«Truman Capote va inventar l'expressió «novel·la no ficcional» per descriure la seva obra In Cold Blood: A True Account of a Multiple Murder and Its Consequences (1966). El 1959, un parell de psicòpates americans sense arrels, marginats, van assassinar d'una manera absurda i brutal quatre membres d'una família exemplar del midwest. Capote va investigar la història de la família i el seu ambient social, va entrevistar els criminals al corredor de la mort i va presenciar la seva execució final. Després va escriure un relat del crim i les seves conseqüències en què aquests fets escrupolosament investigats s'integren en una narració absorbent que per l'estil i l'estructura no es pot distingir d'una novel·la. Va iniciar una mena de moda de narracions documentals entre les quals destaquen llibres com Radical Chic i The Right Stuff, de Tom Wolfe, Armies of the Night i The Executionner's Song, de Norman Mailer, i Schindler's Ark, de Thomas Keneally. L'expressió «novel·la no ficcional» evidentment és una paradoxa, i no és pas sorprenent que aquests llibres siguin sovint objecte d'algunes sospites i de controvèrsia pel que fa a la seva identitat genèrica. ¿Són obres d'història, documentals o d'imaginació? Per exemple, Schindler's Ark (basada en la història autèntica, extraordinària, d'un home de negocis alemany que va fer servir la seva posició com a patró de condemnats a treballs forçats, a la Polònia ocupada pels nazis, per salvar la vida de molts jueus) a Amèrica es va publicar com una obra no ficcional, però a Gran Bretanya va guanyar el premi Booker de ficció.
Tom Wolfe va començar la seva carrera literària com a periodista, tractant de les manifestacions més estrambòtiques de la cultura popular americana, i després va començar a desenvolupar els seus temes en forma de narracions ampliades com Radical Chic, relat terriblement divertit sobre uns intel·lectuals molt moderns de Nova York que presenten un espectacle per recollir fons pels Black Panthers. A la dècada dels seixanta i dels setanta, a Amèrica hi havia altres escriptors que seguien un camí semblant, i Wolfe va considerar que liderava un nou moviment literari que va anomenar The New Journalism, títol d'una antologia editada per ell mateix el 1973. A la introducció d'aquest volum afirma que el Nou Periodisme ha fet seva la tasca tradicional de la novel·la de descriure la realitat social contemporània, tasca que ha estat abandonada per novel·listes massa obsedits amb el mite, la fabulació i els trucs metaficcionals per fixar-se en el que passa entorn seu. (Més tard, el mateix Wolfe va intentar, amb un cert èxit, ressuscitar la novel·la social panoràmica amb Bonfire of the Vanities.)
En la novel·la no ficcional, el nou periodisme, faction* o el que se'n digui, les tècniques novel·lístiques generen una excitació, intensitat i poder emotiu a què no aspiren la historiografia o la informació ortodoxa, mentre que pel lector la garantia que la història és «verídica» li atorga una força que cap ficció no pot igualar. Tot i que avui és una modalitat de narrativa popular, en realitat fa molt de temps que existeix de maneres diferents. La mateix novel·la com a forma literària en part va evolucionar a partir del primer periodisme —fulls de paper impresos, pamflets, confessions de criminals, relats de desastres, batalles i esdeveniments extraordinaris, que circulaven com a històries verídiques entre un públic lector d'àvida credulitat, encara que gairebé segur que contenien alguna cosa inventada. Daniel Defoe va començar la seva carrera de novel·lista imitant aquestes narracions suposadament documentals en obres com True Relation of the Apparition of One Mrs Veal i Journal of the Plague Year. Abans del desenvolupament del mètode històric «científic» a finals del segle XIX, hi havia molta influència mútua entre la novel·la i la historiografia: Scott es considerava historiador i novel·lista, i a The French Revolution Carlyle va escriure més com a novel·lista que com a historiador modern.
A la introducció de la seva antologia del Nou Periodisme, Tom Wolfe distingeix quatre tècniques que aquest manlleva de la novel·la: (1) narra la història a través d'escenes, més que de resum; (2) prefereix el diàleg a l'estil indirecte; (3) presenta els fets des del punt de vista d'algú que hi participa, més que des d'una perspectiva impersonal; (4) incorpora la mena de detalls sobre l'aspecte, la roba, les possessions, el llenguatge del cos de la gent etc., que actuen com a indicadors de classe, caràcter, categoria i ambient social en la novel·la realista. Carlyle va fer servir tots aquests recursos a The French Revolution (1837), i alguns altres que Wolfe no menciona, com el «present històric», i la participació del lector com a narratari, per crear la il·lusió que presenciem els esdeveniments històrics o els escoltem d'amagat...
[...] En aquesta mena de literatura li escau molt el vell adagi segons el qual la veritat és més estranya que la ficció.»
David Lodge.«La novel·la no ficcional». A: L'art de la ficció: amb exemples de textos clàssics i moderns. Traducció, introducció i notes de Montserrat Lunati i Jordi Larios. Empúries, 1998.
_______________
* Paraula que surt de la combinació fact (fet) + fiction (ficció).
En els darrers anys he llegit coses que no us creuríeu, del gènere aquest basat-en-fets-reals. Aprofito per recomanar-vos-les ferventment.
ResponEliminaUna d'un periodista a qui encarreguen un reportatge sobre la vida d'un boxejador, Bob Satterfield, desaparegut des del 1957, però, al final, el protagonista del relat acaben sent les cabòries personals del periodista: s-e-n-s-a-c-i-o-n-a-l.
Una d'una també periodista que, amb l'excusa d'investigar l'incendi de la Biblioteca de Los Angeles (29|4|1986), acaba fent el millor i més distret manual sobre biblioteconomia que jo hagi llegit mai.
