de casa al club: dostoievski a la recherche

«Però tornant a la bellesa nova que Dostoievski ha aportat al món, com en el cas de Vermeer, hi ha creació d'una certa ànima, d'un cert color de les teles i dels llocs, no només hi ha creació de les persones, sinó d'habitatges en el cas de Dostoievski, i la casa de l'assassinat a Crim i càstig, amb el seu dvòrnik, no és tan meravellosa com l'obra mestra de la casa de l'assassinat en Dostoievski, aquesta fosca, i tan llarga, i tan alta, i tan vasta casa de Rogogin on mata Nastàssia Filíppovna. Aquesta bellesa nova i terrible d'una casa, aquesta bellesa nova i terrible d'una cara de dona, vet aquí el que Dostoievski ha aportat d'únic al món, i les relacions que els crítics literaris poden establir entre ell i Gógol, o entre ell i Paul de Kock, no tenen cap interès, ja que són exteriors a aquesta bellesa secreta. De fet, si t'he dit que d'una novel·la a una altra és la mateixa escena, és en el si d'una mateixa novel·la que les mateixes escenes, els mateixos personatges es reprodueixen si la novel·la és molt llarga. T'ho podria ensenyar ben fàcilment a Guerra i pau, i certa escena en un cotxe...» «No t'havia volgut interrompre, però com que veig que abandones Dostoievski, em fa por descuidar-me'n. Estimat, què vas voler dir l'altre dia quan em vas dir: "És com el costat Dostoievski de Madame de Sévigné." Et confesso que no ho vaig entendre. Em semblen tan diferents...» «Vine, vida meva, que et besi per agrair-te que recordis tan bé el que dic, ja tornaràs a la pianola després. I confesso que el que vaig dir era bastant poca-solta. Però ho havia dit per dues raons. La primera és una raó particular. De vegades, Madame de Sévigné, com Elstir, com Dostoievski, en comptes de presentar les coses segons l'ordre lògic, és a dir, començant per la causa, ens ensenya primer l'efecte, la il·lusió que ens impressiona. Així presenta Dostoievski els seus personatges. Les seves accions ens semblen tan enganyoses com aquests efectes d'Elstir on el mar sembla com si fos en el cel. Després ens sorprèn del tot saber que aquest home sorrut és, en el fons, un home excel·lent, o al contrari.» «Sí, però un exemple de Madame de Sévigné» «Confesso —li vaig contestar rient—, que està agafat amb pinces, però en fi, en podria trobar exemples.» «Que potser va assassinar mai ningú, Dostoievski? Totes les novel·les que conec es podrien dir Història d'un Crim. És una obsessió en ell, no és natural que sempre parli d'això.» «No ho crec, petita Albertine, no conec gaire la seva vida. El que és segur és que, com tothom, va conèixer el pecat, sota una forma o altra, i probablement sota una forma prohibida per les lleis. En aquest sentit, devia ser una mica criminal, com els seus herois, que de fet no ho són del tot, a qui es condemna amb circumstàncies atenuants. I potser ni tan sols calia que fos criminal. Jo no sóc novel·lista, és possible que els creadors es vegin temptats per certes formes de vida que no han experimentat personalment. Si jo vinc amb tu a Versalles com hem acordat, t'ensenyaré el retrat de l'home honest per excel·lència, del millor dels marits, Choderlos de Laclos, que va escriure el més espantosament pervers dels llibres, i just al davant d'ell, de la senyora Genlis, que escrivia contes morals i no es va acontentar d'enganyar la duquessa d'Orléans, sinó que la va torturar apartant d'ella els seus fills. Reconec de tota manera que en el cas de Dostoievski, aquesta preocupació de l'assassinat té alguna cosa d'extraordinari, i que me'l fa molt estrany. Ja em deixa astorat quan sento que Baudelaire diu:

Si le viol, le poison, le poignard, l'incendie...
C'est que notre âme, hélas! n'est pas assez hardie.

[Si l'estupre, el verí, el punyal, l'incendi.../ És que la nostra ànima, ai las!, no és prou agosarada]

Però almenys puc creure que Baudelaire no és sincer. Mentre que Dostoievski...Tot plegat em sembla molt lluny de mi, a menys que en mi hi hagi parts que ignoro, perquè ens anem coneixent successivament. En Dostoievski trobo pous excessivament profunds, però en alguns punts aïllats de l'ànima humana. Però és un gran creador. En primer lloc, el món que pinta sembla veritablement haver estat creat per ell. Tots aquests bufons que apareixen sense parar, tots aquests Lebedev, Karamàzov, Ivolguin, Segrev, aquest increïble seguici, és una humanitat més fantàstica que la que pobla La ronda de nit de Rembrandt. I tanmateix, no és fantàstic de la mateixa manera, sinó per la il·luminació i el vestit, i en el fons és corrent. En tot cas, és, al mateix temps, plena de veritats, profunda i única, i només pertany a Dostoievski. Aquests bufons, d'un ofici que ja no existeix, quasi semblen com certs personatges de la comèdia antiga, i malgrat això, de quina manera revelen aspectes reals de l'ànima humana! El que m'aclapara és la manera solemne amb què es parla i s'escriu de Dostoievski. Has observat el paper que l'amor propi i l'orgull tenen en els seus personatges? Sembla com si per a ell, l'amor i l'odi més acarnissat, la bondat i la traïdoria, la timidesa i la insolència no fossin sinó dos estats d'una mateixa naturalesa, l'amor propi, l'orgull que impedeix a Aglaia, Nastàssia, el capità a qui Mítia estira la barba, Krassotkin, l'enemic-amic d'Alioixa, de mostrar-se "tal" com són en realitat. Però hi ha moltes altres grandeses. Conec molt poc els seus llibres. Però que potser no és un motiu escultural i simple, digne de l'art més antic, un fris interromput i reprès on es desenrotllen la Venjança i l'Expiació, aquest crim del pare Karamàzov deixant embarassada la pobra boja, el moviment misteriós, animal, inexplicat, pel qual la mare, que sense saber-ho és l'instrument de les venjances del destí, obeint tan obscurament el seu instint de mare, potser una barreja de ressentiment i de reconeixement físic envers el violador, anirà a parir a casa del pare Karamàzov? Aquest és el primer episodi, misteriós, gran, august, com una creació de la Dona en les escultures d'Orvieto. I en rèplica del segon episodi, més de vint anys després, l'assassinat del pare Karamàzov, la infàmia sobre la família Karamàzov a càrrec d'aquest fill de la boja, Smerdiakov, seguit poc després per un mateix acte tan misteriosament escultural i inexplicat, d'una bellesa tan obscura i natural com el part en el jardí del pare Karamàzov, Smerdiakov penjant-se, un cop dut a terme el seu crim. Pel que fa a Dostoievski, no l'estava abandonant tant com et pensaves quan parlava de Tolstoi, que el va imitar molt. I en Dostoievski hi ha, concentrat, encara tens i rondinaire, molt del que s'obrirà en Tolstoi. En Dostoievski hi ha aquell mal caràcter anticipat dels primitius que els deixebles aclariran.» «Estimat, mira que és pesat que siguis tan peresós. Fixat com veus la literatura d'una manera molt més interessant que com ens la feien estudiar...»