biblioteques, l'univers

JORDI LLOVET
Biblioteques, l’univers
El País
19|3|2021

 

Als segles XVIII i XIX va proliferar una mena de publicacions que rarament s’havien fet abans, i que tampoc no s’han fet al XIX i XX: són els llibres de “curiositats literàries”, “bibliogràfiques”, o de qualsevol altre tipus, als quals eren molts aficionats els erudits i bibliotecaris de la França d’aquells segles, una mica els d’Anglaterra, però gairebé gens els d’Alemanya. S’explica fàcilment: als països en què es treballa molt, que solen ser els que posseeixen una empremta luterana o calvinista, tothom, inclosos els savis i els erudits, van sempre per feina, i no els passa pel cap de fer llibres sobre minúcies literàries com ara les errates aparegudes als llibres, els llistats dels autors més valorats en cada moment de la història, dedicatòries, epitalamis, últimes paraules i epitafis de gent famosa, i coses així. Per contra, als països amb una empremta més gran de catolicisme (que també vol dir més impregnats de la cultura de l’oci que esqueia a Roma) hi ha hagut savis de força calibre que s’han dedicat, a les estones de lleure, a fer tota mena de llibres de “curiositats”.

Una dita Bibliothèque de Poche, editada a mitjan XIX per Paulin, Libraire-Éditeur, París, presenta un catàleg força extens, dedicat a les curiositats literàries, bibliogràfiques, biogràfiques, històriques, dels orígens i de les invencions, de les belles arts i de l’arqueologia, o de tradicions, costums i usatges. Un dels més interessants per a la gent del nostre ram, el de les lletres, és el que va escriure Ludovic Lalanne (1815-1898), paleògraf, dedicat a coses de bibliografia: un llibre que Borges potser va conèixer i que, en qualsevol cas, hauria fet les seves delícies, tant o més que aquell llibre tan rar i tan bibliogràfic que va escriure Samuel Taylor Coleridge, Biographia Literaria (1817), que l’argentí preuava.

El llibret de Lalanne, de 1845, posseeix 22 capítols, entre els quals figuren aquests: “Eines per escriure”, “Copistes de manuscrits”, “Preus dels llibres de l’antiguitat a l’edat mitjana”, “Títols de llibres i frontispicis” i “Preus pagats als autors pels seus llibres”. Llegint la secció dedicada a les biblioteques d’arreu d’Europa sabrem que el duc de Gloucester va donar a la universitat d’Oxford, el 1440, cap a 600 volums, que és una donació importantíssima si tenim present que han de ser per força manuscrits. Després, el 1597, Sir Thomas Bodley en va donar molts més, ja impresos, i la biblioteca va passar a denominar-se Bodleiana, fins avui (ara hi tenen una quantitat molt important de manuscrits de Kafka que un servidor, parat obligadament amb uns guants de cirurgià, va consultar).

La biblioteca Vaticana, fundada tan enrere com el 465, va rebre una empenta molt valuosa al temps de l’humanisme, gràcies a Nicolau V, a Sixt IV i a Lleó X: al temps que Lalanne va escriure el seu llibret, la Vaticana comptava amb 24.000 manuscrits (cinc mil en llengua grega, setze mil en llatí i tres mil en llengües orientals), i 100.000 còdexs impresos: valuosos, però molt menys (pel fet d’haver-se reproduït mecànicament), que una Eneida il·luminada escrita entre els segles IV i V, un manuscrit autògraf de les Rime del Petrarca i un manuscrit de la Comèdia del Dant, de la mà de Boccaccio. La biblioteca de San Marco, de Venècia, es va fundar amb els llibres que Petrarca va llegar a la Sereníssima, cap a 1370. L’Ambrosiana, de Milà, posseeix el famós palimpsest de les cartes de Marc Aureli i de Frontó, amagades sota una història del Concili de Calcedònia: això indica fins a quin punt l’església prehumanista valorava més les actes d’un concili que els escrits d’un emperador pagà. Per què els Carmina Burana s’anomenen així? Perquè van ser trobats al monestir benedictí de Beuren, Alemanya: un conjunt de 228 poemes goliàrdics manuscrits, amb la música corresponent (no la de Carl Orff), que va ser compilat cap al 1230 i ara es conserven a la Staatsbibliotek de Munic: mereixen un viatge.

Molt curiosa és la fundació de la biblioteca Mazarine, fundada per aquest eclesiàstic i home de negocis que, cap a 1643, va encarregar al bibliomaníac Gabriel Naudé (autor d’un llibret famós sobre l’art de fer-se una biblioteca, que es troba en castellà) que viatgés per Flandes, Holanda, Itàlia, Alemanya, Espanya i Anglaterra a la recerca de joies bibliogràfiques: així va reunir uns 40.000 volums, tots molt exquisits, formant la que va ser, durant el Grand Siècle francès, la més important del món per la seva qualitat. Quan Mazarin va caure en desgràcia, molts dels seus llibres van ser posats a la venda. Després, Lluís XIV va penedir-se d’haver infligit aquest càstig al cardenal, i aquest i Naudé van recomprar els volums, o una bona part, d’aquella biblioteca que havien reunit durant tant de temps i en tants de viatges.

Una bona quantitat de manuscrits lul·lians es troba a la universitat de Friburg, contínuament visitada per especialistes... i alquimistes. I de l’edició prínceps de Tirant lo Blanc, en un tiratge de només 750 exemplars, n’hi ha solament tres a tot el món: un a la Universitat de València, un altre a la British Library, i el tercer a la Hispanic Society, de Nova York, que també té —meravella!— un exemplar de la primera edició del Quijote (Juan de la Cuesta, Madrid, 1605). Com va escriure Borges el 1944: “La biblioteca, que otros llaman el universo...”. Una bona biblioteca, i ja pot ploure.