la «vida» de la vida

La «Vida» de la Vida

Ahir em vaig comprar un llibre de Henry James i el vaig llegir, com diuen, «fins ben entrada la nit». No era gaire interessant ni gaire bo, però sóc capaç d'obrir-me pas entre pàgines i pàgines de James avorrit i ampul·lós només per aquell xoc sobtat i dolç, aquella violenta esgarrifança de delícia que de vegades em produeix. No dubto que això sigui geni: però hi ha massa quantitat de palla per cada gra aïllat —un gra sorprenentment raffiné, això sí.

Una cosa que vull anotar. El seu protagonista, Bernard Longueville, brillant, ric, moreno, àgil, etc., tot i que és un company enginyós, potser és encara més enginyós i més divertit quan està sol, i es guarda les millors coses per a ell mateix. Al marge de tots aquests adjectius, jo sóc enginyosa, ho sé, i una bona companya, però sento que el meu cas és exactament com el seu: la quantitat d'alegria, minuciosa i delicada, que obtinc contemplant la gent i les coses quan estic sola és, senzillament, enorme —de fet només tinc «diversió perfecta» amb mi mateixa. Quan veig passar una noia corrent de puntetes com una gallina en el fang, i dic «Vaja, quina bleda», ric i m'ho passo bé com no ho faria mai amb ningú. El mateix es pot aplicar al meu sentiment pel que anomenen la «natura». L'altra gent no es para a mirar les coses que jo vull mirar, i si ho fan, s'hi aturen per complaure'm o per seguir-me la veta o perquè no hi hagi conflicte. Però estic feta d'una manera que, tan bon punt estic amb algú, començo a considerar les seves opinions i els seus desitjos, i no es mereixen la meitat de consideració que els meus. No trobo a faltar gens en Jack, ara —no vull tornar a casa, estic bastant contenta de viure aquí, en una habitació moblada, i d'observar. És una pura qüestió de clima, em sembla. (Acaba de passar una autèntica bleda.) La vida amb altres persones es converteix en una taca borrosa: em passa amb en Jack, i, en canvi, és enormement valuosa i meravellosa quan estic sola —els detalls de la vida, la vida de la vida.

Katherine Mansfield. Diaris. Traducció de Marta Pera Cucurell. L'Avenç, 2018. P. 45.