que el van criar– li van expli-car que cada habitació de l’enorme casa on vivien tenia el seu propi mort, cosa que li va provocar un autèntic pànic. Per Cien años de sole-dad levita l’espectre de Prudencio Aguilar, que no fa mal a ningú i només espera emportar-se José Buendía a l’altra vida. A Doce cuentos peregrinos hi tenim un castell embruixat a la Toscana on viu el fantasma del seu propietari original. En un relat de La increíble y triste historia de la cándida Eréndira... hi ha un vaixell fantasma que algú veu desfilar, cada any en la mateixa època, per una badia caribenya. I ell mateix va explicar que una tarda a Mèxic va veure un passatger al seient del copilot d’un taxi. El vehicle es va aturar davant seu, i quan hi va entrar i va veure que no hi havia ningú el conductor li va dir: “No és pas el primer, vostè. De vegades em passo tot el dia fent voltes i no m’atura ningú perquè tothom veu aquest passatger fantasma”.

El que el Nobel colombià no es podria haver imaginat mai –o sí– és que al primer pis on va viure a Barcelona, al número 168 de l’avinguda República Argentina, s’hi congregarien caçafantasmes per buscar-lo, quatre anys després de morir.

Gabo va arribar a Barcelona el novembre del 1967. Primer es va instal∙lar provisionalment en un apart-hotel del carrer Lucà i al cap de poc va llogar el pis de República Argentina, on va viure, amb la seva dona i els seus dos fills, fins al febrer del 1969. Hi va escriure una part d’El otoño del patriarca, una obra que va acabar al següent apartament barceloní, al número 6 del carrer Caponata, a Sarrià, on va viure fins que va marxar de la ciutat, el 1975. Però en aquell primer pis va experimentar una metamorfosi: va passar d’autor desconegut a fenomen mundial.

Buscar fantasmes no és cap excentricitat o sortida de to en el cas de García Márquez. Supersticiós i creient en el món sobrenatural, opinava que “hi ha facultats naturals que un pensament racionalista, com el que domina a Occident, ha decidit repudiar”.

La periodista argentina Lucía Benavides, corresponsal a Espanya de la ràdio pública dels Estats Units, viu en aquell primer pis de García Márquez des que va arribar a la ciutat, l’any passat. Va entrar a l’habitatge sense saber que el Nobel hi havia viscut. Quan ja feia un temps que hi estava instal∙lada, després d’una ruptura sentimental un amic li va dir que li faria un regal per animar-la. “M’ho esperava tot menys això: em va anunciar que el meu pis havia estat el de Gabo”. Allò va ser com una revelació. “Vaig començar a trobar tota mena de coincidències: era el lloc on ell s’havia vingut a professionalitzar com a escriptor, com jo..., salvant les distàncies. Només em vaig emportar deu llibres de Texas, on vaig créixer, i un era seu. I, quan va morir, la seva família va vendre tots els seus papers a la Universitat d’Austin, la meva ciutat. En el fons, volia creure que vivia en una casa encantada amb el seu fantasma. Vaig descobrir que el seu despatx devia ser al meu dormitori... A qui que es dediqui a escriure no li agradaria que casa seva estigués tocada per la màgia de García Márquez? És impossible imaginar-hi una musa millor”.

Benavides ha entrevistat sense parar amics i coneguts de Gabo, fins i tot ha fet que el seu biògraf, el britànic Gerald Martin, visités el pis; ha parlat amb comerciants de la zona, recopilant detalls per fer-se una idea global de l’experiència que va viure García Márquez a l’apartament. Però “gairebé no hi ha testimonis del seu pas per aquest pis, a diferència del de Caponata. De fet, ni tan sols ho sap el propietari: espero que no ens apugi el lloguer...”.

Ja submergida en el tema, assegura que hi ha observat fenòmens estranys: portes tancades que estaven obertes, soroll de passes, fins i tot “un dia l’ascensor es va espatllar només a la nostra planta”... Per tenir una altra opinió, hi va fer anar una mèdium colombiana, que, després d’examinar el lloc, va emetre el veredicte que “no detectava presències, ni tampoc energies”. “Jo li vaig insistir perquè el convoqués, i em va dir que no ho podia fer sense l’evidència que ell s’havia manifestat. Em va dir: ‘Tu necessites creure que és aquí per trobar una cosa important en tu mateixa’. Carai, la mèdium...! Em va psicoanalitzar!”.