i a mi què?

CARLOS ZANÓN
I a mi què m'importa?
La Vanguardia
6|11|2018

L’autoficció literària continua en voga: llibres en què l’autor és el personatge principal. I un dels pactes amb el lector és que aquest últim valori la sinceritat del que llegeix. No es tracta d’una simple autobiografia, perquè l’autoficció explica i interpreta el que va ser, però també el que podria haver estat. El valor literari també està en el fet que el que llegim sigui valent, atroç, èpic i transformador. Com altres grans invents, com ara el tomàquet fregit o la radioactivitat, l’autoficció pot ser un desastre per al gènere humà. Quan l’autor és bo, beneïda autoficció, però, en cas contrari, tenim tots els petits grans egos de tots els petits grans escriptors narrant les petites grans coses que els han passat i els passen com si fossin d’importància vital per a la resta de la humanitat. Un crític i poeta majúscul, T.S. Eliot, va dir que la funció del poeta és explicar què passa i no què em passa, però els mals escriptors d’autoficció fan el mateix cas d’aquest ensenyament que els joves dels anuncis antidroga. I, així, acumulem tones de testimonis de ruptures, borratxeres, pisos d’estudiant amb espaguetis i mandonguilles, abusos de pederàstia, nòvies boges, autolesions, ingressos, capellans que toquen, mares maltractadores, mares solteres, mares sense sort, claus fantàstics i pocs diners per feines que molen, drogues, més borratxeres, nòvios bojos, divorcis, més mandonguilles i espaguetis i més abusos, violacions, depressions, bars, feines de merda i més capellans, professors de gimnàstica i germans solters de la teva mare rarots, estades a l’estranger, gats, angoixa nihilista, bars, novel·les rebutjades, primers matrimonis sense sort, bicicletes, pares tolerants però absents, pares autoritaris però presents, nens que et miren, traumatitzats i revelats, al final del passadís, una finestra i llum del sol un matí de diumenge, algun avortament, la novel·la acceptada, més borratxeres, soc superdiferent i per això tots m’estimen, adeu a les mandonguilles i hola Hollywood; ha arribat el Messies. La majoria de les vegades les paraules que et ressonen al cap són: “ I a mi què m’im­porta?”. Tota aquesta èpica que sense talent resulta gal·linàcia, pornogràfica, fil musical d’escriptors d’ Operación Triunfo i gairebé lectors de Sálvame. La cosa és –sempre ha estat així, fins i tot en l’au­toficció– construir un artefacte artístic que sigui versemblant i que llegeixi tant l’autor com el lector. Una mena de lucidesa vital que transcendeix l’anecdòtic des de la ficció. El fet que passés no hi dona rellevància com a lectura. Per a més traïdoria, aquestes hipèrboles o, fins i tot, mentides col·loquen el lector davant un fals i trampós dilema moral. Si re­butges i abomines l’escrit –un abús en la infantesa, un desordre alimentari, una autolesió amb vidre de finestra– estàs rebutjant les víctimes, estàs donant suport a la salsa de tomàquet i estàs enyorant l’ Enola Gay. I no és això, de cap manera.

_____________
P.S.: Vegeu també: Si no sos (por lo menos) Proust, no me cuentes tu merienda. Imprescindible.