l'altre strindberg

PERE CALONGE
L’altre Strindberg
Trapezi
17|10|2018

Hi ha, pel cap baix, dos Strindbergs. Un és el que ha transcendit a la literatura universal per mitjà de les traduccions, sobretot com a gran renovador del teatre modern, un dels autors més importants per entendre la revolució del drama europeu en el tombant dels segles XIX al XX. L’altre, el que ha quedat en la literatura sueca i en l’imaginari dels suecs com un dels seus autors més estimats, i La gent de Hemsö (1887) en podria ser una bona mostra: una novel·la molt llegida a Suècia, on se la considera un clàssic, però relativament poc coneguda fora de les seues fronteres. El fet és que en les seues pàgines no es respira aquella fúria que Kafka afirmava haver trobat en la literatura de l’autor suec, aconseguida a colps de puny. No és l’Strindberg que gira al voltant de l’exploració i de la dissecció del jo, de les angoixes i els deliris, de les obsessions i els dilemes morals, el que indaga en un món interior tan convuls i crispat que contamina també l’exterior. En aquest sentit, la narració és —per exemple— l’antítesi de Tot sol. I, tanmateix, va ser una de les seues obres de més èxit, adaptada al teatre i al cinema. Probablement perquè, com confessava el mateix Strindberg, havia estat escrita amb la voluntat explícita de recuperar el públic que en certa forma l’havia abandonat.

Per contra, La gent de Hemsö és una narració de tall clàssic, una típica història d’ascens i caiguda, d’argument senzill i amb rerefons costumista. El personatge principal, Carlsson, respon a l’esquema arquetípic de l’ambiciós i del pícar de la narrativa tradicional, d’aquella narrativa que porta —implícit o explícit— un ensenyament moral associat. Per això, des de bon començament el lector n’espera la caiguda, espera que ensopegue amb la pròpia avarícia: “tot podia arribar a ser seu si estirava la mà, una només, i amagava l’altra, la que aspirava a atrapar la vanitat, el sexe i la pobresa”. Carlsson és un home de terra que arriba a treballar a l’illa de Hemsö —un lloc de ficció que podria estar inspirat en Kymmendö, l’illa on l’autor va passar molts estius de joventut i on van ser concebudes moltes de les seues obres. Aquest contrast atorga encara més protagonisme a la manera de viure dels habitants de les illes de l’arxipèlag d’Estocolm, personatges prototípics d’un relat costumista, i fa que la narració se centre en bona mesura en el xoc entre la capacitat d’adaptació i la flexibilitat d’un, contra la rigidesa i els costums fixats dels altres. En realitat, però, en la caiguda del personatge principal intervé d’una manera molt decidida l’atzar. No és tant el fruit directe dels seus actes, doncs, com el producte de la casualitat. Ocorre, però, que aquest atzar pren la forma de natura desfermada; en concret, dels elements més representatius del lloc —la mar, el vent, el gel—, i això li concedeix un cert simbolisme, fa pensar en l’acció d’algun tipus de justícia divina.

La narració és àgil, amb episodis burlescos que es combinen amb escenes realistes de la vida dels habitants de l’arxipèlag. Amb personatges divertits, que parteixen de l’arquetip per a desenvolupar-se d’una manera més individualitzada: el desvergonyit, la vídua que cal caçar, l’antagonista, el rector borratxo, etc. I amb un llenguatge molt ric que posa nom a cada element del lloc: ocells, peixos, arts de pesca, eines, etc., potser fins i tot d’una manera excessiva. Un llenguatge puntejat també de refranys, frases fetes, jocs de paraules o referències a contes i llegendes: “que tothom és una bona persona quan es mor i un malparit quan es casa”. Strindberg busca un to tragicòmic per a la novel·la: més tràgic en el contingut, més còmic en la manera de relatar-lo. Així, al costat del joc de paraules més subtil o de la ironia més discreta, l’autor no evita l’humor de traç més gruixut, el grotesc, l’escatològic fins i tot: “Tant li crema el parrús que no pot aguantar-se? És clar, la carn és feble i amb una estaca tan a prop…”. Els títols dels capítols són llargs o molt llargs, i actuen com a sinopsi sovint irònica del contingut. Les moltes mostres d’un narrador clàssic i omniscient també contribueixen, unes vegades, a reforçar aquest efecte còmic. D’altres, són l’expressió d’una veu que juga obertament amb el relat, opina, avança esdeveniments, etc.: “L’estiu s’acabava i, amb ell, els seus somnis vaporosos. L’hivern era a la porta, es respirava un aire més dens, els somnis eren més foscos i la realitat adoptava un aspecte nou, més clar per a alguns, més amenaçador per a d’altres”, llegim al final del capítol sisè.

Al costat de l’explotació d’aquest humor més fàcil, però, els dos elements que marquen decisivament el rumb de la novel·la són la idealització de la vida a l’arxipèlag i la construcció del personatge principal. D’una banda, per la manera com hi apareix representada la modernitat incipient. Primer, per la possibilitat que les illes esdevinguen lloc d’estiueig de la gent de ciutat, i perquè l’arribada dels primers estiuejants introdueix un cos estrany entre els illencs, l’evidència d’altres maneres de viure i també alguns conflictes. Després, per la compra d’un dels illots per obrir-hi una mina de feldespat, un fet que provocaria canvis en la manera de guanyar-se la vida de la gent de la zona. Contra aquesta modernitat, que és vista com una amenaça, la novel·la es decanta per una visió idealitzada de la vida a les illes: una sublimació de la vida simple, sense complicacions, lligada a la natura i als seus cicles, on la mort s’accepta com un element més, tan natural com tots els altres. De l’altra banda, Carlsson és un desvergonyit, un oportunista, un personatge sense problemes morals de cap tipus, que busca traure profit de l’avinentesa. Un personatge, al capdavall, que no té res a veure amb els protagonistes habituals de Strindberg, psicològicament molt rics, normalment devorats per dilemes morals i conflictes interns. Factors, en resum, que allunyen definitivament La gent de Hemsö d’allò que ha quedat com a més representatiu de la literatura de l’autor, i la converteixen en un Strindberg més accessible, però també molt més innocu. Un Strindberg sense fúria.