divendres, 17 de setembre de 2021

un llibre i la desgràcia


«Corria l'hivern del noranta o el noranta-u, a la ciutat de Nàpols, trasbalsada pel terratrèmol, en una obra del pla d'emergència municipal. Paga, vint-i-cinc mil al dia. Tenia trenta anys i un rastre de desapareguts darrere meu, una multitud, anys de lluita, de noms, i enlloc on tornar.

Molts dels meus companys es clavaven agulles a les venes, perquè el vi mata massa a poc a poc i ells tenien pressa. Jo era incapaç de fer com ells. Al vespre tenia el cos massa cansat per exigir-li encara més. El que necessitava eren llibres que pogués aguantar amb la mà, com si fossin gots, i submergir-m'hi fins que arribava al final de la línia. Céline, un malparit mereixedor de la paperera, el vaig trobar a terra, damunt d'un llençol estès a la vorera, entre altres llibres de segona mà.

Viatge al fons de la nit. A veure què en saps tu, Louis-Ferdinand, d'aquest vagó de bestiar que ens porta a nosaltres com a càrrega, que ens ha dispersat i ens ha dividit en putes i presos.

Als trenta anys em semblava que ja coneixia la vida, només buscava una mica de companyia. I la trobava als llibres, que a vegades també em feien enrabiar. En vaig llençar molts a les escombraries: en pocs passos, del llençol a la paperera. Eren molt barats, els obria i al cap d'unes quantes pàgines els llençava. Aquell munt de pàgines podien resistir un lector que volia atontar-se i barallar-se a cops de puny amb les restes dels escrits d'uns desconeguts? Et toca a tu, Louis-Ferdinand, aquests són els teus dos-cents passos, des d'aquí fins a la parada, allà on hi ha aquella pila de deixalles que s'enduen quan volen.

Però no va anar així: el vaig llegir fins a l'última ratlla, i després sí, el vaig llençar a les escombraries, però per amor, per no haver de compartir amb un altre jo, més endavant, la temptació d'una relectura.

Ja no vull saber per què aquell llibre va significar la meva desgràcia l'hivern del terratrèmol, a l'obra i a les disenteries de la ciutat, que buidava el ventre pel carrer. No vull saber res del meu jo d'aleshores, i un llibre serveix precisament per a això, per esborrar els dies...»


Erri de Luca. El més i el menys. Traducció d'Albert Pejó. Bromera, 2017. P. 31-32.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada