Núria Cadenes i Alabèrnia va néixer a Barcelona el 1970. Fins als divuit anys va dur una vida sense sobresalts (estius llargs a la Cerdanya, una escola activa, laica i catalana, l'institut del barri, etcètera). Independentista des que té ús de raó, amb disset anys participava a la fundació de l'organització de joves Maulets i passava a formar part de la seva Mesa Nacional. Encara no feia un any de tot plegat que, la nit del 8 al 9 de setembre del 1988, la policia espanyola la va detenir. Li van aplicar l'anomenada "llei antiterrorista". A partir d'aleshores es va iniciar un periple de judicis i irregularitats que la va mantenir a la presó gairebé sis anys (a Madrid, Múrcia, Saragossa, Barcelona i Sant Esteve Sesrovires). En va sortir després d'una intensa i extensa campanya de solidaritat.
Fruit d'aquell període de la seva vida són els llibres Cartes de la presó, un recull d'algunes de les missives que havia enviat a casa (a l'àvia, sobretot), i Memòries de presó, el relat de quatre anys de captiveri sorgit després d'un seguit de converses amb els periodistes Josep Maria Pasqual i Salvador Company.
En tornar a casa, el 1994, es va anar reincorporant de mica en mica a la vida exterior: va reprendre estudis (a la presó havia fet l'examen de selectivitat), es va posar a treballar (va fer de tot una mica fins que va poder dur a terme una interessant incursió en el món de la traducció) i va escriure una petita novel·la, El cel de les oques, sobre la memòria i el compromís.
Devers el 1999 se'n va anar a viure a València i va començar a treballar de redactora al setmanari El Temps, on continua des d'aleshores, a cavall de les seccions de cultura i de societat. L'any 2002, després d'una estada al Mas Sopalmo, a casa d'Antoni Miró i Sofia Bofill, on l'artista guarda l'arxiu personal del seu amic Ovidi Montllor, va publicar L'Ovidi, una biografia del cantautor (i poeta i actor i fins i tot pintor) alcoià que va comptar amb la col·laboració del mateix Antoni Miró i de Joan de Sagarra, Pere Gimferrer, Maria Antònia Oliver, Víctor Alexandre, Francesc Ribera (Titot), Enrique Cerdán Tato, Manuel Vázquez Montalbán, Isabel-Clara Simó, Xavier Bru de Sala, Vicent Torrent i Celdoni Fonoll. L'obra s'ha considerat un punt d'inflexió per tornar a la figura d'Ovidi Montllor l'atenció que mereix, després d'un temps d'estrany silenci.
Poc abans de signar el següent llibre, la Núria es va normalitzar ortogràficament el cognom. La decisió la va fer més feliç que no hauria dit d'entrada. I va continuar escrivint.
Des del doble punt de vista de principatina que viu a València i redescobreix algunes parts del país que li quedaven falsament lluny, i de sudista (perquè ara ja n'és) que remira el nord i no hi acaba de trobar les complicitats que caldrien, la Núria va escriure Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià, amb la intenció explícita d'incitar la passejada i la coneixença de la part més meridional del país. Poc després que es publiqués aquest llibre, el mateix 2008, guanyava el premi de narrativa Ciutat d'Elx amb un recull de contes que va prendre el nom d'AZ: vint-i-sis personatges que formen un abecedari d'humanitat en vint-i-sis històries divertides i bèsties com la vida mateixa.
No cal dir que, entre llibre i llibre (els que ja s'han publicat i els que vindran), la Núria no deixa de banda el compromís amb el país ni les col·laboracions cívico-periodístiques més diverses.
Quan, de menuda, algú li preguntava allò del què vols ser de gran, ella responia de seguida: "Pagesa i escriptora". La primera part sembla la més difícil. Però temps al temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada