decebut de coneixe'l

CARLOS ZANÓN
Decebut de coneixe'l
La Vanguardia
5|2|2019

Raymond Chandler era un poeta mal disfressat de novel·lista. Disparava tant imatges potents –del tipus d’una aranya sobre un pastís de llimona– com definitives màximes.

Una és la de si vostè admira un escriptor, val més que no el conegui. Sento portar la contrària a Chandler –de fet, m’encanta–, però la majoria dels escriptors que un admira resulta que són bons paios. El problema no és tant com són com com creus que són o com exigeixes que siguin. Però els abordes –com s’ha pogut fer aquests dies dins del Festival BCNegra– i comproves que Leïla Slimani, David Peace, John Banville o Ken Bugul no estan fets del material de què estan fets els somnis, però sí del material de què estan fetes les persones.

Estar abonyegat i continuar jugant a trobar el mapa del tresor mitjançant la creació et fa diferent. No millor ni pitjor, diferent. Tampoc diví o avorrible. Tot i que, si un és avorrible, té tot el dret del món a ser-ho. I un artista avorrible continua sent un artista. El que sí que veus quan coneixes un escriptor és l’esforç per no decebre’t. Per ser aquell que tu has trobat als llibres. Algú que és ell i no és ell. Una mica com el personatge que fa de tu als teus malsons. L’escriptura pot no ser autobiogràfica, però la lectura sempre ho és. I, quan et trobes en un llibre, vols saber qui és aquell home o aquella dona que ha fet, d’incògnit, aquella foto tan veraç de tu mateix. Algú que et coneix més bé que la gent

que tens al voltant i que t’explica les històries que, precisament, sense saber-ho ni tu mateix, vols que t’expliquin.

Quan coneixes un autor, pots veure un saltimbanqui dins seu provant de calibrar les teves expectatives i satisfer-les. Hi ha autors que són el que esperes d’ells fugint, sent agres, esmunyedissos, intractables. Si t’amagues de la mirada del que t’admira, t’idealitza, t’assenyala i et violenta, pots conservar qui ets i continuar sent Fred Vargas, Thomas Pynchon o Michel Houellebecq. Però la majoria aguanten la mirada de l’admirador, del curiós o de l’adversari. I intenten –quan són abordats, coneguts, jutjats, pesats, venuts i comprats– ser qui eren abans que algú encengués el llum i els sorprengués robant les joies de la seva pròpia família.

Un que escriu és qui escriu, però ja no està en el que escriu. Potser ahir a la nit va estar en aquell lloc, fent el que el lector ha pensat que està llegint i trobant –lector i autor– el conjur cabalístic que va permetre per ressuscitar el que estava oblidat. Però, quan un lector li acosta el llibre perquè el firmi, l’escriptor intenta fingir que encara hi és, cosa que és prou forta per continuar aferrat al tauló en la tempesta dies i anys, tota la vida. I el lector potser vol poder trobar la part fosca d’aquell autor, la seva part salvatge, el seu compromís, la seva valentia, el seu sentit de l’humor recargolat o la seva sensibilitat. I l’autor pot tenir això o no tenir-ho i témer ser un frau. Però de vegades acostes un llibre perquè el firmin Claudia Piñeiro, Núria Cadenes o Toni Hill només perquè els vols agrair la seva generositat havent-te donat el que t’han donat sense coneixe’t. Sense saber que, potser, tu els hauries decebut.