els silencis són llargs

 

MÀRIUS SERRA
Els silencis són llargs
La Vanguardia
15|2|2020

Núria Cadenes publica Guillem (Amsterdam), una novel·la que obres a mig matí i et segresta els ulls fins a l’hora de dinar. Per dir-ho amb el terme que es va empescar Capote, és una nonfiction novel. S’hi narra l’assassinat de Guillem Agulló i Salvador, un jove de divuit anys que va morir a Montanejos (Alt Millars) per una ganivetada que li va clavar Pedro José Cuevas Silvestre la matinada del dia 11 d’abril del 1993, ajudat per quatre feixistes més. Jaume Fuster ja n’havia publicat un primer llibre escrit en calent, la també novel·la La mort de Guillem (3i4), de la qual conservo la primera edició del 1996 i una segona del 2013 que ja va prologar Núria Cadenes. El proper setembre arribarà als cinemes la pel·lícula, dirigida per Carlos Marqués-Marcet. El cas de Guillem Agulló, antifeixista i independentista quan ser-ho era minoritari, va sacsejar les consciències de tota una generació, sobretot al País Valencià, i va coincidir amb l’esclat cultural de la primera promoció d’estudiants de la línia de valencià, simbolitzada pel grup Obrint Pas. Va ser un crim infame, com tots els fets de sang, però en aquest la vilesa va projectar la seva ombra pudent a la sala del jutjat i a les pàgines d’alguns mitjans de comunicació, que van pretendre transformar les víctimes en botxins i alhora van voler destruir la família del difunt. Els pares, Guillem Agulló i Carme Salvador, van entomar la llevantada amb dignitat i van actuar de dics contra l’oblit. Cadenes, que va assistir al judici tot just quan acabava de deixar enrere la condició de presa política, destaca la capacitat detonant de les paraules que la mare de Guillem va adreçar als pares dels botxins del seu fill: “Nosaltres tenim un fill mort que viurà per sempre, però ells, desgraciadament sense saber-ho, fa vint-i-dos anys engendraren i donaren vida a la mort”.

Núria Cadenes, que ja havia demostrat la seva progressió novel·lística a El banquer (Ed. 1984) o Secundaris (Comanegra), arriba ara a un cim narratiu que es pot descriure amb dotze paraules extretes de la novel·la: “Les frases són curtes. Tallen. Els silencis són llargs. I tallen també”. La intensitat narrativa se sosté des de la primera pàgina amb una tècnica de mosaic molt ben aconseguida que combina elements del true crime audiovisual: recreacions d’escenes, documents transcrits, declaracions, descripcions precises, inventaris, incursions en la beneïda hemeroteca, noms i cognoms, tot plegat servit amb una prosa nerviüda que es vesteix amb peces tipogràfiques diverses segons requereix cada ocasió. Cadenes aconsegueix el miracle de fer-nos ensumar el femer tòxic de la secció El Cabinista del diari Las Provincias o mirar pel forat del pany la farsa judicial durant la qual els lletrats de l’assassí fan cantar el Cara al sol a l’Anna, l’amiga de setze anys que era amb en Guillem la nit del crim, amb l’excusa peregrina de comprovar si podia identificar el que van cantar els agressors després de matar-lo. La jutgessa hi accedeix i Cadenes en té prou amb mostrar-nos-ho perquè traguem les nostres pròpies conclusions.