l'hàbit no fa el monjo, representa

 

Hemingway estudiava, com a models, les novel·les de Knut Hamsun i d'Ivan Turguénev. Resulta que Isaac Bashevis Singer també va triar Hamsun i Turguénev com a models. Ralph Ellison estudiava Hemingway i Gertrude Stein. A Thoreau l'entusiasmava Homer; a Eudora Welty l'entusiasmava Txékhov. Faulkner va parlar de l'agraïment que sentia envers Sherwood Anderson y Joyce; E.M. Forster, del que sentia envers Jane Austen i Proust. Per contra, si preguntes a un poeta de vint-i-un anys quin autor de poesia li agrada, potser et dirà sense enrojolar-se: «Cap». En la seva joventut, encara no ha entès que als poetes els agrada la poesia i que als novel·listes els agraden les novel·les; a ell només li agrada el personatge, el fet d'imaginar-se amb un barret. Jo crec que Rembrandt i Shakespeare, Tolstoi i Gaughin, posseïen cors vigorosos, no pas voluntats vigoroses. Adoraven la gamma de materials que feien servir. Les possibilitats de l'obra els engrescaven; les complexitats de la seva disciplina els estimulaven la imaginació. L'afecte suggeria les tasques; les tasques suggerien els horaris. Van aprendre la seva disciplina i després la van estimar. Van treballar, respectuosament, esperonats pel seu amor i pel seu coneixement, i van produir obres complexes que perduren. Llavors, i només llavors, el món els va voler posar alguna mena de barret, el qual, si encara eren vius, van ignorar tan bé com van poder per continuar dedicant-se a la seva feina.

 

Annie Dillard. Viure escrivint. Traducció d'Alba Dedeu. L'altra, 2021. P. 98-99.