I després està en Carrère. Alto les atxes! Paraules majors. «La seva obra de no-ficció té dues constants. Una primera persona del singular magnètica, escrigui sobre el que escrigui: el relat (mite o realitat) que sustenta la fe cristiana; un poeta rus postpunk i exiliat, que tant aviat simpatitza amb el feixisme com s’oposa a Putin; un pare modèlic fins que assassina tota la seva família, o el passat nazi de l’avi. Parli del que parli, Carrère ho cus sempre tot a la seva pròpia peripècia vital.», diu un tal Jordi Benavente. I exposant-se impúdicament, hi afegeixo jo. El regne, per exemple, és una indagació sobre els Evangelis -seguint sobretot el recorregut de Pau i Lluc- i una visió del cristianisme durant el seu primer segle d’existència, barrejada amb les crisi personals i de fe, o les conversions meditades o sobtades del mateix autor. Els té quadrats, en Carrère.
Totes estan classificades a les novel·les, tret de La biblioteca en llamas, que l'han posada al 027: Biblioteques diverses. Dispenseu que m'ho miri amb ulls de CDU: és inevitable, va amb la feina. Vosaltres rai que us podeu estalviar les etiquetes. Són incòmodes. Principalment perquè de vegades no hi ha fronteres clares, en això dels gèneres, i, com si no en tinguéssim prou, per acabar-ho d'adobar, hi ha obres que en barregen diversos... i les etiquetes no acaben de fer justícia a la cosa, no. Però a les biblioteques, per mor de trobar els llibres, no es queda altra que assignar-los un lloc. Té un je ne sé quà d'entranyable, aquesta mania de provar d'ordenar el caos de l'univers i que Borges em perdoni i blablablà.
Encara puc complicar-ho més, si penso en llibres magnífics de coneixements (la no ficció de tota la vida), però que te'ls llegeixes com si fossin una novel·la. La no ficció amb ficció, en diré a partir d'ara per complicar el galimaties, en espera d'un terme millor.
Penso, per exemple, en Leviatán o la ballena de l'Hoare [59.95 Balenes],
en l'Homo deus o el Sàpiens de l'Harari [9 (100)] Història universal],
en El Gen: una historia personal [575 Herència. Evolució. Genètica] o El emperador de todos los males: una biografía del cáncer de Mukherjee [616 Patologia General],
en L'home que va confondre la seva dona amb un barret, de l'Oliver Sacks [616.89 Psiquiatria. Psicoteràpia],
en El Giro: de cómo un manuscrito olvidado contribuyó a crear el mundo moderno de Greenblatt [1 "15/17" Filosofia, segles 16 al 17]
o en les obres dels historiadors de l'escola dels annals, Le Goff, Duby & cia, El Caballero, la mujer y el cura: el matrimonio en la Francia feudal [392 Costums de la vida privada], de Georges Duby, per citar-ne una...
En fi, m'he ben embolicat. Vaig a prendre'm un ibuprofèn o algo. Canvi i tallo.
El Giro: de cómo un manuscrito olvidado contribuyó a crear el mundo moderno de Greenblatt [1 "15/17" Filosofia, segles 16 al 18], volia dir.
EliminaNo sé com ho va traduir en Larios, però a l'original diu "més estranya que la ficció" [This kind of writing thrives on the old adage that truth is stranger than fiction].
ResponEliminaHo ha traduït de primera, soc jo que l'he transcrit com m'ha donat la gana! Merci, Allau!
EliminaHola,
ResponEliminal´altre dia en un club de lectura Els Altres de Dovlatov,molt recomenable, vaig dir autoficció o memòria personal, i es decantaven per memòria.
I de pas recomano I. m, I´m, I´m de la Maggie O´Farrell, memòries d´aquesta autora, una estructura pensant en el cos humà i moments de perill.
Imma
En el de Dovlàtov, no ho sé, perquè no l'he llegit. En el cas d'en Lara podem dir novel·la sense ficció (pel que fa a la investigació sobre en Xirinacs) però no sé si seria apropiat aplicar-li l'etiqueta 'd'autoficció' i identificar el narrador amb l'escriptor. Ho dic perquè, així com en Carrère, per exemple, sempre deixa molt clar que parla d'ell mateix, en el cas d'en Lara a Sis nits d'agost tinc els meus dubtes perquè, tot i que proporciona dades com per afirmar que sí, que és en Lara (la feina a la tele, el bandoneó, una filla que es diu Guida...) en cap moment se significa com a tal, tot són insinuacions. Jo diria que no fa autoficció, més aviat hi flirteja i prou. L'hi podem demanar, el dia de la trobada.
EliminaA propòsit de la filla que es diu Guida. No ho he formulat bé. Jo no sé si en Lara té una filla que es diu Guida (ni ho vull saber; com diu en Pagès Jordà, al capdavall, ens interessa la literatura, no pas les xafarderies), el que sí que sé és que el narrador d'Una màquina d'espavilar ocells de nit tenia una filla que també s'ho deia. Així que l'única cosa que puc afirmar és que el narrador de la màquina i el sis nits semblen la mateixa persona, 12 anys després, això sí.
EliminaI ja que hi soc posada, us recomano aquest article d'en Pagès Jordà: Els malentesos de l'autoficció.
EliminaEn això de l'escriptura del jo, o com se digui, independentment del pacte ficcional que proposi l'autor, jo, com a lectora, no hi tinc cap problema, perquè, ja ho sabeu prou, la primera cosa que faig és, justament, pelar-lo sense compassió, sigui viu o mort. Llegeixo el text sense suposar les intencions que pugui haver tingut la persona que l'ha escrit. Per això em resulten tan estranyes, per no dir incòmodes, les trobades amb autors per parlar de la seva obra.
Elimina