de la traïció i la gràcia

ENRIC SÒRIA
De la traïció i la gràcia
L'Avenç 

Núm. 467
Abril 2020

En poc temps, han aparegut dues novel·les sobre la traïció literària, Les amistats traïdes de David Nel·lo, flamant premi Sant Jordi, i Ignot, de Manuel Baixauli. De la primera, Pere Antoni Pons escriu que «és el resultat d'una barreja de mandra fabuladora, grisor estilística i desídia dramàtica». De la segona, un crític sever com Ponç Puigdevall afirma que és «una novel·la perdurable», de construcció complexa, «amb una prosa afinada, precisa i tallant». Una mena de faula paranoica, incisiva i sorprenent, que l'autor remata amb una pirueta magistral. No he llegit el llibre de David Nel·lo, i no puc jutjat si l'apreciació de Pons és justa, encara que una ràpida fullejada al text tendiria a corroborar-la (llavors, caldria atribuir la mandra, la grisor i la desídia també als jurats del Sant Jordi que la van premiar). En canvi, sí que puc subscriure l'opinió de Puigdevall.

La novel·la de Baixauli és un artificiós ordit de trames que conflueixen, en cercles aparents que en realitat formen una espiral recursiva que apunta a un nucli revelador. De totes aquestes trames, la principal ens parla d'una suplantació literària i els seus llargs efectes sobre la víctima de l'espoli. El plagi suplantador, que silencia o anul·la la veu de l'autèntic autor, és un tema recurrent de la literatura i el cinema. El motiu que l'impulsa sol ser, més que els diners, la fama literària. L'anonimat etern és la condemna que l'escriptor frustrat no sap assumir i el que l'empeny a aquest robatori de les paraules d'un altre que és també un assassinat nominal, una damnatio memoriae. La majoria de vegades, aquest crim verbal es comet en la figura d'un escriptor mort, i per això indefens.

El llibre de Baixauli esquiva aquest argument i ens proposa una víctima viva, del tot ignorant del dany que se li ha fet. És una variació bastant inversemblant que l'obliga a algunes contorsions, tot i que la plausibilitat —diria que afortunadament— no ha sigut mai un assumpte que preocupara gaire al nostre amor, que respira millor en la vaga inquietud de les atmosferes excèntriques i els contorns enigmàtics que en els paisatges diàfans. En tot cas, la seua aposta té dos efectes positius: el primer, que destaca els vincles del plagi amb la traducció, ja que en els dos casos es tracta d'apropiar-se de l'obra d'un altre (més de lluny, també ho relaciona amb la crítica: la del descobridor de talents és una fama vicària, que reflecteix la llum de sols més radiants). La segona, que el força a dibuixar un protagonista no solament ignorant de l'anglès, sinó profundament entotsolat i devastat per dins, que és un enigma per a ell mateix i per als altres. Les conseqüències de la traïció ací són anihiladores. No solament han silenciat un nom. Han impedit que l'escriptor sorgira. La novel·la de Baixauli té en alguns moments aires de thriller perquè el que ens narra és un escriptoricidi. Els qui estimem la literatura comprenem que es tracta d'un crim de lesa majestat, i els altres no llegiran una novel·la com aquesta.

La construcció del relat és deliberadament barroca i bastant autoirònica. Incorre en els jocs metaliteraris, en la paròdia del roman à clef i, de tant en tant, en l'humor negre. Algunes de les seues divagacions poden sonar gratuïtes. Potser les millors pàgines són les que ens situen en un espai somniat, apocalíptic i foscament grotesc, el de l'illa dels llibres perduts, amb les piles de textos oblidats i les multituds fugitives. Baixauli té un do per als mons onírics, tèrbols i inconcretament asfixiants, que sap plasmar amb una convicció absoluta, molt rara de trobar en les nostres lletres. En altres moments s'acosta a les textures desolades i evanescents d'un Sebald trasplantat a la Ribera valenciana. La sensació de desarrelament pot ser universal.

El tema principal de la novel·la travessa els seus meandres de cap a cap. El podríem resumir així: els efectes devastadors de l'exigència de genialitat sobre els pobres sers humans que intenten ser artistes. L'artista, ací, és el sacerdot d'un culte que exigeix sacrificis sagnants, i la víctima no és altra que ell mateix quan fracassa (i és inevitable fracassar: ací el plagiari ocult o el mestre enganyat no són menys víctimes que el pintor perplex o l'autor destruït). L'amargor d'aquesta constatació amera el to dominant de la novel·la, només refutat, en definitiva, per la seua mateixa escriptura. La genialitat com a objectiu artístic és un mer despropòsit, un avatar romàntic de l'hybris, la bogeria que ens empeny a rivalitzar amb els déus. Baixauli ho sap. També sap que un llibre que ens en parle, si està escrit amb talent, té dret a perdurar. És la venjança dels sacerdots irònics.