la caixa infinita

«Als meus divuit anys vam canviar, amb la família, de casa. Els pares em donaren dues caixes de cartró grans, d'embalar televisors, i em van dir que les omplira: l'una, d'allò que volguera conservar i endur-me a l'habitatge nou; l'altra, de tot el que fóra prescindible. M'hi vaig aplicar a consciència. Al cap dels anys acumulem objectes de procedències múltiples i amb intencions que, sovint, caduquen aviat; objectes que ens acompanyen muts, oblidats, en qualsevol racó de les habitacions que freqüentem. M'hi vaig passar hores, fent la tria. Cada objecte m'encenia un debat intern, em feia reviure instants remots, projectes frustrats o negligits, gaudis o dolors convertits en cendra. Finalment, les dues caixes quedaren plenes. L'endemà, en tornar de classe, vaig veure que una de les caixes havia desaparegut. Havien vingut ja els operaris que s'havien d'endur el rebuig per a llançar-lo al fem. Ho trobí higiènic, regenerador. Al cap d'uns dies, fet el trasllat, vaig obrir la caixa que romania a casa i em vaig quedar de pedra: era la del rebuig. Havia oblidat assenyalar quina era la bona i quina la supèrflua? No ho sabré mai. Amb els operaris, carregats amb la caixa erròniament salvada, ens desplaçàrem a l'abocador de fem on havien llançat, dies enrere, els meus objectes predilectes. Als afores del poble, xafant deixalles, inhalant el tuf dels objectes morts i del fum negre, tòxic, de diverses fogueres que ningú no controlava, vaig comprendre que no hi havia res a fer. Perduts per sempre. Els llibres, els discos, les fotos, els dibuixos, les cartes, etc., que m'havien acompanyat tants anys. Un buit profund. Des d'aleshores, cada volta que busque una cosa i no la trobe, pense que està dins la caixa, la cabuda de la qual no para de créixer. Esdevinguda, la caixa, mite personal, cada pèrdua, fins i tot cada pèrdua posterior a l'existència de la caixa, va a parar dins d'ella. Allà tinc els amics o familiars difunts, els viatges que no vaig fer per culpa d'un imprevist, el bes que em vaig perdre per excés de timidesa, els casals nobles substituïts per blocs de pisos, l'exposició de Modigliani que no vaig veure perquè tot just tancaven els dimarts, l'article que vaig escriure i que no es publicà...«Res no ens sembla tan bell i no ens desperta remordiments més amargs que les oportunitats perdudes!», diu Valéry. Allò desaparegut dins la caixa ha assolit per a mi un relleu que no havia tingut mai abans de la pèrdua. Valéry té raó. Què fer-ne? Com omplir els buits? No hi ha res valuós que siga exactament substituïble. Davant de la pèrdua, només ens queda la malenconia. O l'escriptura.»

 Manuel Baixauli. «La caixa infinita» A: Ningú no ens espera. Periscopi, 2016.