una videta normal i corrent

«Hi ha el cas d'Anthony Trollope, per exemple. Era un escriptor anglès del XIX que va publicar moltes novel·les i va ser molt popular a la seva època. Treballava al servei de correus de Londres i només escrivia com a passatemps, però va tenir un gran èxit. Tot i així, no va deixar mai la feina a correus. Cada dia es llevava d'hora, s'asseia davant de l'escriptori i omplia un nombre determinat de fulls. Després se n'anava a treballar a l'oficina. Sembla que era un funcionari molt eficient, i va arribar a ocupar una posició força elevada dins de l'administració. Si avui hi ha bústies vermelles escampades per tots els carrers de Londres, és gràcies a ell —fins llavors no n'hi havia—. La feina de correus li devia agradar tant que, per atrafegat que estigués escrivint, mai no li va passar pel cap la possibilitat de deixar-la i fer-se escriptor professional. Devia ser una persona una mica especial.

Va morir el 1882, als seixanta-set anys, i quan es va editar l'autobiografia que havia deixat com a testament literari, el món va descobrir la vida tan ordenada i poc romàntica que havia fet. Fins llavors no se sabia gran cosa sobre quina mena de persona era, i quan es van fer públiques les circumstàncies de la seva vida, tant els crítics com els lectors es van quedar ben parats i, en molts casos, totalment decebuts, i a partir d'aquell moment la seva reputació i popularitat van baixar força a Anglaterra. Quan vaig descobrir la seva història, jo vaig quedar sincerament admirat davant d'una personalitat com la seva i li tinc un gran respecte  —tot i que encara no he llegit el seu llibre—, però aquest no va ser en absolut el cas de la gent de la seva època. Es devien dir, enfadats: «¿Què és això? ¿O sigui que ens feien llegir les novel·les d'aquest paio tan avorrit?». Potser el que el lector de l'Anglaterra del segle XIX buscava en un escriptor —o en la seva vida— era una imatge anticonvencional idealitzada. Quan penso que si faig una vida «normal i corrent» em pot passar el mateix que a Trollope, em vénen tots els mals. Almenys, ell va recuperar el seu prestigi entre els crítics al segle XX, però igualment...»

 

Haruki Murakami. De què parlo quan parlo d'escriure. Traducció de Jordi Mas. Empúries, 2017. P. 178-179.