«A Marcel Proust, no li van agradar mai les biblioteques. De fet, gairebé es pot dir que no les va arribar a freqüentar en tota la seva vida. Va mantenir una indiferència insolent cap a les sales plenes de llibres catalogats. Per Proust, la biblioteca s'assemblava inevitablement al museu i, tant l'una com l'altre, s'assimilaven a l'oblit, al magatzem, al cementiri, en definitiva, a la mort. Davant de la Biblioteca Nacional de París o del Museu del Louvre, el Proust més esnob va preferir sempre els llibres privats, els de bibliòfil, amb lloms daurats i cobertes vermelles, guardats en llibreries selectes, triades i, si podia ser, inaccessibles. Proust va elogiar sempre el llibre rar i secret, l'objecte privat, posseït i perseguit gairebé sensualment, pels col·leccionistes. La inclinació de l'autor de la Recherche per la bibliofília, en els seus vessants que podríem qualificar de més aristòcrata i infantil i la seva desqualificació de la biblioteca com a «lloc» públic i democràtic implicaven també, és evident, el fet de criticar i fins i tot menysprear tots aquells que creuen que és possible trobar alguna forma de «veritat» a les biblioteques.
Però, tot i això, l'únic ofici que algun dia va arribar a exercir Marcel Proust va ser el de bibliotecari. Proust va ser nomenat ajudant de biblioteca a la Mazarine, la biblioteca de l'Institut de França, entre els anys 1895 i 1900. Segons sembla, es tractava de satisfer la pressió paterna d'aconseguir una feina, encara que no fos remunerada. Però, en realitat, no va arribar a exercir mai. De seguida que va poder, va demanar la baixa per malaltia, ja que la pols dels llibres aguditzava les seves crisis asmàtiques. Es veu que cada vegada que sortia de la biblioteca, extreia de la seva butxaca un polvoritzador amb aromes d'eucaliptus. Només es desplaçava a la biblioteca un cop l'any, per renovar la seva plaça, adscrita al dipòsit legal. Mentrestant, viatjava sovint, sobretot a Bretanya, amb el seu amant Reynaldo Hahn. De vegades, sembla que hi apareixia i llegia amb estranya avidesa els catàlegs de llibres rars i antics. Al final, es va veure obligat a presentar la seva dimissió abans que el ministeri francès d'Instrucció Pública no el sanciones. El breu pas de Proust per la biblioteca podria haver-lo acostat a altres grans escriptors, com Robert Musil o Jorge Luis Borges, l'escriptor-bibliotecari més emblemàtic. Però Proust és diferent. Mai va imaginar-se una biblioteca ideal, ni tampoc es pot es pot dir que la biblioteca figuri entre les seves metàfores preferides. »
Xavier Pla. El soldat de Baltimore. Assaigs sobre literatura i realitat en temps d'autoficció. Lleonard Muntaner, 2022. P. 79.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada