michael furey torna a casa per nadal (george steiner llegeix «els morts» de joyce)

«S'acostaven els exàmens. En una de les assignatures de literatura nord-americana, les lectures del curs incloïen La copa daurada, de Henry James. Aquesta novel·la és una paràbola una mica recarregada i intricada que uns quants companys trobaven un os dur de rosegar. Que podia ajudar-los? Em va semblar que sí, i una dotzena si fa no fa de companys vam reunir-nos a la cuina d'una de les cases per a veterans i estudiants casats que dona al carrer 63. ¿Havien observat, entre d'altres coses, que el nom d'un dels personatges, Fanny Assingham, combinava, a grans trets, inversemblantment enmig d'aquell petit-point i obliqüitat jamesiana, tres denominacions del darrere? Mai no oblidaré el silenci sobtat que va fer-se a l'habitació, el respecte a les cares d'homes molt més adults, molt més familiaritzats amb la vida que jo.

No gaire després, un altre grup va venir a la meva habitació. Van posar-se per les lliteres i per terra. ¿Podia ajudar-los respecte al conte «Els morts» de Joyce? Hi ha poques ficcions curtes tan plenes de multiplicitats, tan entreteixides amb les tensions d'històries recordades i amb una revelació tan gradual de les intencions. Pocs relats en què sigui impossible ometre una frase sense perjudicar la intel·ligència, la forma dominant del conjunt. Vaig trobar-me a mi mateix dirigint un seminari extraoficial en plena nit, amb uns oients atents i concentrats, llegint amb ells i per a ells. Vaig entreveure'ls prenent notes, subratllant i omplint els marges del seu text. Vaig parlar de la musicalitat total de la història. Les cançons i els títols de cançons són tan importants a «Els morts» com a Nit de reis o Finnegans Wake. Vaig llegir-ne el final en veu alta.

Sí, els diaris tenien raó: la neu era general per tot Irlanda. Queia en cada part de la fosca planúria central, a les muntanyes sense arbres, queia flonjament als aiguamolls d'Allen i, més a ponent, en flonja caiguda, a l'oneig negrós amotinat del Shannon. Queia, també, en cada part del fossar solitari al turó on el Michael Furey era enterrat. N'hi havia un tou acumulat a les creus tortes i a les làpides, a les llances de la petita reixa, a les bardisses estèrils. La seva ànima s'esvaní a poc a poc mentre sentia caure la neu calmosament per tot l'univers i en calmada caiguda, com el descens a la seva darrera fi, damunt tots els vius i els morts.

¿S'havien fixat en l'antiga figura retòrica (el seu nom grec era...) segons la qual «queia flonjament» (falling softly) es modula en «flonja caiguda» (softly falling) per preludiar el moviment de «caure la neu calmosament» (falling faintly) a «en calmada caiguda» (faintly falling)? ¿O les sibilants del son que s'acosta en aquell «la seva ànima s'esvaní» (soul swooning slowly)? Eren un subratllat equivalent aquelles «llances» (spears) i «bardisses» (thorns), símbols de la passió de Crist en un altre turó, feia molt de temps. Però s'havia fet tard i l'aire de l'habitació ja estava molt viciat. Vaig intentar reprimir unes llàgrimes absurdes. Fins que vaig veure'n en algunes d'aquelles cares sense afaitar. Vaig saber llavors que podia convidar els altres a entrar al significat. Va ser un descobriment decisiu. Des d'aquella nit les sirenes de l'ensenyament i la interpretació no han deixat de cantar-me.»

George Steiner. Errata. Una vida a examen. Traducció d'Albert Mestres. Arcàdia, 2018. P. 72-74.