una història bella i terrible

MARTA VILÀ
Una història bella i terrible
Núvol
15|10|2020

Guardonada amb el Dublin Literary Award l’any 2019, un famós premi atorgat pels bibliotecaris d’arreu del món a la millor novel·la de l’any, Idaho ens mostra les conseqüències d’una tragèdia. Emily Ruskovich ens narra els efectes d’un fet brutal i gairebé inconcebible, però per sobre de tot, ens fa reflexionar sobre l’amor, el perdó i l’oblit.

Idaho narra la història d’una família assotada per una gran tragèdia, per un acte tan brutal que fa que m’estremeixi cada vegada que hi penso. Però també narra els efectes que aquesta tragèdia té en altres persones. La Jenny, abatuda per la culpa i reclosa en ella mateixa; en Wade, lluitant per no oblidar els últims records que li queden; l’Ann, fent volar la seva imaginació per tal de reconstruir el passat… Així, tot i que la novel·la gira al voltant d’un fet esfereïdor, no hi ha un únic protagonista ni un únic punt de vista, sinó que tenim una imatge panoràmica del que va passar, i de les conseqüències que va tenir, a través de les percepcions i les experiències de tota una sèrie de personatges que quedaran lligats entre si per sempre.

En certa manera, el relat s’assimila a un trencaclosques. Ruskovich va teixint la història de mica en mica, revelant detalls amb comptagotes. Així, ens va donant trossos d’informació que nosaltres haurem d’assimilar per poder arribar a tenir una imatge més completa del que va passar. L’autora, però, opta per una progressió no lineal del temps, complicant la història, desordenant-la; però a cas la vida real no és complicada i desordenada?

I és precisament aquesta progressió no lineal del temps i de l’acció la que ressalta certes dicotomies que tensen el relat: la bellesa de la vida i el perill de la mort; l’alegria i la tristesa, el present i el passat, la innocència i la corrupció… Però també trobem en Idaho, l’indret on transcorre l’acció, una gran dualitat: resulta ser remot i bonic, però alhora salvatge i hostil, simbolitzant, d’aquesta manera, la faceta més pura i més cruel de la vida.

Tanmateix, cal deixar clar que l’objectiu d’Idaho no és en cap cas resoldre el crim, ni treure a la llum el mòbil d’aquest, sinó relatar com la vida continua (o s’atura) i com cada personatge batalla amb el seu jo interior per tirar endavant, per perdonar, per aprendre a conviure amb una nova versió d’ell mateix.  

De fet, és interessant saber que quan va començar a escriure la novel·la, Ruskovich no sabia ni que hi hauria un assassinat, simplement escrivia sobre un sentiment que habitava en el seu interior: el dol. Tot i que, com ella afirma en una entrevista amb l’escriptor Eduard Márquez que podeu veure més avall*, no estava patint cap dol, sinó que notava dins seu un sentiment aclaparador que alguna cosa havia passat i necessitava explorar-lo.

La veritat és que jo encara em pregunto com és possible que passés el que va passar? Com és possible que la Jenny, la culpa de la qual la sents com a pròpia, i amb qui fins i tot simpatitzes i compadeixes, fos capaç de dur a terme aquella atrocitat? Malauradament, però, aquesta pregunta, com moltes d’altres, no obté resposta.

Això sí, Ruskovich ens delecta amb la seva bella i delicada prosa en un relat en què la música i l’art són el teló de fons d’una devastadora història.

Hi ha una citació que m’agradaria ressaltar, d’una gran bellesa poètica, que en certa manera, podríem dir que actua com a premonició del destí d’en Wade i del desenllaç de la novel·la: “Potser aviat no recordaré les coses doloroses que en el passat van ser boniques”. I així ho confirma l’autora. A més a més, Ruskovich explica que aquesta frase és un vers d’una cançó que va escriure el seu pare i que viu al cor de la novel·la. És, certament, un homenatge al pare, una manera de lloar la figura que la va introduir a l’escriptura, a la poesia, i que li va obrir les portes del que es convertiria en la seva vocació.

 

______________

P.S.: La conversa entre l'Eduard Màrquez i Emily Ruscovich, d'aquí poc. Paciència.