no llegeixo gens, a l'estiu

No llegeixo gens, a l'estiu. I encara menys quan faig vacances. No sempre ha estat així, al contrari, tinc record d'enormes totxos empassats amb fruïció al pic de la canícula. Però, de fa uns anys, això ha canviat radicalment. No és que em preocupi, les coses van com van, diguem que el fet m'intriga. Ben mirat, no deixa de tenir la seva conya que justament quan disposo de més temps per dedicar a la lectura, sigui l'última cosa que em vingui de gust fer. I que la meva vaga de llibres estival coincideixi amb l'època en què la majoria de la gent que inclou en el curriculum allò de llegir i escoltar música intensifiqui la seva activitat lectora, fa que el fenomen sigui encara més curiós. Tothom carretejant llibres per llocs insòlits i jo lleugera d'equipatge, com una no-lectora qualsevol. Amb la lectura i l'estiu passa una mica com amb Sant Jordi, que és més festa per als que no compren mai cap llibre, se m'acut ara.

He estat rumiant intensament en això meu de no llegir a l'estiu, però encara no he arribat a cap conclusió definitiva, només tinc unes quantes hipòtesis: 

1. Com que em passo la resta de l'any, sobretot l'hivern, rere les ulleres del serca, llibre va, llibre ve, que ja tinc ulls de talp, santa Llúcia em conservi la vista, doncs re, que en fer-se llargs els dies, el que vull, el que em cal, és sortir de la cova, que em toqui l'aire. 

2. Inconvenients de la feina. Soc bibliotecària i, per tant, estic (comprensiblement) fins al monyo de llibres i de biblioteques. Mantingueu-los allunyats de mi, quan faig vacances, gràcies. 

3. M'he fet gran, per no dir vella, i m'estic carregant de (encara més) manies. 

Unes proposicions més que acceptables, no m'ho negareu pas.

En fi, sigui com sigui, el cas és que assumir aquesta nova situació no em suposa cap problema, tret de quan em reincorporo al taulell, és clar. Més d'hora que tard m'haig d'enfrontar a un lector-de-tot-l'any que, després d'intercanviar les pertinents informacions sobre les vacances, destinació, si han anat bé o ha sorgit algun entrebanc, etcètera, em pregunta què he llegit aquest estiu. Res. Ben res. Torno neta de tinta, dic. De vegades, s'alça alguna cella, en senyal de sorpresa. Representa que si ets bibliotecària no pares mai de llegir, és el que s'espera de tu, una mica com allò del valor i els militars¹. Si hi ha franquesa (i el lector en qüestió em cau bé), li acabo explicant el fenomen. Si no, parlo del temps, com tothom, o de llibres llegits la tardor passada o fa mil anys, pots comptar.

Avui fa una setmana que he tornat a la feina i ja m'han fet la pregunta. Me la va formular (dijous passat, a peu de taulell) la M. Àngels, lectora voraç i de morro fi. Finíssim. Com que hi tinc franquesa (i em cau bé), li vaig explicar (per sobre) el meu problema estival amb la lectura. Ella, que a l'estiu encara llegeix més que de costum, em va parlar, entusiasmada, de dos llibres de la seva collita d'enguany. Ara us els ensenyaré. 

Finalment, i dispenseu la marrada, arribem al quid de la qüestió, que no era, encara que ho sembli, parlar de mi, que també, salta a la vista. De fet, el que realment volia, quan he començat a teclejar, era demanar-vos, primer de tot, si sou, com la M. Àngels, de la mena de gent que també llegeix a l'estiu, i en segon lloc, si la resposta fos afirmativa, és clar, apel·lar a la vostra gentilesa i generositat i mirar d'aconseguir que ens expliquéssiu amb quins llibres heu passat la calor, etcètera i gràcies.

_________________

¹ Una altra cosa que s'espera dels bibliotecaris, quan fan vacances, és que visitin les biblioteques del lloc on les passen. En això torno a decebre estrepitosament l'interlocutor, declarant-me més partidària del turisme de bars o de cementiris.

Els llibres recomanats per la M. Àngels 

 

Juliol de 1949. Un home amb una afecció hepàtica greu ingressa en un hospital de Roma. L’hi han dut uns monjos i s’hi registra amb el nom de Reinhardt, una identitat falsa. El visiten un bisbe, un metge i una dama prussiana. El pacient mor i la dama prussiana envia una carta a la família. El veritable nom del malalt misteriós és Otto Wächter, i la carta arribarà a la seva dona, la Charlotte, i després passarà als seus fills. És el fill petit, en Horst, qui dirà anys després a l’autor d’aquest llibre que no és cert que el seu pare morís d’una malaltia.

Què és veritat? I sobretot: qui era Otto Wächter? A Ruta d’escapada, Philippe Sands reconstrueix la vida d’aquest individu que va estudiar dret a Viena i després se’n va anar a Berlín per tornar­-ne convertit en un jerarca nazi i destituir els professors jueus que havia tingut a la universitat. Durant la Segona Guerra Mundial, va ser destinat a Cracòvia; allà la seva firma surt als documents que van dur milers de persones a la mort. I per què va anar a parar a Roma? Provava de fugir cap a l’Amèrica del Sud, protegit per membres del Vaticà.

Amb el tremp narratiu de la millor novel·la d’espies, Sands explora els motius que duen alguns homes a cometre actes inhumans mentre ens submergeix en el passat convuls d’Europa i en la història d’una família incapaç de reconèixer els pecats del pare. 

 

 * * *

Proyectada por el visionario arquitecto Borís Iofán e inaugurada en 1931, la Casa del Gobierno es un colosal edificio de más de quinientos apartamentos que se alza en la orilla del río Moscova, delante del Kremlin, destinado en origen a alojar a los principales dirigentes e intelectuales soviéticos y a sus familias.

Yuri Slezkine rastrea la historia de los devotos e ideólogos de la causa bolchevique que gobernaron la URSS y terminaron convirtiéndose en víctimas de las purgas estalinistas. Un texto que combina hábilmente biografía, crítica literaria e historia con las fascinantes teorías sobre las revoluciones, las profecías milenaristas y las utopías. El resultado es el relato, en la tradición de Guerra y paz, Vida y destino y Archipiélago Gulag, de los avatares de los inquilinos de un edificio que, como la propia Unión Soviética, fue un inquietante experimento humano y terminó habitado por los fantasmas de los desaparecidos que, pese a los empeños del régimen, jamás cayeron en el olvido.