una catàstrofe en fragments

SERGI SÁNCHEZ
Una catàstrofe en fragments
elPeriódico
25|4|2017

Una de les cançons més maques dels Talking Heads titula la nova novel·la de Maggie O’Farrell. A This must be the place, la veu de David Byrne explica una història d’amor en què el pas del temps i l’afecte, tenyit de nostàlgia, per un espai en comú, un refugi, un paradís perdut («A la llar és on vull ser/ Però crec que ja hi soc»), es transformen en metàfores del desencant i l’afecció, del moviment de la vida i la fixesa impertorbable d’un miratge sòlid, que té aspecte d’estàtua en un jardí abandonat.

Aquesta és una història entre dos que O’Farrell multiplica sense descans, agita cap endavant i cap enrere, la canvia de lloc per veure com li va una llum nova. La literatura, ens diu l’escriptora irlandesa, no pot ser lineal si vol atrapar els piropos de l’atzar en tota la seva puresa; si pretén agafar-nos tan desprevinguts com als seus personatges, cecs en un món ple d’escales.

ELS PROTAGONISTES / Així caminen, per separat i sense bastó, Daniel i Claudette quan els coneixem. Ell, lingüista, ha deixat els seus dos fills als EUA per reinventar-se al seu costat al racó més remot d’Irlanda quan un fantasma del passat el reclama a través de la ràdio, i les seves ones expansives l’empenyen a retrobar-se amb aquell que va ser i continua sent, un home autodestructiu. Ella, que va fugir del seu destí d’actriu famosa, l’espera sabent que alguna cosa va malament, que alguna cosa anirà pitjor. Tots dos són els protagonistes d’Aquest deu ser el lloc, cosa que no significa que siguin els personatges més apassionants d’aquesta novel·la.

ELS SECUNDARIS / A dir veritat, la seva arriscada estructura es dedica a dispersar la imatge que tenim d’ells a través d’una miríada de secundaris –fills i filles, empleats i companys de viatge casuals– que s’apoderen d’un capítol rere l’altre, en temps dispars, donant-los prou espai perquè vulguem saber més de la seva vida. I encara que la seva funcionalitat narrativa està al servei d’un matrimoni que s’enfonsa, O’Farrell sap donar-los una veu pròpia, fins al punt que els episodis que protagonitzen –penso en el de Niall i el seu èczema i les seves notes al peu, i en el de Rosalind, a Bolívia, verdaderament commovedors– es podrien llegir com un relat curt, autònom, igual de fascinant que si els llegim com a part indivisible d’un tot. Ni tan sols el capítol en què veiem una col·lecció de fotos de records de Claudette que se subhasta al millor postor sembla una sortida de to: per a O’Farrell els trossos del gerro no només es compten en paraules sinó també en imatges.

Els salts temporals no són un capritx. Aquesta és la història d’una catàstrofe en fragments, així que la discontinuïtat ens permet entendre que, en realitat, ningú canvia encara que tot canviï al seu voltant. «Els matrimonis no s’acaben per una cosa que es va dir, sinó per una que no es va dir», li adverteix Rosalind a Daniel en cert moment. Aquesta esquerda que obre el silenci és també l’esquerda del temps.